La vida perdurable

Quaderns Crema - 1992 - Barcelona

Autor: Gabriel Galmés i Truyols
Indret: Plaça del Palau (Manacor)

Lola i jo anàrem a sopar a la fonda de can March. Els vespres de dia feiner la clientela era exclusivament d'éssers solitaris. Viatjants mustis que miraven la televisió burxant-se amb un escuradents, obrers forasters que hi vivien a dispesa, esperant canviar de vida, jubilats d'aquells que no es veuen mai pel carrer i que ens fan pensar en una vellesa horrible i en uns veïns que comencen a notar l'olor i esbuquen la porta.

Afortunadament, aquest ambient no ens aclaparà. Ens teníem l'un a l'altre i ara, reforçats per l'àpat, ens explicàrem anècdotes i aventures. Parlàrem de pel·lícules i cantants fins que, quan ens vàrem témer, sonava l'himne nacional pels altaveus del televisor i la clientela s'anava aixecant i fent estiraments. Pagàrem i ens en vàrem anar al bar de Joan una altra vegada. Joan ens mira estranyat. A la barra només hi havia dos clients, envoltats d'una considerable quantitat de botelles de cervesa buides, que peroraven sobre alguna qüestió transcendental. El més gras em mirà amb ulls que no sabria definir: enterbolits i curiosos, anhelants, escrutadors i burletes.

Autor: Gabriel Galmés i Truyols
Indret: Plaça del Palau (Manacor)

Els dos altres clients se ufanaren trontollant i travelant i, amb molt d'esforç, aconseguiren coronar l'escala. Vàrem somriure, perquè a nosaltres no ens afectaven aquestes coses, i Joan, com per corroborar-ho, va invitar-nos a un whisky abans de tancar. Vàrem fer dir a Lola que Manacor és un poble amb molt d'ambient i fins i tot Joan i jo ens ho vàrem creure, per aquella nit. Després, apagàrem els llums i pujàrem. Joan va tancar. Mentre manipulava els cadenats, jo mirava Lola fixament. Ella em mirava, però la llum escassa de la plaça del Palau no ens bastava per interpretar el seu gest. Va fer-se un moment nerviós, tots tres plantats sobre la vorera sense dir res. Joan, que ho havia vist tot, va anar-se'n bruscament. Lola i jo ens vàrem mirar.

— ¿Puc pujar?

— Sí.

Per la persiana tancada de l'habitació de Lola es filtrava la llum de la plaça. Li donava una consistència fosforescent al cos. Tenia els mugrons amples i valents. Jo procurava només pensar en el que tenia davant, en les ombres cada cop més discernibles dels mobles i en el cos de Lola, que se'm lliurava sense estridències, però sense defalliment. Després vaig saber que el que havia emprès ho pagava, perquè, quan va aixecar-se per anar a beure aigua i la llum de la gelera oberta li il·luminà el cos, em vaig deixar emportar pel vertigen.

Autor: Gabriel Galmés i Truyols
Indret: Plaça de Sa Bassa (Manacor)

Quan jo arrossegava els peus per Manacor, que és el meu poble, m'agradava pensar que els homes atrafegats que em venien a l'encontre i em saludaven amb veu de pressa em tenien una mica de llàstima. Jo era una persona que, pobret, amb tantes qualitats notables, ocupava una bona part del seu temps badocant com un adolescent indecís.

Dir que Manacor és el meu poble podria haver-me induït a posteriors reflexions perfectament legítimes. A mi, de totes maneres, el que ja no m'ocorre és passar el dia formulant preguntes enormes per dedicar nits en blanc a contestar-les. I la importància del lloc de residència és una d'aquelles qüestions que, finalment, embafen.

La majoria dels homes del meu poble solen reaccionar de ben diverses maneres quan se'ls demana què en troben, de viure en una petita ciutat del llevant de Mallorca, que té quasi trenta-cinc mil ànimes i que basa la seva subsistència en el turisme i l'especulació immobiliària. Alguns dels meus amics d'infantesa i primera Joventut, per exemple, es reserven l'opinió perquè, sospit, no se n'han format cap que puguin recordar encara ara. Altres es desesperen quan guaiten amb una fua pel món i tracen plans inaudits i insòlits per fer fortunes fabuloses a l'altra banda de la mar. La majoria divideixen els seus gustos de manera que el poble els en pugui donar satisfacció i, així, els que es passarien la vida als teatres, a les sales d'exposicions i a les platges nudistes poden quedar ben confortats, amb l'abundància — mai excessiva — de totes tres coses. Els que prefereixen l'honesta i feixuga càrrega d'anar posseïts pel gust per les barres del bars, els venedors de haixix i les dones de la vida tampoc no tenen motius raonables de queixa. Tampoc no falten els que s'han reclòs còmodament en la plàcida vida familiar, en la televisió i en la lectura dels clàssics antics i moderns i passegen una estona els diumenges horabaixa per Sa Bassa — la nostra plaça principal — i s'asseuen, a l'estiu, a les terrasses de Porto Cristo per prendre bíters i taronjades. N'hi ha, fins i tot, que s'enamoren de dones pèrfides o homes turmentosos, que van molt a Palma, on coneixen bars de sapastres i persones interessantíssimes. També tenc coneguts que procuren, una mica d'esma, combinar totes aquestes actituds i, d'aquesta manera, és molt possible trobar-te'ls tant a les deu del matí prenent un cafè envoltats de fusters i lampistes, com a les quatre de la matinada donant corda pacientment a un alcohòlic comunicatiu i messiànic.

Autor: Gabriel Galmés i Truyols
Indret: Avinguda d'Es Tren (Manacor)

Vaig midar la llargària de l'avinguda del Tren, solitària, il·luminada inútilment per una teringa de fanals nous. Vaig evitar la plaça del Palau per no tornar veure el pis de Lola (Lola! cada cop que hi pensava em revenia a la gola una glopada d'amargor) i vaig passar per Sa Bassa, absurdament buida, amb les cadires dels cafès amuntegades sobre les taules, com a preparant-se pel renou, el trànsit, el xivarri, les corregudes, les presses, les tertúlies decaigudes de l'estiu, les transaccions, les conspiracions, els aparadors de les botigues, el tràfec del dia següent. Vaig baixar pel carrer de l'Anell i vaig veure'm reflectit als vidres enormes de les botigues de mobles mastodòntiques. Vaig sospirar contemplant aquella figura cansada, pansida, apaivagada, que feia jo. Vaig respirar l' aroma dels tarongers del claustre dels dominics, vaig repenjar-me per fumar a les pedres barroques i vaig veure el pou, la teulada de l'església, les portasses de les oficines municipals i dels jutjats, la galeria superior del claustre, intentant trobar-hi una dimensió nova.

Però tot, el claustre, els carrers, la meva estampa fatigada reflectida, els edificis i les voreres m'oferien la mateixa hospitalitat sinistra de la qual havia, alternativament, intentat fugir i en la qual havia provat, ocasionalment, d'encabir-me.

Autor: Gabriel Galmés i Truyols
Indret: Claustre de Sant Vicent Ferrer (Manacor)

Lola va anar-se'n, aquell dia, sense dir res i Joan i jo vàrem coincidir ens les apreciacions que ens mereixia. Joan, però, que no tenia un temperament febril com el meu, va aturar-se en consideracions exclusivament físiques. A mi em costava, i per això no ho vaig fer, expandir-me en l'explicació de les sensacions oposades que Lola m'havia provocat, de la necessitat que se'm creava del seu culte, de les estrebades amb què m'havia sacsejat la consciència en despertar-se. Però me'n vaig anar a casa entre el neguit i l'estupor, aturant-me a mirar els mostradors de roba del carrer de l'Anell com si no els hagués vist mai. Em vaig aficar al claustre dels dominics i vaig contemplar els tarongers i la cisterna del centre com si me'ls miràs per explicar-los a aquella noia que havia pres una cervesa fugaç al meu costat. Vaig baixar pel carrer d'en Muntaner, penetrat pels xiscles de les falzies, i vaig tornar observar el cel roig, gris, marró que es diluïa lentament. El pas d'ancians calmosos, o atrafegats, o indiferents a cap estímul se'm feia, per primera vegada, estrany. Vaig trobar-me davant del portal de casa meva. Aquella escala i tot se'm presentà com una cosa nova. Cada escaló havia d'esser pres en consideració. Abans, els pujava de dos en dos amb l'única idea de trobar les claus dins la butxaca per entrar i veure'm amo de la situació.