Edicions Proa - 2000 - Barcelona
Les campanades de l'Arxiprestal de Feixes feien dong i després dung fatigosament, com sempre que volien recordar la mort; el so opac i ferreny rebotia als núvols espessos i rebolicats que planaven damunt la vila, topava després als murs de les cases i s'esquitllava per l'escletxa que deixava el balcó mal ajustat de can Rigau, el que donava a la sala gran, ple a vessar de gent que xerrava en veu baixa, un ull posat en la conversa i l'altre a la cambra del costat, la de llum esmorteïda. Adela sentia les campanes, però no en feia cabal. Contemplava l'avi mort, amb aquella immobilitat exasperant, i pensava. Sentia la bonior de la gent a la sala gran: gent de copalta, barba espessa i parlar greu que eren allà perquè el mort era l'insigne Francesc Rigau, medalla d'or de la vila, patrici d'anomenada, fundador d'un petit imperi de la pana.
La senyoreta Mercè Rigau meditava profundament absorta en un racó fosc i discret de l'Arxiprestal. Hi havia arribat amb la intenció de confessar-se, però un cop allí canviava de parer per por de fer córrer massa la llengua; temia que mossèn Vicenç li recomanés prudència, que al capdavall era el que sempre recomanava, que li fes entrar més por al cos, que la immobilitzés ara que estava tan decidida. Asseguda, repassava minuciosament l'estratègia muntada. Encara no havia rebut resposta de Reus; segons per on es despengés aquell home, estava determinada a fer-li una visita personal baldament s'ensorrés el món. I pel que feia a l'Enric, fins que no estigués solucionat això de Reus, s'estimava més no fer el pas.
Sentí una esgarrifança. La frescor de l'interior de l'església se li clavava a la pell. Es decidí a tornar a casa, perquè aviat fóra l'hora de sopar. En traspassar la porta l'omplí la bafarada de la xafogor de tot un dia de sol despietat de principi d'agost. Gràcies a Déu que la gent cristiana podia tornar a passejar pel carrer sense témer un mal pas. Aquells darrers dies havia estat particularment desagradable traslladar-se d'un lloc a un altre, perquè la xurma ho envaïa tot.
Les grosses portes de ferro de Vapor Rigau s'obriren al toc de la sirena. Al cap de pocs minuts vomitaven homes i dones que sortien xerrant i cridant i, un cop a l'esplanada, es fragmentaven en grups que anaven desapareixent, la majoria pels carrers que conduïen al centre. El sol, a l'esquena de la fàbrica, començava a badallar. Lentament, el Vapor s'anava buidant de crits, i la quietud s'hi anava acomodant de bracet de la penombra. En Pep, que arribava al toc de la sirena, es disposava a començar la seva jornada de vigilant nocturn. Saludà en Ferran, el porter, amb un cert distanciament -no s'entenien gaire i procuraven evitar-se- i es dirigí cap a la sala de calderes on havia instal·lat el seu quarter general. Deslligà en Nyicris, que així que l'havia ensumat es removia frenètic tibant la cadena: era l'hora de la seva llibertat de moviments. A un quart de vuit el porter tancava la porta i es dirigia a l'edifici d'oficines, on les dones de la neteja repassaven la brutícia enganxada dia rere dia amb els draps, les baietes i l'avorriment. Solia fer-hi petar la xerradeta uns quants minuts fins que era l'hora de plegar, cap allà a dos quarts. A les vuit, cada dia, a la fàbrica ja no hi quedava ningú, tret del vigilant, el seu gos i l'angúnia d'un mal encontre. El porter i la seva dona vivien en una caseta al costat de la fàbrica, però fora del recinte. I segons que es queixava en Pep, així que marxava el darrer treballador, en Ferran es desentenia per sempre més de la feina, tancava la porta sense dir ja t'ho faràs i bon vent. I tot aquell bé de Déu d'edificis i roba i màquines i paperassa quedava sota la seva custòdia. I la d'en Nycris.
Se sentiren tres campanades. El Vapor Rigau té la façana principal davant un carrer ample que va a morir a la via del tren, a l'altra banda del qual comença el descampat. Els llums de gas no arriben en aquell barri i el cel ennuvolat tapava qualsevol vestigi de lluna. Havia fet una gran marrada per arribar al Vapor, del cantó de la via. La travessà amb precaució mentre els ulls anaven reconeixent amb dificultat el volum de la fàbrica, la rastellera de finestres i, al mig, la taca més clara de la gran porta de ferro. Els grills acompanyaven el silenci de les petjades de l'home que anava avançant enganxat a la paret. Un cop davant de la porta calculà:
-En Pep és a fer la ronda. Tinc cinc minuts: som-hi!
-Féu un salt, s'enganxà als barrots de la part superior de la porta i amb els peus donà un tust profund a la placa de metall, redéu quin rebombori. Un cop a dalt sentí els grunyits del gos, mecàgon tot, no se l'ha emportat a fer la ronda.
-Nyicris! -cridà de dalt de la porta estant-. Nyicris, Nyicris: sóc jo! -Endevinà la figura del gos remenant-se neguitosa sense saber ben bé si bordar o callar.
-Calla, collons, Nyicris, que sóc jo, redena! Passa a jeure! -i el ca retrocedia de mala gana, ploriquejava, deixava anar un lladruc breu i sec i de la porta de la seva caseta es mirava amb desconfiança l'ombra que ara saltava a l'interior. Al fons del pati sentí corredisses i una llum tènue que creixia per moments fent pampallugues. S'amagà darrere unes caixes.
-Nyicris? -sentí la veu del vigilant-. Nyicris? -En Pep avançava pel mig del pati alçant el fanal per no deixar-se enlluernar i perquè la llum il·luminés una zona més àmplia. El gos corregué cap a ell fins a on donava la cadena, se li premé a la cama quan l'home li arribà a la vora i començà a bordar furiosament en direcció a la porta.
-Vaja. Visites? -A Vapor Rigau no passa mai re. Què ha de passar. Aquesta era la basarda d'en Pep: dotze anys tement aquest moment.
Empunyà la llança i pegant un cop suau al gos amb el peu li diu entre dents mentre el deslliga:
-Empaita, Nyicris ! -I el gos avançà amb fúria descordada cap a les caixes. En Pep estava disposat a fer servir el fanal com a arma i maleïa la sort d'aquell encontre.
Totes les fàbriques de la vila estaven aturades i l'activitat comercial començava a badallar amb una timidesa corprenedora. Algunes botigues obrien les portes amb la intenció de tancar-les abans que comencessin els aldarulls inevitables. L'Enric Turmeda es presentà a Vapor Rigau que ja eren les deu tocades i es trobà el Consell de la fàbrica reunit en sessió d'urgència. De fet, altra cosa no podien fer atès que, per no rutllar, ni les oficines no obrien aquell dia. El silenci insòlit dels murs de la fàbrica ajudava a la reflexió amb una cuca d'inquietud a l'estómac. Les pintades dels murs exteriors havien estat empastifades pel porter per ordre del senyor Julià i els tacots negres feien un efecte inexplicable a qui s'apropava al Vapor.
Per arribar a l'edifici d'oficines calia transitar per un dels passadissos que recollia l'aigua pudent que havien llançat els bombers. L'espectacle era lamentable; amb prou feines si es podia caminar ran de paret; la sentor eterna de la borra, barrejada amb la d'oli ranci de les màquines corcava els narius que havien d'avesar-se a una nova ferum: la del socarrim i la ràbia.
Dins les oficines la sentor no era tan forta. En Turmeda travessà tota la nau reblerta de taules, arxivadors, tinters, llibres tancats, murals de gràfics i d'avisos, papereres, llapis, plomes, puntes de ploma, gomes d'esborrar, carpetes de totes les mides, però tot en un ordre pulcre, mil·limètric, que era el vernís de la mà del senyor Sucarrats. Tot i estar en una inactivitat forçada, no feia un efecte tan desesperant com les naus dels treballadors.
Al final de les oficines, una mampara doble, de fusta i vidre opac, aïllava els despatxos particulars i la sala de juntes, que n'hi deien. Aquesta era l'única peça del Vapor on havia intervingut un decorador a l'hora de moblar-la: fusta noble, vernís fosc, un arxivador discret, el retrat del Jaume Rigau fundador, que vigilava la història des de la paret entapissada, i una gran taula al mig, sòlida, d'una peça, que rebia, setmana rere setmana, les esbatussades de les discussions entre els dirigents, d'ençà que Francesc Rigau estrenà el costum de consultar i després fer el que li passés pel cap, costum que son germà no gosà tallar però que va fer derivar, amb la seva habilitat habitual, en veritables batalles campals. I unes quantes plantes que el senyor Sucarrats feia regar metòdicament, perquè el to verd dóna un toc d'alegria en una sala tan seriosa. Quan el senyor Turmeda hi entrava, l'oncle Julià donava aquella informació sensacional.
Les nou del vespre: la pell esblaïmada de la nit s'estén arreu carregada de núvols. A can Rigau s'han apagat molts llums i al carrer queden pocs vehicles. A la cambra mortuòria, don Francesc Rigau fa guàrdia dins del taüt vigilat per sa germana, la senyora Madrona i quatre coneixences escandalitzades per la remor indesxifrable que els arriba per les parets. El Consell de Vapor Rigau està reunit per recosir un punt que la mort experta havia deixat enlaire.
El senyor Julià Rigau, assegut a la butaca d'orelles amples, era feliç: tallava el bacallà. Però li feia mal la cama -primavera- i observava atentament la reacció dels altres, d'en Serra, que es repetia i repetia, «ho trobo perillós, imprudent». Feia servir la pipa per assenyalar el perill al mig de la sala, damunt la tauleta dels cafès; «qui m'assegura que la gent no es preguntarà on va això?, aquesta roba és d'uniforme, tu, quina barra. Vaja, que pot explotar-nos a les mans». Entre la boira del fum sentia la veu greu d'en Rigau que insistia: «Serra, collons, vostè ha d'estar content perquè les màquines trauran fum de debò. No és pas el primer cop que treballem per a l'exèrcit, Serra, collons». O sia que en Gavaldà no l'havia pogut convèncer abans de la reunió, el molt sòmines, tan clar que ho veia, si em permet que en parli amb en Serra, no et pots refiar de ningú, pensava en Rigau.
-Les circumstàncies són diferents, senyor Rigau -insistia en Serra-. Ara hi ha mala maror. A les naus hi ha ràbia.
Cagats, pensava el senyor Rigau, són uns cagats. I en veu alta: «La purrialla de Solidaritat ha copat l'Ajuntament: que entomin els problemes polítics. Nosaltres som fabricants, ve-t'ho aquí. Donem feina, Serra, collons. I aquesta roba no farà aturar la guerra si és que n'hi ha». En Gavaldà, aguantant les ulleres de pinça davant seu, intervenia amb una mica de mala consciència, miri, Serra, el govern ha aprovat un crèdit especial i l'exèrcit no es pot permetre de ser mal pagador. M'enteneu. I per a la casa és l'ocasió d'aixecar el cap.