L’Arch de Sant Martí - 1886 -
Sentat en un racó del gòtic recinte em trobí dominat per secret impuls. Quiet, mut, sentint encara en mes orelles les majestuoses estrofes, i ferits encara mos ulls per l'espurneig de les atxes de la professó, estava amb una espècie d'estrany encantament, quan de prompte un feble raig de lluna que filtrava lleugerament per entre les boires de la nit banyà els preciosos capitells i esveltes columnes del claustre de Santes Creus. Llavors me semblà que les sepultures feien moviment; que les tapes de pedra anaven esfontsant-se poc a poc i que vaporosos com subtil fumareda eixien de sos llits de granit, los cossos dels guerrers vestits de totes armes. En un moment lo claustre quedà invadit per una infinitat de respectuo- ses ombres que començaren una fantàstica professó, em semblava que els havia vist a tots, que a tots los coneixia. Per davant meu creuaven barre- jats Cervellós, Claramunts, Montcades, Queralts, Berenguers, Pinós, Cerveres i molts i molts d'altres cèlebres per ses grans gestes en bé de la pàtria, vestits amb cota de malla i capell uns; altres amb hàbit de frare, tots amb la mà al puny de l'espasa tal com representaven ses imatges jaients. Al passar deixaven un estrany baf de terra, una flaira de romàtic, una fredor que glaçava la sang i filtrava als ossos; ses cares corcades conser- vaven ses fesomies; sos ropatges, esqueixats i rosegats pels verms, queien convertits en pols per sobre las llosanes. Les espases donaven una claror fatídica, que pot comparar-se a uns flams de color d'acer i cruixint sos ossos a mida que caminaven, formant tots plegats un conjunt imponent, gran, fantàstic. Los peus al trepitjar a terra no feien la més petita remor, lo mateix que si trepitgessen sobre molsa, solsament lo dring de les armadures i cruixidera dels ossos era lo que se sentia, inspirant una espècie de terror que atreia. I així per bon rato anaren voltant los claustres, amb ses llargues bar- bes uns; amb sos ulls buits los altres; amb ses espesses cabelleres los demés; banyats sos venerables rostres per la suau claror de la lluna que brillava al mig del cel com faró al mig de la mar. Després cadascú se n'entornà a son llit de pedra; se sentí refrec d'os- sos al col·locar-se en sos ninxos i un soroll fosc, apagat, de pesantes llo- sanes que queien damunt de les despulles dels guerrers. Mon cap bullia, delirava. Tot jo estava febrós, volia anar-me'n i em trobava estacat allí; atret per màgica força.
L'aspecte de la plaça de Santes Creus a las nou del vespre del Dijous Sant era imponent.
A la fosca de pocs minuts abans, succeí una claror immensa, fantàstica.
Com per art d'encantament, los arcs de les portes del monestir, les finestres i balconades de les cases, quedaren guarnides amb centenars de llumetes que despedien una claror viva i tremolosa.
De lluny semblaven una munió de focs follets que s'haguessen acoplat allí o un esbart de lluernes col·locades per misteriosa mà.
De prompte giraren los feixucs golfos de la porta principal de la església i un torrent de llum invadí la plaça.
Sortia la professó del Dijous Sant. Lo conjunt era meravellós. Després d'un religiós silenci, un chor de veus s'estengué per los dominis de la quietud i una dolça tonada començà a brollar de cent boques, enlairant-se suaument com lo fum d'un incenser.
Les atxes en doble filera, com raills de foc, espurnejaven, movent d'ací i d'allà ses flamarades, los típics misteris portats en braços per cepats fills de la rodalia, mostraven ses agegantades siluetes damunt del terrer i anaven arrossegant-se poc a poc, mentre el poble a darrera, com un torrent atret per invisible alè xuclador, mormolava piadoses oracions.
Les fatxades dels edificis quedaven il·luminades per las mil llengües de foc dels ciris i en lo negrós firmament s'hi obirava una estranya rojor que anava suaument perdent-se allà al lluny i es confonia amb les tenebres.
I la professó seguia la marxa i els cants enlairant-se al cel com flaira de lliri. Després s'internà en los claustres del monestir.
L'efecte que produí llavors fou gran, immens, no pot explicar-se, es precís veure'l, assaborir-lo un, amb sos propis ulls.
La llum invadia lo recinte de la fosca; los cants, lo palau de la quietud, los sers vivents, lo casal dels morts.
Les atxes llengatejant a l'impuls del ventijol anaven passant seguidament per sota dels sepulcres a on s'hi veien guerrers de pedra ajaguts i ses ombres projectades a la paret anaven arrastrant-se suaument produint un efecte meravellós i fantàstic.
Semblava que les estàtues de pedra dels sepulcres es movien per un moment per restar després altra vegada en sa primitiva immobilitat guardant les despulles dels difunts.
Les gòtiques columnes del claustre, decantaven sa sombra al mig del mateix a on i abunda i creix l'herbei, fael company de la soledat i de les runes. I la professó anava passant, les imatges que representaven la vida i passió de Cristo feien son camí i els cants religiosos harmonitzaven lo conjunt.
Després s'obrí la porta de la església, que dóna als claustres, i com monstre afamat s'anà engolint arreu, arreu, la llarga torrentada de foc i altra volta les tenebres se feren senyores de ses regions.
Tot tornà à quedar en silenci; solsament lo suau oreig donava moviment a l'herba, produint una espècie de remor consemblant a la pluja que cau dolçament; l'aigua de la glorieta relliscava també al lleuger mormoll i els cants religiosos que quedaren sospesos com lo fum, dessota les arcades, s'anaren evaporant i debilitant poc a poc fonent-se com la prima capa de neu que banya un viu raig de sol. [...]
De prompte, faig un esforç suprem i abandono el recinte de la mort i les recordances, per orejar mon front.
La plaça restava deserta com una hora abans.
La quietud per tot arreu. Los habitants s'havien retirat a ses cases.
Jo em vaig parar un moment en mig de la plaça perquè m'apareixia haver sentit un crit compassat.
Efectivament, en un dels més enlairats merlets del Monestir cistercenc cantava la xibeca.