Llibreria Catalonia (Barcelona), 1933
La vila vella de Tossa és un arxiu de la nostra història. Allà, entre la remor de les onades, hom sent batre les ales de la tradició que encara viu dins les parets mig caigudes, les pedres corcades de les muralles fosques i les torres que miren al mar, com els mariners envellits. El metge Melé heroi, entre un silenci acorador i voltat de mirades receloses» ha cercat la petjada romana oblidada sota la terra, ha descobert i ha llegit aquell devessall d'ornamentacions que la seva ciència li ha ofert agraïda. Tossa, a més de les balmes somniadores, de les platges enlluernadores» de la cala bona, reblerta de dolceses, i dels rocams esplendorosos, té les deixes romanes i té el seu pelegrí. Beneïda sia la Costa Brava, que fa una processó per la mar i envia un pelegrí per la terra!
Cada any es fa la festa de l'agraïment, que viu ablamat des dels començaments del segle XV. Un flagell atuïa la vila amb les calamitats d'una malaltia, i la pregària del poble trobà en el màrtir Sant Sebastià l'emoció del miracle, i Tossa oferí trametre cada any en romiatge un pelegrí a fer una ofrena a la capella del sant més propera fora del terme. Aquesta capella és la de Santa Coloma, i fa cinc centúries que el pelegrí surt de Tossa, tant si plou com si fa sol, tant si hi ha pau com si hi ha guerra. Glòria a Tossa, que mira al cel i no atura la pregària! Déu, que és al cim amb les mans plenes de miracles i la pensa curulla de boneses, esguarda la vila de Tossa amb un goig beatífic de paternitat. La visió del pelegrí de Tossa, amb la vara, la carbasseta i les conquilles, pregant les hores de camí fadigant, seguit d'una munió fervorosa, és tot un esclat de fe que neix, s'escampa i triomfa, amb tota la força de les coses de Déu. És a l'hivern que la fosca és llarga i el fred entra per les cases i la gent es fa amiga prop de les flames confortants. L'església és plena de feligresos i de cantúries. El pelegrí roman entre el batlle i el síndic, escolta les paraules que li adreça el celebrant, i aprés, acompanyat de la imatge de Sant Sebastià, passen en processó pel poble, fins a la capella del Socors.
Allà el pelegrí, amb el passaport i un durillo d'or vell per fer dir la missa, besa la relíquia del Sant, fa un acatament i en la darrera casa de la vila, pren la minestra que li tenen preparada, entre els seus seguidors. Després fa tres crits, per tal d'acoblar els romeus, se senya devotament i comença el sant rosari, allunyant-se entre la pols que s'alça, com un encens d'adoració.
Sant Francesc amb sa capelleta arraulida, bruna i silenciosa sempre, té un posat de captaire que arriba al cor. Quina solitud i humilitat! Son cloquer emmudit enyora la campana: la casa plora l'ermità; el sant espera les oracions dels homes. Corcat i envellit, encara resta dret dalt l'altar... no vol reposar. Tan ferma hagués estat l'estimació dels homes! Ningú no hi entra: la porta roman eternament tancada. Una abella botzinant hi vola, una aranya teixeix entre els barrots i la barana del chor. La pica buida i seca, com un ull agònic, no emmiralla res, i en l'ambient se sent una enyorança tan intensa de l'encens, les cantúries, les súpliques i prometences, que un dia, compadides, hi tornaran radiants les claredats divinals i les devocions fervoroses!
I altre cop torna a avançar la processó més bella, la processó per mar. No se sent cap trepig, ni es veu pluja de ginesta. Les gotes de cera que cauen a l'aigua es converteixen en petits navilis que giravolten amb els remolins que fan els rems, que es mouen acompassats, majestuosos, tots alhora, com una mena d'armats de mar. No es veu la gentada encuriosida, ni els balcons i finestres amb cobrellits i flors. La natura és l'única que s'ho mira joiosa i resplendent; les roques s'entendreixen, les ones no s'alcen per por de fer trontoll, els peixos no s'allunyen adelerats com sempre, i mentre la música es perd a l'infinit i el perfum de l'encens es confon amb la flaire del mar, les oracions, en l'ample espai, pugen sobiranes fins al mateix cel.
El vent que hi passa és feble; diria's que arriba de puntetes. Els penons i banderes onegen, com les veles llatines enlairades al cim dels arbres enseuats. La cera dels ciris, que s'apaguen, esdevé rígida i freda com un cadàver. Les relíquies de la santa, que romanen tot l'any en la foscúria freda del temple, rebent avui l'aire embriagador del mar, ple de perfum i vida, deuen sentir una mena de frisança com la que sentiran el dia de la resurrecció!
La costa és piadosa; si una pluja hi hagués, en les roques, les relíquies trobarien un sagrari amb l'encens dels fenolls marins. La platja de Fanals a mig camí, tan blanca i tan llisa, apar un altar de carrer, amb les tovalles noves, netes i planxades, posat allí per deixar-hi el reliquiari i entonar-hi uns salms. La torre talaia, mig partida, talment un avet fuetejat pel llamp, s'alça damunt les roques aparentant un ferit de la guerra que bo i morint-se es posa dret al pas de Nostramo!
Ja es veu la capella de Santa Cristina voltada de boscúria atapeïda. Mireu que gentil i blanca i enlluernadora, com una nena que fa la primera comunió acompanyada dels jais: el pi centenari, els xiprers envellits, les roques immortals!
Mireu quina majestat té damunt la mar! Quan l'onada arriba als seus peus escumejants i boja de vanitat, li fa un acatament, s'ajup com una fera poruga i mor de penediment rodolant damunt els trucs! Els dies de bonança, quan els estels coronen la santa i la nit ho embolcalla tot i l'aigua beneïda de la pica plena de quietud no emmiralla res, la imatge deu passar el rosari en la solitud de la capella... i la mar rítmicament, deu respondre a la lletania; cada ona hi arriba per dir mormolant: ora pro nobis!