Editorial Moll - 1976 - Palma
—Dida, podríeu sortir a passejar, avui horabaixa,— li digué la senyora.
I sortí amb la teta. El carrer ombrívol la impressionà com un corredor carcerari. No hi tocava gens de sol, i era mitjan capvespre!; però després, guaitant al Born, la inundà una esclator de llum, cariciant, voluptuosa. L'embatol enfilava el passeig com una delícia volant; el cel era turquí lluminós, el fullam de l'arbreda s'esgrogueïa.
A la Font de les Tortugues, sota l'ombra dels polls blancs, ja esperava un estol de dides, que reberen la novella com a coneguda d'estona. Una, petita i morena, se dirigí a ella:
—Estic de lo més apurada, no ho creureu?
Tenc s'homo a Bones-Aires. Avui he rebut es seu retrato, i... no l'he conegut.
—Què vols dir?
—Sí, fieta. Avui sols no som dinat.
—I ja fa temps que se n'anà?
—Ca; just denou mesos. Era mal fet com un motlo de fer llamps. Veis? jo som lletja; idò ell encara me guanyava d'un bon tros... i en es retrato és de lo més guapo i ben fet. Creis-me: estic que no cernc de mon sedàs.
Les altres reien. Poc a poc n'hi conferien més. Amb elles se mesclaven soldats, movent converses grolleres i prenint postures bajanes.
—Que partim?
—No, dona, no. Hem d'esperar ses altres.
Eren les toca-tardanes, les que no podien sortir tan prest, i les havien d'esperar per anar totes plegades cap al moll; si no, s'emmoscaven i movien saragata. I a cadascuna que arribava de bell nou, la bruna del retrato, amb seriositat sospitosa, li havia de contar ses cuites.
—Au, au; anem. Qui no hi és a temps no hi fa fretura.
L'estol començà a caminar, Born avall, compacte, enrevoltat de tetes i soldats. La taca blanca dels rebosillos i davantals ressaltava sobre el trispol gris del passeig, quasi desert encara, i les dides seguien, joves, grasses, lentes, com un ramat de femelles de cria, a qui estava prohibit tot sentiment d'esposa i mare, i llegut només l'acte fisiològic de vegetar i lletar.
A la darreria del setembre, N'Elisabet insinuà una entrevista a la capelleta de Bellver, "a les quatre del capvespre".
N'Amador estranyà la laconicitat de la invitació, però sense fer-ne gran cabal. Males quimeres poques, acudí a la cita acariciant projectes de regularització definitiva.
El temps era estirat, l'atmosfera vibrant de puresa, l'horitzó sense llunyanies, el cel d'atzur turquí.
Enfront de la mar, sobre els fils de la xerxa telefònica s'hi aplegaven esbarts d'oronelles giscant trullosament, com una pauta musical de notes vives i desbaratades. S'atapien, s'apilotaven, el cor petit d'inquietud, afanyoses i temoregues, xalestes i malencòniques, vivarrones d'expectació i quimera, trèmules de febre emigratòria.
Hi havia llebetjada.
Partirien les emigrants? Cercadores perpètues de la primavera, enamorades inquietes del sol, sacerdotesses folles de l'esperança com el cor humà, ¿s'arriscarien a desafiar el vent i enfonyar-se dins l'horitzó ignot? Qui sap!
N'Amador prengué avantatge al temps. Rabejant voluptuosament son esperit dins una fal·làcia d'esperança, enfilà la muntanyola de Bellver.
En el cim emergia la fàbrica rossa del Castell perfumat de medievalisme, hieràtic d'antigor.
El vent bronia pessigollejant l'altura.
La pendent s'acalava fins a mar, en ondulacions verdes esquitades de casetes blanques.
A l'enfront, el Puig de Randa, lul·lista solitari; a l'entrellum, els cims de la serra llevantina com bambolles de pedra esboirades de llunyania; a mà esquerra, la cordillera del Nord com un graó de l'infinit; a mà dreta, la mar palpitant d'encisos blaus, enamorada i gelosa. Entre aqueixes fites, la planura, paisatge gris, catifa de l'horitzó, ampla, immensa, delirant de transparències.
Su-baix reposava llangorosament la Ciutat, de fesomia arabesca, tota blanca, miniaturada, amb cases i finestres de perfils nets, com una grapada de daus d'ivori escampats a un cornaló de la badia blava.
Sobre un terraplè bèl·lic, espellissat d'herba seca, solcat de regates gratades per la pluja, el jove se sentí ple de natura, impregnat de vent, de llunyania, de cromatismes, de flaires boscanes, d'augusta beatitud. Sols sentia l'afany punyent d'atènyer l'esperança atropellant el temps fins a l'hora de veure N'Elisabet. I, picada de frissor, sa sang exultava de jubilacions.
Sa silueta se retallava devora la del Castell dins la lluminor del dia, totes dues petites, insignificants, davant l'esplèndida esclator de la natura.
Su-ran de la vila, damunt un pujol, hi ha l'oratori de Consolació. Hi fan romeria el quart diumenge de Quaresma, quan els cirerers esclaten de rialles florides, i la terra s'infla de prometences, i les muntanyes s'emboiren amb vels de noviança.
Els cors jovençans de pagesia reflecteixen, com un mirall, aquest moment de la natura: el temps quaresmal purifica i fecunda ses consciències, i el briu de pascor enriqueix la sang de generositat.
Clou l'horitzó un cercle de muntanyoles, humils de pregàries i jocundes de fecunditat. Esteses en reng coral, entonen perennalment l'himne d'Anna, la mare de Samuel: Exultavit cor meum in Domino...
Feia un bell jorn, lluent com diamant dins estoig de turquesa i maragda.
De la vila a l'oratori el camí pul·lulava de gaia romeria, i el pujol sant, ungit de segles per gràcies del cel i oracions de la terra, era tot remorós de festa. Als voltants del temple, la gernació onejava com sementer a l'embat.
Formant estol, parelles de jovincells i donzelles parla ven animadament. Havien vista Na Cecília, penada i blanca, passant amb amigues sens alegria com les companyones de la filla de Jephté.
—Això no és passador — deia una jove d'ulls fulgurants i cor de volcà —, i sa llei no ho hauria de consentir.
El seu enamorat li contestava:
—Saps que hi ha coses que sa llei no permet i tothom les fa!
—Bé, però això és un gran tort que fan a una innocent; i no sé com el rector no ho atura.
—El rector! Què hi pot fer? És segur que no l'hi han consultat; i ademés, si ella no s'hi nega...
—Idò, per això. Ella no sap què es fa: encara no té món, i a-su-així, tan en sec, sa mare i ell l'han desorientada que se gira a tot vent.
A una miranda veien Na Cecília, distreta a tot, mirant el llunyedà. El Puig Sant Salvador emergia al fons, emmantellat de sol. L'esguard de la jove encalçava visions esborradisses amb glapit ansiós. Tota ella era llum cernuda de melangia.
—Mirau-la! Que és de garrida!
—És talment una Puríssima! I aquella insistia, encaradissa com una obsessió:
—Això no pot passar, i s'és mester que ho atureu.