Editorial Selecta (Barcelona), 1966
—Escolta, Ramonet, digue'm la veritat: on vas?
—Ja ho sabeu: a Llotja.
—La veritat: què hi feu a Llotja?
—Dibuixar.
—I què més?
—Res més. Per ara res més.
—Què vol dir per ara res més?
—Vui dir que més endavant puc pintar, puc esculpir.
—I per fer això que tu dius, ¿com és que no menges de gust, no treballes de gust, et distreus i ho estàs per la teva feina?
—Per la meva, prou que hi estic.
—Com és que no mires per al teu nom?
—Més de lo que vostè es pensa hi miro.
—No és veritat. Com és que sempre rumies?
—Perquè l'Art és una passió.
—Parla clar. Aquí hi ha algun secret que no me'l dius.
—No n'hi ha cap. És que l'Art pot més que nosaltres.
—I què és això de l'Art?
—Ja li vaig dir que no em pot entendre.
—Explica-m'ho.
—És impossible d'explicar-l'hi. Aquestes coses no s'expliquen: se senten, s'hi neix, i un les va estimant, estimant, fins que ve un dia que ja no pot abandonar-les.
La processó havia arribat al carrer de la Princesa, i, en comptes d'aquells crits d'abans, d'aquell color i d'aquella llum, només es veien les atxes, caminant com dugues serps enceses de llarg a llarg del carrer. El silenci era majestuós. Les cares, abans tan alegres, a la groga claror dels ciris semblaven cares d'enterrament, cares de fotografia, cares de claror de bengala. La música anava tocant, però la marxa de joia d'abans s'havia tornat marxa fúnebre, i la impressió era tan solemne que el be anava dient: «Be!... Be!...», un be d'enyorament i d'angoixa, i En Ramonet anava seguint, però plorant al so de la música, i el resignat tenedor també tenia ganes de dir be per treure's la tristor de dintre.
De sobte, va esclatar un gran tro, Ja hi érem! Ja teníem pluja. Aquelles dugues fileres d'atxes van fer una ziga-zaga d'esverament; després, un altre de més fort, i se'n van apagar la meitat; després van començar a caure unes gotes que n'hi havia un raig a cada gota, i la gent va començar a córrer; i després, al venir el ruixat, gremis, nois, gegants, clero i trampes, que aquí caic, aquí m'aixeco, no hi va haver classes ni respecte: a cops, a empentes, a rodolons i com podien es van ficar a les entrades, i quan les entrades eren plenes encara n'hi van entrar més, i, quan tot va ser atapeït, els que van quedar al carrer corrien d'una banda a l'altra com rates emmetzinades.
El be, el senyor Pau i En Ramonet van ser dels del carrer. Un sant Joan, quan és petit, s'encabeix a qualsevulga entrada, però entrar un xai a dintre d'una casa quan les persones hi estan espesses és pitjor que fer-lo passar per davant d'algun fielato; aixís és que sota les canals, amb «bes» i plors i exclamacions, van haver d'aguantar tot el xàfec.
Vers la capella de Marcús caminà la processó entre un núvol de paperets i una catifa de ginesta. Des dels pisos fins als bancs i des dels bancs fins als terrats era una pluja de colors, una vibració colorida, una nevada de vida que omplia el carrer de joia. Aquelles cases negres i rònegues havien tret l'ànima al defora, i els domassos verds i vermells, les vànoves de l'antigor, els cortinatges de l'alcova, les catifes de la sala, tota la mica d'alegria i tots els drapets de les festes que enjoiaven l'interior, els havien posat al balcó. Aquelles dones menestrals havien tret tots els vestits de la calaixera de caoba, on dormien tot l'any plegats amb flaire de poma camosa, i els havien tret a la llum. Aquelles noies de Ribera, d'ulls somniadors i mans fermes, s'havien també encatifat amb les mantellines blanques i flocs de colors i galtes enceses, i havien arrencat tots els clavells i les roses i els llessamins de tots els testos de les finestres i les duien sobre el pit, sobre el coll, sobre la cintura i sobre la daurada polsina de la cabellera rossa, i de banda a banda de Ribera els carrers talment tremolaven de vibració i de moviment com si caigués una polsina feta d'espurnes de glòria.
La processó anava seguint solemnialment, majestuosa, a poc a poc, tan majestuosa i a poc a poc que d'un cap de carrer a l'altre hi passaven més de mitja hora, i la gent feia comentaris amb tots els que anaven passant.
Fins un jorn, un diumenge a la tarda, va dir a la Tomasa i al noi que es vestissin amb lo mellor, que els portaria a Romea a veure La bona gent, una comèdia que el Brusi deia que es podia anar a sentir sense perill de perversió ni de capgirament d'idees.
Van vestir-se i hi van anar.
Van prendre tres sillons endavant, per poguer-se fer càrrec de tot, i van pujar les escales,
El noi ja hi havia estat, a Romea, però els pares no hi havien estat mai, i, quan varen ser a dalt del saló, aquell posat que tenia de casa ben endreçada, aquella pintura prudent, aquells retrats de família que hi havia per les parets i aquelles otomanes sofertes que hi havia a tot el voltant, els varen fer molt bon efecte. Es veia que era un teatre de bé, una casa sèria, i que la gent que hi anaven eren sèrios, i els va semblar veure les cares del honrats comerciants de gra del seu barri de Ribera, i s'hi van trobar com a casa.
Van entrar, van seure, van tocar una mica de música mentres s'omplien les butaques, i quan estaven més distrets es va alçar el teló sense avisar-los.
Les tres Maries en comandita havien tingut una pensada. Ja que feia tan bona tarda, i eren tots plegats, i havien de parlar d'alegries, en comptes de passar la tarda enmig d'aquelles parets, podien sortir una estona, i anar al «Jardí del General», que era un jardí que semblava exprés per a dir-se coses a l'orella els que tinguessin coses per a dir-se: que elles, ai!, amb lo de l'hàbit, ja no tenien res a dir en aquesta vall de llàgrimes.
La pensada va semblar bona, i elles tres al mig i un a cada banda, se'n van anar cap al Jardí.
S'hi entrava per una porta de ferro, al «Jardí del General», i, ja abans de passar la porta, la verdor, el remor d'aigua i una gran flaire de llessamins conhortava l'esperit i li donava un bany de dolcesa. A dintre, van passar per un caminet, arenat amb pedres petites i clapejat de petxines blanques, amb rengles de boix retallats i emmarcant toies de flors. Als costats pujaven les soques, i a sobre penjaven les branques, i per sota una nau de verdor, íntima, misteriosa i florida, va anar passant la parella, seguida de les tres Maries.
Les Maries havien deixat avançar an els dos enamorats perquè fessin el seu fet, i quan l'Estevet fou sol amb ella va creure que era el moment, que tenia de dir alguna cosa, per senzilla i prudent que fos; però no va trobar res per dir. Si hagués estat a radera el taulell, allí rai, en tenia un rengle de converses per engegar; el taulell era com una trona que li deslligava la llengua, però de parlar a sota de la verdor, com no n'havia après, no en sabia.
Al cap d'un ratet de caminar per sobre una catifa d'or que havien fet les fulles mortes, s'ho va fer venir bé, i va dir:
—Tanmateix, sembla que ja cauen les fulles.
—Cada any cauen—va contestar ella, i van continuar caminant
Van baixar dones i cistells, al ser a la plaça d'en Rovira, i vinguen les guitarres i amunt. Altres cotxes que arribaven van anar vessant més comitives, i d'Horta, i de Sant Andreu, i de Gràcia i per tots costats no es veien més que grans colles que anaven pujant la muntanya. Allí obrers, amb el gec blau, gorra negra i espardenyes, amb la bóta enlaire, la dona aprop i els infants saltant al darrere; allí parelles i més parelles caminant donant-se les mans, amb els ulls encesos de goig i els llavis vermells de desig; allí menestrals endiumenjats aturant-se de tant en tant per anarveient el panorama; allí vailets lleugers com cabres, trescant pels marges i saltant parets per fer-se passar el delit de córrer; allí colles uniformades: un casino de manyans que havien posat de racó cinc cèntims cada setmana per anar a fer un dia de platxèria; i allí tocar de guitarres, i crits, i cants, i panderos, i acordeons, i un sol que emborratxava els homes i coloria les dones, i tots amunt, amunt sempre i visca!, com un estol d'aucells de gàbia que els havien donat llibertat i corrien cap als arbres.
Van pujar muntanya amunt, amunt fins al cim, fins que no van trobar més muntanya, i era tan fora de mida lo que passava a l'Esteve, que aquell botiguer sossegat, al veure la ciutat estesa allà baix, a la blavor, amb la blancúria de les cases arrupides sota Montjuïc, amb els braços dels carrers estirant-se sobre els conreus, va tenir un crit d'admiració, i va dir: «Això és espaiós», i espaiós, per a ell, era tant com lo que dirien en deu odes els que són del ram de fer odes.
Realment ho era, d'espaiós. Ho era la vista, ho era la tarda, ho era el sol ponent, ho eren els cors dels que baixaven ubriagats de joventut i relliscant serres avall al braç de l'enamorada. Aquells crits i aquelles guitarres, aquells xiscles i aquell cantar, que no havien parat tot lo dia, ara, amb el frec del capvespre, s'havien anat apagant; però si s'apagaven les paraules s'havien encès els cors. La fiblada de la llum els havia entrat a l'ànima, i el sol que duien a dintre seu els rebotia en els llavis, que s'apropaven a les fosques; a les mans, que s'ajuntaven, i als braços, ques'estrenyien; i abans d'entrar a la ciutat bevien l'últim raig de sol, perguardar-ne la impressió al tornar-se a junyir a la feina.
L'Esteve, sense dir res, va agafar la Tomasa i la va estrènyer.
—Que t'has locat? —li va dir ella—. Que no veus que ja som a ciutat?
I tenia raó la Tomasa: tornaven a ser a ciutat, amb el fang, amb les botigues, amb els carros i amb les empentes.