Edicions 62 (Barcelona), 1968
Poema inacabat (fragment)
No gens lluny. De tradicions,
d'enginys o plaers o vigors,
el meu poble no en dóna gaires.
Però saber que tan poc valen
no és poc. Reus, on he nascut,
es delata com a cas agut
d'ineficàcia econòmica.
Qui no sempre papa falòrnies
no pot deixar de descobrir
com a menys tot se'n va venint,
i així, Reus és un poble cínic.
Tenint-lo lluny, el dic magnífic.
Tots hi viuen molt barrejats,
sense parets ni dignitats,
ni els cal espiar i esmunyir-se
per saber on para i on tira
cada casa, que el desesper
els és comú, perquè tots ells
van ser fundats en un cert règim
que ara agonitza, en el decenni
penúltim del segle passat,
per francesos i avantpassats.
Ja fa temps que el francès és fora
i s'ha anat afluixant la molla
dels llinatges. Han adoptat
política de gos flotant.
Partits per l'avellana turca,
pel vi xilè i per l'andalusa
oliva, s'han arruïnat.
I quant al vi del Priorat
(o Tarragona: l'optimista
denominació d'origen),
és, com sempre, vi de pagès
destinat a l'ús de l'anglès
(baix welfare) que del Port es priva.
Del vi de pagès diu el mite
que tan bo és. No en facis cas:
és vi no del tot fermentat,
que guarda dolç, com les idees
dels nostres polítics d'esquerra.
Tothom que el carro va empenyent
preveu el pedregal darrer,
i el meu poble (t'ho deia un dia)
l'única idea constructiva
que ha tingut d'ençà que visc jo
és de posar-se a covar ous.
In Memoriam (fragment)
Acabades les vacances, sí,
vaig veure que al meu món, algú li havia
fet una cara nova. Sang i foc.
No em semblaven horribles, però eren
la sang i el foc de sempre. El meu col·legi
de capellans el van cremar, i el Guiu,
que era el sergent que ens feia fer gimnàstica
pre-militar, i l'odiàvem tots
(torno al plural primer, perquè la vida
regredeix sempre), el Guiu havia estat
assassinat a trets, i ens van contar
que havia costat molt, perquè portava
cota de malla sota la disfressa
de velleta pagesa, i al cistell,
sota els ous, hi amagava tres granades.
El van matar al racó de la placeta
d'Hèrcules, al costat de l'Institut,
que és on sortíem entre dues classes,
i no recordo que el lloc ens semblés
marcat de cap manera, ni volguéssim
trobar en un tronc de plàtan una bala
ni cap altre senyal. Quant a la sang,
no cal dir que potser el dia mateix
el vent se la va endur. Va fer la pols
potser una mica més pesada, res.
Boira
Molt abans que te'ls tornis vella i grisa,
l'ombra del núvol meu damunt l'estesa
de natura i conreu: la teva terra,
com un floc lleu de cendra, imperceptible
per tots ells, però encara no per tu,
quan se l'endugui un últim pàl·lid vent
s'arrissarà convulsa per l'adéu,
i et deixarà el record d'un fred caduc.
Sé com, després, se'ls obriran les vies
del sol, quan, dins la múltiple sorpresa
de fulles nobles, els fibli l'orella
l'àgil flauta infernal del teu migdia.
Ho sé jo, que ara emboiro el teu profund
crepuscle matinal. Tot desesper
d'alçar-me, m'emparraco en esbarzers
i omplo de plor còrrecs d'incertitud.
Cançó del gosar poder
Gosa poder ser fort, i no t'aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d'anar testat per un món que s'espera.
Si et sobren fills, avia'ls una guerra.
Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l'opi dels rics
(d'opi, te'n ve d'Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.
Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.
Barbat Alfons, emperador d'Espanya,
cosí d'un Sant i Savi tu mateix,
mira-t'hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.
Mira-t'hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.
Poema inacabat (fragment)
Aquell que va emprenyar el talós
Garcés i el Teixidor renyoc
quan va fer els seus primers poemes,
veureu que hi torna sense esmena.
Vull contar un conte impertinent,
però el deixaré per després
i aniré allargant el meu pròleg.
L'ompliré de gent i de coses
i d'afectes. Diré que sóc
a Cadaqués, en ple melós
i endormiscat mes de setembre
(quan les hiperbòries fembres
van mancant) del seixanta-u,
amb vent de mar sense recurs
(només que aquesta matinada
sembla que es gira tramuntana
i em fa por el fred que passarem,
per bé que l'aire serà net
i neta l'aigua: m'acontenta
més quan és bruta i ben calenta).
El dedicar vindrà primer.
A tu, Helena, que m'has fet
conèixer Cristià que imito
(només que jo del tot no rimo),
dona novella, que has marxat
amb la faldilla de tergal
i el jersei verd, a examinar-te del
Cristià de qui parlàvem
precisament, tan vivament
i els seus mots i els seus arguments
(oh Déu, com ell renegaria
si sabés que d'Erec i Enida
us n'hauríeu d'examinar!)
te'ls aplicaves a cantar
(un triomf de gall t'encenia)
la passió amb què descobries
que les coses que tu has volgut
i que algunes que has obtingut
són velles com les velles faules
i molt mes velles que els exàmens:
a tu, Helena, que ara aprens
a viure (digues, em permets
que vingui a classe amb tu, i m'assegui
al teu costat, fins que me'n treguin?),
que llesta d'exàmens, demà
a la una, veurem baixar
de l'autobús, a tu, Helena,
vull oferir-te aquest poema.