La llum dins l’aigua

Edicions Columna - 1996 - Barcelona

Autor: J. N. Santaeulàlia (Pseudònim de Josep Navarro i Santaeulàlia)
Indret: Mirador de Sant Martirià (Banyoles)

Del convent que dóna nom al puig només en queda un munt de pedres voltat d'oliveres. L'estany des d'aquí dalt, sembla una gran petjada blava.

Velles ruïnes
i velles oliveres
sobre el vell puig.
Jo hi passo com un núvol:
només una ombra a l'herba.

Autor: J. N. Santaeulàlia (Pseudònim de Josep Navarro i Santaeulàlia)
Indret: Mirador de Sant Martirià (Banyoles)

Estany


Cada color del món se t'encomana,
Estany, calidoscopi gegantí:
blau cel del cel en pau i blau marí
quan et xarbota un grop de tramuntana;
tens, segons com, foscors de serralada
o bé t'impregnes del gris blanquinós
dels núvols o tot d'una et fas verdós
si presagies la tamborinada;
t'envermelleix la sang del vell monarca
diürn i prens un caire de metall
lluent d'ombra i de llum com un mirall
on ondules l'estela d'una barca;
i sota el gran silenci de la nit
imites el color de l'Infinit.

Autor: J. N. Santaeulàlia (Pseudònim de Josep Navarro i Santaeulàlia)
Indret: Passeig de Lluís Maria Vidal (Banyoles)

Passejo vora l'estany, tot jo ple de fred i de llum.

 

Sota el cel blau,

enllà de l'aigua llisa

i el verd dels boscos,

com un núvol caigut

tot blanc, el Canigó.

Autor: J. N. Santaeulàlia (Pseudònim de Josep Navarro i Santaeulàlia)
Indret: Passeig Dalmau (Banyoles)

Grans plàtans del passeig: he vist canviar el seu color dia a dia, expressió cromàtica de l'enyor.

 

Abans de caure,

les fulles tenen ja

color de terra.

Autor: J. N. Santaeulàlia (Pseudònim de Josep Navarro i Santaeulàlia)
Indret: Mirador de la plaça del Puig d'en Colomer (Banyoles)

Passejo sobre el puig, mentre la tarda agonitza plàcidament.

L'últim ressol

d'un capvespre de març

pinta, tot d'una,

d'un mateix rosa pàl·lid

el Canigó i la lluna!

Autor: J. N. Santaeulàlia (Pseudònim de Josep Navarro i Santaeulàlia)
Indret: Santa Maria de Porqueres (Porqueres)

De lluny, em fixo en els xiprers del petit cementiri, més alts que el campanar de l'esglesiola que és al costat.

Es projecten ben drets, una mica espellingats, negrosos, dins la claror de cendra de la tarda.

Penso en la terra que els alimenta, ben adobada.

 

Xiprers amunt,

la pols s'enfila, lenta,

cap a la llum.