Edicions Proa (Barcelona), 2020
Era un edifici tronat del barri antic, que abans havia sigut un convent de frares. A la portalada de pedra no s'hi veia cap vigilant. Els estudiants entraven i sortien
en grups, tots barrejats nois i noies, lliurement, com si fos una estació de tren. Apostat darrere una parella de nois, baixà els esglaons de la porta, va travessar la nau fosca i rònega de l'entrada i de seguida sortí a la llum d'un pati interior, envoltat per quatre passadissos emporxats. Era el claustre de l'antic convent, construït amb pilars i arcs de maons vermells. De cop i volta, es trobava dins d'un bullici d'estudiants que anaven i venien, xerraven asseguts als bancs dels passadissos o formant cercles damunt l'empedrat del pati. Ningú va preguntar-li re, ni notà que se'l miressin com un estrany. Encara que ell ja tenia vint-i-cinc anys, no els aparentava i, a més, se'n veia bastants de més vells. I no tots devien ser professors. L'única cosa que podia cridar l'atenció era la seva cartera de pell, que s'havia hagut de comprar al principi per traginar la paperassa. Amb la cartera a la mà només en va veure un de bastant gran i mudat, que segurament devia ser un catedràtic. La majoria d'estudiants anaven amb carpetes, d'aquestes gruixudes que per dins tenen un distribuïdor de cartons, o bé amb una bossa de roba o de pell penjada a l'espatlla. Va rondar pel pati, es va entretenir davant dels plafons informatius penjats als murs interiors del claustre tot fent veure que es buscava en les llistes de notes i, a l'últim, va enfilar l'escalinata que pujava al pis de dalt, on hi havia les aules. Aviat va localitzar la secció d'Història i s'alegrà de veure com de les aules en sortien multituds d'estudiants.