La Veu de Catalunya (Barcelona), 1910
Pels qui sentírem pesar en el dolor de l'esperit i en el propi dolor del cos, la tragèdia de la mort del Mestre, aquella caixa negra recollint les despulles i aquella absolta que els capellans cantaren, tingueren una forta virtut consoladora. Pels qui plens d'angúnia havíem anat allí dalt entre aquelles muntanyes, a recollir la darrera engruna de presència d'aquella vida estimada, aquell estany enterrament, va tenir com una mena de dolçura aspre, damunt de totes nostres amargures.
Adolorit i encara ple d'aquell gran atuïment que vaig sentir, a penes si sé encaixar les imatges d'aquells dies en el fris dels meus records,però sí que recordo amb una aguda i viva precisió aquell instant tètric i pietós alhora d'entrar les despulles del benvolgut Mestre a n'aquella tomba humil de cementiri de poble.
I no he sigut pas sol a recordar-me'n, no; aquesta nota d'en Ramon Casas que va al damunt d'aquestes ratlles meves, té una justesa d'impressió tan forta, que ahir quan me la mirava en el taller de l'artista, vaig sentir que s'escorria pel meu cos aquella petita i intermitent frisança de febre, que fou com el rellotge que va anar marcant els minuts i les hores dels dies, en què l'amor pel Mestre, me tenia allí a Sant Joan, a prop, a prop, tocant la tragèdia. Vegeu, doncs, en aquesta petita obra mestra d'en Casas, l'enterro d'en Casellas. Jo us hi podré afegir que al voltant d'aquesta escena ombriua, sota la grisor pesanta d'un cel de novembre, hi havia tota l'ampla i sublim indiferència de la Natura; amb la festa d'or dels arbres de tardor, amb la crespa grandesa blava de les muntanyes coronades de boira, tot, en fi, tot l'espectacle magnífic de les coses naturals, quiet, impassible, ple per a mi, en aquelles hores d'aguda excitació humana, d'un profund sentit d'estupidesa.
Imagineu, ademés, a l'entorn d'aquesta nota, d'aquesta petita obra mestra d'en Casas, tota la trista curiositat rural excitada pel fet extraordinari, i els pietosos veïns desenfeinats del poble per allí el volt, i poseu-hi encara la imatge polsosa de qualque passant qui fent camí carretera enllà s'aturava a la porta del cementiri, amb una mirada tota interessada.
Borrosament, com a figures d'un retaule negre, ara passen, passen davant dels meus ulls, aquelles imatges rústegues, amples, rurals com a personatges feréstecs dels llibres d'en Casellas; i al mig, a prop d'aquella caixa tan negre, tots els adolorits, tots els abatuts, junts amb aquells bons amics de Sant Joan de les Abadesses, que ens ajudaren en les nostres tristes tasques i ens aconsolaren en el nostre dolor.
Ara, penseu-ne lo que vulgueu d'aquella hora trista; d'aquell moment de summa activitat espiritual, en què als nostres ulls l'actitud d'un enterramorts, o un arbre vinclant-se al pas del vent, o la més lleu movimentació de les coses, pren valor i se lliga amb els vostres sentiments, i allarga fins a les més profundes ombres de lo incert les nostres consideracions. Penseu-ne lo que vulgueu de lo que sentíem els amics, els parents, els adolorits, a l'entorn d'aquella caixa negra, quan abstrets i lligades les nostres facultats al fet, tot lo del món era una sola cosa relacionada amb el fet...
La pintura d'en Casas és després de l'absolta, quan tots ens reunírem, seguint la caixa negra, davant la boca tenebrosa de la tomba per a donar l'últim tribut d'amor a les despulles... La pintura d'en casa és el resum. La vinyeta final del darrer capítol de la vida del Mestre Casellas.
Després, la soledat, tota la gran soledat de les muntanyes. Jo penso encara com deuen gronxar-se les hores de cada dia, damunt les tristeses d'aquell cementiri rural. Cementiri de novembre, sota un cel gris; cementiri amb creus de fusta, cementiri poble, cementiri pintoresc com una il·lustració de calendari.
Allí el deixàrem; allí reposen les seves despulles; allí ens hi anirà un xic d'amor a tost els que l'estimàvem el Mestre; els que mai l'oblidarem; els que seguirem a través del temps pregant per la seva ànima; que Déu nostre Senyor la tingui en Glòria.