Edicions Proa (Barcelona), 2005
Vaig tornar a Madrid amb els ulls plens de la llum del delta de l'Ebre. És la llum vibrant, gairebé corrosiva, i és la mar tèrbola de verds i de blaus poc profunds de la llacuna veneciana o de les maresmes de Pozzuoli al golf de Nàpols. I en les extensions ermes, planes, desertes, que s'estenen més enllà de l'horitzó vaig recordar la megalomania del tsar rus que es proposà de construir una ciutat sobre el no-res, però tot d'una vaig comprendre que en aquell món exempt de cap marca humana, qualsevol gest civilitzador era una proesa, qualsevol ratlla seria un camí, qualsevol traç podia esdevenir una avinguda, qualsevol paraula era un discurs, com si contempléssim la terra just el dia de la creació i sols d'anomenar una cosa, aquesta cosa comencés a existir.
L'indret escollit per construir la ciutat, un cop s'hagi comunicat el riu Ebre amb la badia a través del canal, forma part del municipi de Tortosa, que és la segona ciutat de Catalunya i capitalitza una gran regió a cavall entre aquest país i el de València, la que correspon a la seva diòcesi... I no cal ni dir que el bisbe de Tortosa és una autoritat especialíssima, per tal com els seus dominis diocesans abracen territoris de les dues demarcacions administratives. Una regió, a més a més, prou allunyada de Barcelona i de València -o de Saragossa, amb la qual es relaciona a través de la navegació fluvial- per mantenir una remarcable idiosincràsia. Els comerciants de Tortosa reberen amb entusiasme la notícia de la construcció del canal i del port marítim, ja que la mobilitat i la ferocitat de les goles de l'Ebre han perjudicat secularment els seus negocis; les opinions sobre el bastiment d'una nova ciutat, en canvi, dividiren ben d'hora les forces vives, i això que no coneixien la dimensió del projecte reial.
Un cop traçat el recorregut del canal, l'emplaçament de la nova ciutat, a la vora dels Alfacs, quedava cada cop més acotat. Calia que la bocana del canal i el port marítim quedessin a redós de l'esplèndida badia, però s'havien d'evitar les aigües somes de la zona més a l'interior d'aquesta gran rada. La serra del Montsià, malgrat la seva altitud modesta i l'extensió limitada, en alçar-se abruptament a prop de les platges de la badia crea un efecte omnipresent, ombra d'un gegant sobtat: el massís, en abraçar la badia la fa seva, com si es tractés d'un immens cetaci embarrancat; i el turó de la Guardiola (suposem un Capodimonte), l'última estribació del Montsià, semblava destinat des dels orígens dels temps a crear aquest mateix efecte emparador i embellidor sobre la ciutat. La ciutat nova. La de Carles. La meva!