Columna Edicions - 2011 - Barcelona
L'últim dia que vaig veure la Kesali viva jugava sota el balcó de casa. Havíem tornat de Girona amb la resta de la classe i ella s'havia perdut tot el que havíem fet durant l'excursió. No li devia venir de nou, estava acostumada a perdre's coses. Vaig dubtar una bona estona si havia de fer el que pensava fer. Dues vegades em vaig estirar al llit i vaig mirar de dormir per deixar-ho córrer. Dues vegades vaig tornar al balcó per mirar com jugava. Al final vaig fer la trucada i li vaig proposar a ella que vingués amb mi. La meva àvia s'enfadarà. A la teva àvia no l'hi direm pas. El taxista feia poc que tenia la llicència, amb prou feines coneixia el nom dels carrers. Vam anar a prendre xocolata desfeta i a contemplar les ombres xinesques del museu del cinema. Vam córrer enmig del bosc de plàtans on paraven el mercat i també vam menjar fruita fresca que ens va vendre una pagesa. Fins que va arribar el moment d'anar a on havíem d'anar. El taxista no sabia de què li parlava, vam tardar a trobar el lloc. Em penso que és allà, a l'altra banda del pont, va dir després de donar moltes voltes. Li vaig demanar que ens esperés i amb la Kesali vam travessar el pont. Els turistes oronejaven a les escales d'una església restaurada i es feien fotos a la vora del riu. A l'aigua, s'hi bellugaven carpes grosses i s'hi bellugaven també les ombres acolorides de les cases. Vam fer cua perquè davant nostre hi havia una excursió d'estrangers. Em va semblar que feien el ridícul i vaig pensar que jo també el faria quan arribés al capdamunt de la cua. Era molt més petita del que semblava a la foto. Vista de prop, s'assemblava més a un conill escorxat que no pas a una lleona. L'havien esculpit agafada a un pilar de pedra i, perquè la gent hi pogués pujar més bé, hi havien posat una escala metàl·lica. M'hi vaig enfilar i li vaig fer un petó ràpid al cul, em penso que els llavis ni tan sols la van tocar. Després vaig ajudar a pujar la Kesali tot recordant-li que havíem de fer via a tornar cap a casa abans no ho fes la seva àvia. Ella va fer a l'estàtua un petó sorollós, ben fet.
—Ara ja som gironins, senyor Torres?
—Es veu que sí.
—Per sempre?
—Per sempre.
Girona, hivern del 2003
El meu barri no té nom i els meus veïns no tenen cara perquè el seu nom m'avergonyeix i les seves cares m'espanten. Ja ha estat un mal senyal que el taxista parés a mig camí. Aquí no hi entro, ha dit, m'estimo massa el cotxe. He baixat, m'he carregat a coll la motxilla de la roba i he acabat d'arribar-hi a peu. Gairebé tots els fanals dels carrers tenen les bombetes trencades. Les finestres són a les fosques. No s'hi veu ningú, tampoc els gossos que, no gaire lluny de mi, borden. Sembla que vol ploure, però només llampega. Ja me n'havien parlat, del fred de Girona. Ara sé que feien curt. Em cordo l'anorac i camino entre els primers blocs. Núvols muts s'encenen i s'apaguen damunt meu, els esquitxos de llum fotografien l'arquitectura pobra dels pisos. Carrer Ginebró, llegeixo a la placa que penja, torta, a l'entrada. Les finestres de la planta baixa estan tapades amb rajoles, pujo a les palpentes perquè algú ha aixafat els endolls de l'escala. Quan passo pel primer replà, veig una escletxa de llum sota la porta del segon primera. A dins hi ha un televisor amb el volum massa fort. Almenys tindré veïns, m'encoratjo jo tot sol mentre vaig pujant. Al segon replà més portes enrajolades. En arribar al tercer pis, deixo la motxilla a terra, palpo el pany, faig girar la clau i m'afanyo a entrar a casa meva. El pis és millor del que em pensava, fins i tot millor del que em mereixo.
Al supermercat vaig comprar xampú, aigua i una ampolla de Jim Beam. Les provisions per sobreviure una setmana més. La botiga era a la plaça Llimoners, on tots els divendres muntaven un petit mercat de roba. Els quatre venedors que hi vaig veure paraven el sol, avorrits, semblava que tenien el cap en altres assumptes. Mentre feia cua per pagar, la dona que tenia davant meu es va lamentar del pas del temps i del mal negoci que era vendre roba. Després li va proposar a la caixera que li apuntés la comanda, que ja la passaria a pagar la setmana entrant. Abans sí que ens podíem guanyar la vida, es queixava, però ara els xinesos merdosos rebenten els preus i no hi ha res a pelar. La dona i els seus laments se'n van anar i, del fons de la botiga, en va emergir la rialla de la Mari Dulce, que amb un braç sostenia la seva criatura i amb l'altre arrossegava el carretó. L'alegria de la Mari Dulce era permanent però també una mica sospitosa, per a mi que li robava porros a algun dels seus fills. Mentre la caixera llepava l'ampolla amb el lector, la Mari Dulce em va preguntar si preparava una festa. Era una festa privada, vaig despistar. Ai, senyor mestre!, va fer ella, tantes coses que pot ensenyar i tantes que encara n'ha d'aprendre! En aquest poble no n'hi ha, de festes privades. Doncs les meves ho són. No begui gaire, va assenyalar l'ampolla, que demà ha d'estar despert per al casament de la meva germana petita. Quin casament? No m'hi han pas convidat. És que els gitanos no conviden mai, va aclarir. Tothom que tingui ganes de ser-hi, ja hi està automàticament convidat. Si no ho sabia, ja ho sap, va afegir, demà a les cinc de la tarda, sigui puntual. I a quina església he d'anar? Al pavelló, la seva germana es casava al pavelló.
La mort del gos, no ho hauria dit mai, va trasbalsar l'avi Román d'una manera positiva. Ja no es tancava tant a casa, es feia més amb la gent i es va desentendre de la cadena de comandament que el situava al capdamunt d'una cadellada que, desconcertada, mandrejava sense feina pels carrers o matava el temps als bars. Ell mateix es passava tardes senceres al bar Arjona, sol, mig borratxo i pensarós, com si, el tàvec, la Vero l'hagués descarregat damunt el seu cap i el cop l'hagués obligat a fer recompte de les malifetes que havia comès, o que havia manat cometre, totes les forces concentrades a recordar la gent que havia ofès per mirar d'esbrinar qui li podia haver passat una factura tan despietada. A la seva manera, l'avi Román també estava de baixa, i sembla estrany però això era l'última cosa que li convenia al poble. Nous pretendents vinguts del Marroc cobejaven el territori que s'havia quedat sense amo. Aviat comptarem mes cadàvers, temia.
D'aquesta manera, amb el patriarca gitano vam començar a compartir l'aixopluc del bar Arjona i la companyia de la cambrera Jeny. La Jeny: altra vegada olor de xiclet i de roba neta. M'agradava més així, sense fumar. També m'agradava més ara que s'havia tenyit de morena. Mentre em posava el plat a taula em va fer un llengot i vaig veure que a la llengua s'hi havia posat una anella de plata. Vaig passar la resta del dinar amb els ulls clavats als turons de la seva samarreta, esperant el moment just en què, desparant una taula o servint un cafè, se li aixecaria una mica i em deixaria veure el melic dansaire. Aleshores podria descobrir si també se n'hi havia clavat una, d'anella. El cafè, el vaig prendre a la barra. Ella, d'esquena, omplint la tassa. Quan la va tenir plena, es va girar per oferir-me el platet. Jeny, Jeny: faldilla curta i cuixes blanques, neu verge, esperant la primera petjada. Tot d'una, va comprovar que el seu pare no mirava i va somriure. Amb una mà es va alçar la samarreta i, després d'assegurar-se que jo havia vist si hi tenia o no hi tenia anella, la va tornar a deixar caure de seguida. Jo també estic content de tornar-te a veure, Jeny.
Ja ho veus, va afegir en Raül, al poble també hi ha bona gent. I els dos fills de la Vero, havien marxat? No, eren morts. El petit havia mort de sobredosi quan només tenia disset anys i encara no feia un any que el gran havia seguit el mateix camí, abatut per la sida que li havia encomanat la seva dona, que també era morta. Des d'aleshores, l'única néta de la Vero vivia amb ella: la Kesali. Era hora de marxar, em va fer notar després d'escurar el segon tallat, se n'havia d'anar, tenia reunió a la delegació d'Ensenyament. Per cert, va afegir encara, vigila amb els Rubio. Ocupen tot un bloc al final del carrer Romaguera i controlen el tràfic de drogues. El teu problema es diu Rafa Rubio, el Rafita. El tens a la teva classe.
Kesali, Adriano, Samara, Fani, Serafín, Tere, Meryem, Xaro, Kika, Fede, Jose, Alí, Moussa..., fins a arribar al Rafita i la seva gàbia d'ocells. S'havia presentat a classe amb ocells cantaires. No era una afició rara entre els nens gitanos. Els caçaven per vendre'ls als col·leccionistes i els traginaven en gàbies de fusta que ells mateixos es feien. Gràcies a aquestes captures prohibides que cap policia perdia el temps a castigar, en podien treure algun calé extra per comprar tabac i no haver-lo de pispar als seus avis.
—I tu, com hi vas venir a parar, aquí?
—Jo? En aquella època era una mica comunista quan encara no feia vergonya ser-ho molt. Feia de mestre a una escola de l'Eixample i també treballava per al partit, fins que vaig demanar el trasllat perquè n'estava fart, de tanta teoria. Segurament creia en la lluita de classes i en totes aquelles bajanades. No sé pas si tot plegat ha servit de gaire res, però ara almenys els nens de l'escola tenen llibres de franc i el menjador pràcticament regalat, i això no ho trobaràs a cap altre barri de Girona.
—Doncs a mi em sembla que l'has guanyat, la teva lluita de classes.
—No em facis riure, escoles com aquesta reben subvencions a l'engròs perquè això dóna vots, mentre els polítics es dediquen a rehabilitar el seu Barri Vell i a fer-s'hi cases d'un milió d'euros. Nosaltres som la ciutat amagada, la que ningú no vol veure. A més, l'única cosa que recordo haver fet per la lluita de classes és prohibir a en Rafita que vingués a classe amb una cadena d'or de tres mil euros. Justícia distributiva, en diuen els que encara són comunistes.
Vaig caminar cap a la parada d'autobús traginant la bossa de la roba i la garrafa d'oli que m'havia tornat a regalar en Gabri. Fosquejava i la pluja havia netejat el poble, però ara el poble feia una pudor humida. Ocells cantaires piulaven fort des de la gàbia d'algun veí. El tren sortia al cap d'una hora, no calia córrer. En girar una cantonada, vaig topar amb la cara de l'Adul, que em va llençar una escopinada i em va empentar mentre cridava ya kalb. Altra vegada els seus ulls, que punxaven, que acusaven. Només de notar la fredor de la fulla vaig saber que m'havia fet mal de veritat. Ja no em vaig poder aixecar de terra, ni tampoc vaig poder aturar la sang que rajava. A poc a poc, em vaig arrossegar fins a la paret i hi vaig recolzar l'esquena. L'Adul era una ombra que s'allunyava. No es veia ningú, tampoc els gossos que, no gaire lluny de mi, bordaven. Les bombetes dels fanals, totes trencades. Les finestres, a les fosques. El meu pin del Che, xop de sang. No era aquella la ciutat de les cases boniques que miraven al riu? On era la famosa catedral, que no es veia? Retallada contra el cel, la forma llarga de la torre de comunicacions, el vigilant lluminós del camp de concentració. Vaig mirar de trucar amb el mòbil però els ulls se m'entelaven, ja no veia els números. Cada cop més sang, cada cop menys forces. D'allà ja no em podria moure, arraulit en aquella cantonada no em trobaria ningú. Al capdavall, no era pas tan fàcil expulsar-me. Vaig mirar de no pensar en la ferida i vaig mirar de pensar que aquell era un bon lloc per quedar-s'hi, perquè, ben mirat, al poble de les poques veritats, jo era el més mentider de tots. I vaig pensar també que la cara de la Vero, impenetrable i turmentada, no era l'última que volia veure, per això vaig buscar la imatge de la Jeny. Aleshores vaig fer un últim esforç per refugiar-me en les coses bones que m'havien passat a la ciutat amagada, bon dia, senyor Torres, gràcies per fer-nos classe, i vaig recordar el sostre rovellat d'una furgoneta que trontollava, un matalàs brut i esquinçat, tots dos estirats al damunt, abraçats, i ella que em deia algun dia acabarem això que hem començat, senyor Torres. Sí, Jeny, llengua de plata, algun dia.
El sergent Canals m'esperava en un parc construït de feia poc en uns antics terrenys del Ministeri de Defensa, segons em va explicar. Hi havíem quedat per parlar. Vam seure en un banc a la vora d'un estany artificial on encara no hi passava l'aigua. Ens envoltaven jubilats que passejaven cotxets i mainada que jugava a futbol a la gespa. Hauríem estat més bé al sol, però ens feia ombra un dels dos gratacels que l'arquitecte del parc havia projectat tan amunt com li ho van permetre. Els ajuntaments anomenen aquesta mena de projectes plans de millora urbana. La millora devia ser considerable per als privilegiats que vivien en aquells àtics. Canals vestia de paisà i no semblava gaire content de veure'm. De què vol que parlem?, va rondinar, ja li vaig assegurar que, si hi havia novetats sobre la desaparició de la nena africana, els ho faria saber. Li vaig dir que no volia pas parlar de la Fatu, sinó dels Rubio. Això ja li va agradar més. Va deixar que m'assegués al seu costat i va preguntar si en sabia alguna cosa, de les baralles de gossos. No, més aviat sabia alguna cosa de persones que eren tractades com gossos, vaig puntualitzar. Va bufar les galtes i va dir: endavant. Aleshores li vaig explicar la meva excursió al soterrani, el que hi havia vist o havia cregut que hi veia. Calia baixar a aquell soterrani i destapar l'olla. Ell va dir que no era pas tan fàcil, primer calia una ordre judicial. I ganes de demanar-la, vaig afegir. Que no ho veu que tot és el mateix, sergent? Els gossos, el tràfic de dones, la desaparició de la Fatu... tot roda al voltant dels Rubio. Canals em va tallar i es va posar dret: que no ho veia, jo, que tot girava al voltant meu i de les meves pel·lícules? Que no ho veia, que ja tenien prou feina? El cas de la gitaneta era a punt de resoldre's i en Caballito de Mar era el sospitós principal. Pel que feia a la Fatu, si el seu pare deia que la nena era de vacances, la policia no hi podia fer res. Després em va avisar: valia més que m'estigués quiet o prendria mal, a ningú no li agradava que insistís tant a remenar la merda del suburbi. A més, a la delegació d'Ensenyament començaven a estar una mica farts de traslladar-me d'un lloc a l'altre. Els gossos, oi?, vaig dir aleshores, dempeus, només us fan patir els gossos, els gossos de ricassos de Montjuïc i del Barri Vell, els gossos que els gitanos roben per fer les seves baralles, gossos i no pas negres. Canals es va aixecar a poc a poc, va fer que no amb el cap i aviat es va convertir en una figureta que s'allunyava per un dels corriols de sorra que travessava el parc de punta a punta.