(), 2013
Sota la volta que formen les branques de vells castanyers, però oberta a la llum del nord, la font de Sant Patllari sembla una capella gòtica. L'any 1901, mentre bevia en aquesta font, Joan Maragall va assaborir «els secrets de la terra misteriosa»: conduïda per l'aigua, la terra li va penetrar «pit endins» i el va impregnar d'una «saviesa dolça». Rere la font, hi ha un oratori de pedra del segle XVIII alçat amb un delicat estil clàssic. Fa 112 anys -penso- Joan Maragall va venir aquí. Devia veure senceres les imatges de pedra de l'oratori, que ara estan escapçades. Després de tastar l'aigua, va escriure aquest poema que cal llegir al vespre, quan el sol, ponent-se rere les muntanyes, deixa a la vall de Camprodon una llum de color de poma verda.
Llegeixo el poema, observo les pedres gastades de l'oratori i faig un traguet d'aigua. No sé si aconsegueixo fer-me savi com Joan Maragall, però la pau d'aquest lloc m'entra més endins que el fàrmac antidepressiu més potent. «Això és un paradís!», em diu Lourdes, la meva dona. No en parlis gaire, insisteix: «Quan un paradís es posa de moda, corre el risc de convertir-se en un infern»
Quan tinc necessitat d'estar sol, en menys de cinc minuts em trobo enmig de prats i boscos, completament distant de tot brogit humà. El meu camí preferit és el que ressegueix el pas del Ritortell. Font de Sant Patllari, font del Vern, font del Boix. Al capvespre, no hi ha ningú. Contemplo les aigües remoroses, admiro la imponent estampa de roures centenaris, faigs, freixes i bedolls. Contemplo els àlbers tremolosos i els discrets avellaners. Acaricio el boix resistent i l'antiquíssima falguera. Durant la primavera i la tardor, i a bona part de l'estiu, milers de flors amenitzen el camí. Als bacs, la molsa és tova i fragant durant tot l'any, com si sempre estiguéssim a punt de fer el pessebre. Des de finals de juliol, però sobretot a final d'estiu, els que en saben, trobaran bolets. Jo només trobo, a mitjan estiu, diminutes maduixes silvestres: d'una dolçor precisa i àcida.
Sempre que m'assec als vells bancs de pedra de les fonts em recordo del poeta Horaci, que identificava la felicitat amb l'allunyament de les pompes urbanes. Res no és més agradable, deia, que ajeure's sota els arbres, sobre un bon tou de gespa, i endormiscar-se sentint el murmuri dels ocells i de les clares aigües.