La Magrana (Barcelona), 2010
En una competició de barris glamurosos, el meu no passaria la prèvia de l'estiu. Ni a doble partit. No estic parlant d'un indret terrible, a l'estil de les urbs de Mad Max, amb guerres per la benzina i gent mig nua coberta per equipament d'hoquei i matxets de la mida d'un braç, clar (per molt que els conductors dels vehicles de neteja desconeguin l'ús del pedal del fre). Però tampoc no és el barri que els turistes solen visitar a la recerca de l'essència barcelonina prefabricada. Gaudí no hi va projectar cap temple de postal. Van ser els immigrants de mitjan segle XX (andalusos, extremenys i gallecs) els que van anar aixecant edificis amb les seves pròpies mans, a peu de Collserola, molt abans que les paraules «projecte urbanístic» o «coherència estilística» n'esborressin d'altres com «txabola» o «barraca».
Nou Barris no té la vida bohèmia de Gràcia, l'atmosfera casolana de Sants o el cor de la ciutat de Sant Andreu. Però és un barri en constant metamorfosi. Els vuitanta van ser els anys del cavall, que amb la refor-ma olímpica es va disgregar a la Mina i Can Tunis (un indret que ocupa places de descens en la classificació de Llocs per Viure-hi).
El meu germà, en Ricard, l'anomena «els afores». Però això és perquè ell viu a Dubai i tothom sap que té molt mala comunicació amb el metro de la línia groga.
La senyora Rosa viu en una caseta baixa del carrer del Pintor Alsamora, darrere del cementiri. Quan vaig començar a treballar al SAD i l'anava a visitar em rebia sempre al jardinet de l'entrada, amb una rosa que tallava expressament per a mi, i em feia dos petonassos a les galtes que ressonaven pels nínxols més allunyats. Era l'època que els ionquis del barri anaven a picar-se al costat del mur de la necròpolis com els elefants que ja veuen que l'han de dinyar i busquen un lloc on deixar-se caure. La senyora Rosa escombrava cada matí les xeringues que trobava davant de casa, i el seu marit l'esbroncava i li deia que això era cosa de l'ajuntament. Passa'ls el parte, em requeria l'Eliodor, i jo ho esmentava a serveis socials i aquests em deien que ja, que n'eren conscients, però que el col·lapse era tan gros que no hi podien fer res, i que si la senyora Rosa es punxava, aleshores ja rumiarien alguna cosa, però que estaven lligats de mans. Lligats de mans és una de les expressions que més es fan servir a l'Administració Pública, i que normalment serveix com a eufemisme per no haver de dir que no hi ha prou diners o que les directrius políti-ques del moment són molt diferents. Ara que la majoria d'heroïnòmans del barri ja són morts, la senyora Rosa ja no escombra la casa ni cuida el jardí, i s'han anat marcint, al mateix ritme, les flors, seques i marronoses sota un sol inclement. S'ha fet gran de cop, com si hagués decidit, en llevar-se, que havia esgotat les energies i que entrava de ple en el darrer compte enrere. El senyor Eliodor sempre ha estat de molta ajuda, perquè és el més fort de la parella i em fa cas quan li dono indicacions sobre com afrontar la nova situació. Però tot i així li costa d'entendre que la seva dona, sense estar malalta, ja no és la d'abans.
Ara sembla que la senyora Rosa, a més, comença a demenciar-se, i ja no reconeix el marit. He quedat amb la Neus, la treballadora familiar que s'encarrega d'ella i que just abans del cap de setmana els va acompanyar al metge a fer-se unes analítiques de rutina. La Neus m'espera a la cantonada de l'Heron City, al costat de la rampa de sortida de l'aparcament, que a aquestes hores de la tarda d'un dia d'agost és un bullidor de gent, la gran majoria gitanos o sud-americans que viuen per la zona o que s'hi desplacen per quedar. Durant una bona temporada, el complex d'oci es va arribar a conèixer com a Heroïn City, per la quantitat de tràfic d'heroïna que hi havia als voltants. Ara només és problemàtic a la nit, quan a les discoteques la gent beu un xic massa i se'ls escalfa la boca i al final no agafen el cotxe perquè han d'anar amb ambulància.
Els manuals d'autoajuda asseguren que perquè les teves accions et surtin com vols, has de tenir pensaments optimistes. Sí. Esclar.
M'agradaria veure un escriptor d'autoajuda passejant el seu bonrotllismeper aquest carrer, ara mateix.
Tots els escriptors d'autoajuda seran reemplaçats per rèpliques exactes. Tots els escriptors, de fet, sense excepció.
—Hi haurà més novel·les?
—Què?
—I pel·lícules?
La Irene deu pensar que sóc idiota. Idiota, així, entre dents, com si em veiés fent l'elecció equivocada des del menjador de casa seva, amb el dit sobre el botó de fastforward del comandament a distància.
—No ho sé, Víctor. És molt lluny, la casa de la teva amigueta?
Ha dit amigueta en cursiva.
—No ho tinc clar. Vaig anar-hi des del Santuari, que és per on anàvem, però ara no m'oriento.
—Vostè perdoni si m'he desviat per una simple emboscada.
—Amb un dels dos que sigui sarcàstic ja n'hi ha prou. Aquesta zonadel Carmel és un laberint amb totes les seves propietats intranquil·litzadores. Sense gps, a les fosques i espiats per fantasmes, costa concentrarse per trobar un edifici que solament has vist un cop. La Irene tampoc no m'hi ajuda.
—Com estàs del peu?
—Em fa mal. On som ara? Quin carrer és aquest?
—Fastenrath.
El recordo perquè vaig pensar que volia dir rata ràpida, en alemany.
La mnemotècnia per la via de l'estupidesa.
A uns vint metres hi ha una cruïlla. Hi apareixen dos motoristes.
S'aturen a esperar que hi arribem. No apaguen els motors. Semblen trets d'un videoclip dels vuitanta, on només hi falta la Bonnie Tyler.
—Fes veure que no hi són —dic, i veig de reüll com la Irene assenteixamb el cap.
Ningú que no hi visqui no passa mai pel Carmel. És un lipoma a la ciutat, un bony estrany al qual només es presta atenció quan pressiona algun nervi. El barri de Juan Marsé i el Pijoaparte, el turó que es pot permetre el luxe d'enfonsar-se en nom del progrés. Arriba el moment que no reconec els carrers, i la Dolors m'indica que segueixi pujant, que viu dalt de tot, al Mont del Destí, on Frodo va perdre l'anell.
—Ets una mica friki, tu.—La tinc a l'esquena, el casc de formiga atòmica li impedeix sentir-me bé i m'ho fa repetir.
—Friki, no. —Un altre copet a l'espatlla—. Culturalment dispersa.
—És un bon matís.
Recorrem serps d'asfalt esquerdat, amb els cotxes a banda i banda atapeint les voreres. Hi ha pintades en murs que protesten per l'elecció de Barcelona com a ciutat olímpica. Amb un pèl de sort, podríem trobar-hi dibuixats un grup d'arquers caçant un mamut. No som gaire lluny del Parc Güell, però els japonesos no semblen interessats a aprofundir en la nostra expressió artística més genuïna, el mural de protesta política descontextualitzada.
He de clavar frens quan una ombra em surt al pas davant de la moto. De primer penso que és una rata, anabolitzada i peluda, però una rata. Fa tants dies que dura aquesta calor infernal que, ara que comença a condensar-se la humitat i sembla que hagi de caure el diluvi universal versió dos punt zero, els rosegadors s'estan tornant bojos i les clavegueres exhalen alè de detritus. Resulta que és un gos d'aquests cridaners i petits, com el de la meva escala. Un yorkshire solitari que corre desesperadament enlloc, ni rastre de l'amo. La Dolors m'indica el camí que he de seguir.
Arribem a un carreró sense asfaltar, on sis xavals fumen petes asseguts en palets de fusta. N'hi ha un bon grapat, de carrers en obres. I tots estan ocupats sistemàticament per la mateixa tipologia: el xulo de barri. El Jonathan de la senyora Alabau. Samarreta arrapada a un cos esquifit, polseres daurades i serrellet engominat. De tant en tant, agafen la moto i desperten el veïnat, com els serenos d'antuvi, però amb mala idea. Tenen un to de veu nasal, molt desagradable. Callen i fan veure que ens donen permís per ser en els seus dominis quan ens els creuem.