- 0 -
Que el meu salut et segueixi més enllà del mar i dels crepuscles de porpra, oh dona que navegues cap a Mitilene, de murs vivents com una carn... Vés, estrangera, anuncia a l'ardent Safo que sorgí dels Temps blaus, única flor de les Gràcies, que jo també he teixit lentes estrofes sense tara. Amargament gelós, despòtic i cruel, ha vingut a regnar el cant en la meva ànima. Servilment, de genolls, serveixo l'imperiós poema, més estimat que la dona estimada. Què m'importa que el vent dispersi els meus versos en els replecs més foscos del fosc univers: ja que sols he cantat per a la meva sola joia. Oblideu-me, que sóc una ànima passatgera...
Si algú parla de mi, sens dubte mentirà.