Editorial Planeta (Barcelona), 2002
En Xavier era una mica més jove que la Júlia i sentia la mateixa fascinació pels gratacels novaiorquesos que ella. És més, se sentia afortunat per haver realitzat els plànols d'un immoble de vint plantes per al tram de la Diagonal que s'obre al mar. El seu somni, però, era aixecar un edifici de cent plantes a Barcelona, tot i que la ciutat semblava tenir menys deliris de grandesa que l'arquitecte i preferia els immobles amb una dimensió mes humana. Només a la Vila Olímpica, davant del mar, s'havien autoritzat dos grans gegants de vidre, més com a miradors que com a habitatges. L'un era un hotel, i l'altre, un edifici d'oficines. En Xavier li va explicar que des dels pisos superiors hi havia una vista de la ciutat impressionant, des del mar al Tibidabo, com cantava Jorge Sepúlveda. I va insistir que des d'allà dalt resultava una capital ordenada, amb un passe-partout verd separant el cel i la terra, que podria haver merescut l'atenció de Cézanne.
Va enfilar per la ronda litoral, i això em permeté descobrir una Barcelona no imaginada, amb un barri nou i ordenat, d'on emergien escultures d'artistes d'avantguarda i sorra de Copacabana mediterrània, on s'alçaven dos gratacels bessons que semblaven els germans petits de les Twin Towers de Manhattan. Allà on hi havia hagut fàbriques que eren part de la història del moviment obrer català, com ara Catalana de Gas, Crèdit i Docks o Motor Ibèrica, ara hi havia edificis signats pels arquitectes catalans més reconeguts, amb vistes al mar, que guardaven amb fidelitat la quadrícula de l'Eixample. Un cop posats a eliminar, els urbanistes havien fet desaparèixer les vies del tren, convertides en muralla ferroviària que separava la costa i la ciutat. I fins i tot l'últim rastre del Somorrostro, un barri gitano que amagava en la sordidesa de les seves barraques misèria i pillatge, alegries i penes, i que va tenir Carmen Amaya com a referent cultural. També havien passat a millor vida el reformatori on els nens passejaven els diumenges amb les espardenyes d'espart i el cap rapat, el mercat del peix situat d'esquena al zoològic, les casernes militars, ara destinades a facultats universitàries, i tants d'altres edificis de la rebotiga de Barcelona, perquè el Poblenou havia estat, durant anys, una mena de golfes de la ciutat, on anava a parar tot allò que ningú no sabia on posar. Durant anys, havia acollit, fins i tot, un museu municipal on es van cobrir de rovell, verdet i ronya, escultures amb tanta història com el monument al doctor Robert de Llimona, l'al·legoria de la República de Viladomat o l'estàtua de Casanova de Nobas. De tot això m'informà, precisament, el meu considerat taxista, que, ara que s'acabava el viatge, havia guanyat en loquacitat. Li vaig preguntar si la piqueta havia posat fi als xiringuitos de la Barceloneta, i el meu interlocutor em digué que sí, malgrat la campanya dels mitjans de comunicació perquè quedessin com a testimoni d'un barri que feia olor de peix fresc, on es podia menjar amb els peus a la sorra mentre cantava un guitarrista amb ànima de poeta.
Un cop a fora, la Júlia li va preguntar si el nom del carrer tenia alguna cosa a veure amb un dels plats nacionals catalans, l'escudella barrejada.
—Indirectament sí. El carrer s'havia dit Trentaclaus, perquè hi havia una porta de la muralla medieval, adornada amb tres desenes de claus. Però com que, durant segles, els ceramistes que fabricaven les escudelles on se servia aquesta sopa catalana van tenir aquí els seus tallers, va acabar sent coneguda amb el nom d'Escudellers. A principis del segle XIX, aquest carrer era un dels més importants de la ciutat, tot i que ara costi de creure, amb nombrosos comerços, tavernes i cafès, el més conegut dels quals era El Jardí, perquè a l'interior hi tenia un agradable pati enjardinat. Aquest cafè es va convertir en el Folies Bergére, quan Barcelona va passar a ser una imitació del París més llibertí. Ara només queda un cabaret rònec, que ja ha passat els seus millors anys, però que es resisteix a morir.
La Júlia i en Xavier van passar per davant del restaurant Los Caracoles, i ella va recordar que el local era tota una institució. L'arquitecte li va comentar que seguia sent un lloc de referència al barri i que per alguna cosa era un dels més antics de Barcelona, tot i que els seus millors anys van ser quan se n'encarregà el Gordo Bofarull, un home increïblement simpàtic, nét del fundador. El personatge era un extraordinari relacions públiques, que es passejava amb el seu xarret vuitcentista pels carrers de la ciutat, cantava òpera amb un cert talent i sortia al cine amb freqüència.
A cinquanta metres a la dreta, hi ha el carrer de la Cadena, que es diu així per les anelles que tancaven el carrer Hospital fa quatre segles. Aquí mateix va morir assassinat Salvador Seguí, el dirigent obrer a qui deien el Noi del Sucre. Aquest és el nostre restaurant: Casa Leopoldo.
A la Júlia la va sorprendre el local. S'havia imaginat que en Xavier hauria reservat un lloc de disseny barroc i amb espelmes a les taules. Per això s'havia vestit com si anés a l'òpera, amb una faldilla prisada negra i una torera platejada, sobre la qual duia un abric de caixmir, també negre. Les seves sabates de taló no comptaven amb la superfície d'aquell carrer de llambordes. I ara es trobava davant una porta pròpia d'una fonda, en un dels carrers mes llòbrecs de la ciutat.
En obrir la porta, però, va trobar-se amb l'amabilitat de la Rosa, la filla del propietari, que els portà al menjador interior, on hi havia molta gent coneguda de la ciutat, cosa que va fer que en Xavier hagués d'anar a saludar dues taules diferents. En una, hi havia un antic traductor de les Nacions Unides convertit en escriptor de moda en companyia d'un conegut crític teatral de ploma càustica, d'un cronista de la ciutat que era autor d'una sèrie de biografies de carrers barcelonins, un novel·lista d'èxit i, al mateix temps, gastrònom, i un altre autor de culte que desesperava els seus editors en negar-se sistemàticament a aparèixer per televisió. En una altra taula hi havia tres dones: una fotògrafa especialitzada en retrats, la directora d'una revista de cine i la Malena. Quan la Malena va veure la Júlia, va fer un crit que va aconseguir que es fes el silenci al menjador. Es van abraçar i, fluixet, li va dir:
—Veig que m'has fet cas i has arxivat el pesat d'en Santi. Quin tros d'home que t'has adjudicat, només arribar a Barcelona. ¿Saps que em van presentar en Xavier a la recepció que fa l'alcalde a les festes de la Mercè de l'any passat? Està per menjar-se'l. Si no hagués anat acompanyada, aquell dia li hauria tirat la canya.
Quan es van asseure, la Júlia li va dir que entre tanta gent coneguda no podria beure més del compte ni comportar-se com una col·legiala. En Xavier es va disculpar per haver triat el dia en què mitja ciutat havia decidit sopar en aquell local del cor del Raval. Casa Leopoldo era el restaurant on es podia menjar el peix més fresc de la ciutat, però també els plats casolans tal com només els sabien fer algunes àvies que havien estudiat amb Rondisoni abans de la guerra. Les parets havien estat decorades amb motius taurins per l'afició que hi tenia en Germán, el fill del fundador, i perquè la seva filla va ser casada amb un torero portuguès que va perdre la vida d'una cornada a la Monumental.
En Xavier va encarregar, per començar, una mica de pernil, anxoves, calamars i peixet fregit, acompanyat de pa acabat de sortir del forn, amb tomàquet del Maresme i oli d'oliva arbequina. De segon, escamarlans i gambes de Palamós. I, per acabar, un tortell de cabell d'àngel. Per beure, va demanar una ampolla de Milmanda, un vi blanc que la propietària digué que era el preferit del Rei. Encara li explicà que, en aquelles taules, André Pieyre de Mandiargues havia escrit la millor novel·la que s'ha publicat mai sobre Barcelona, La marge, —feia quaranta anys.
En Xavier li va explicar que la dona que l'havia convidada era la Maria Dolors, la filla de Miquel Boadas, fundador del local, que va obrir el bar tres anys abans de la guerra civil i la imatge del qual va quedar immortalitzada per Germán Monzó en un retrat situat davant la barra, just al costat d'un dibuix d'Opisso, que recreava l'ambient dels primers anys. I també li va explicar que poques coses havien canviat, al Boadas, tal com s'apreciava a la foto antiga que també penjava d'una de les parets de fusta noble del local, que mantenia una clientela tan fixa com la decoració. El seu daiquiri era considerat el millor de la ciutat, fet amb rom blanc lleuger, una mica de sucre de llima —sense llimona— i gel picat. Tant al punt com el que preparen al Floridita, la qual cosa no era casualitat, perquè el pare de la propietària no sols havia nascut a l'Havana, sinó que s'havia instal·lat prop de la Rambla després d'haver treballat en el cèlebre bar de copes cubà, on Hemingway va estar a punt d'acabar amb el rom de Cuba. Per tot això, Miquel Boadas era considerat el primer creador d'una cocteleria a Catalunya.
L'arquitecte, que era un home que coneixia la ciutat com el millor cronista, li va explicar, a més a més, que era situat en un carrer amb molta història, que havia rebut el nom de Tallers perquè s'hi agrupaven els talladors de carn des de l'edat mitjana, l'ofici dels quals era considerat maleït i, per tant, s'exercia fora de la ciutat antiga, igual que la prostitució, que es practicava en aquests confins, fins que el rei Pere va donar l'ordre d'expulsar les meretrius.
—Després van ampliar la muralla fins al límit del carrer, amb la qual cosa es va convertir en un passadís on s'instal·laren diversos bordells. Un orde religiós que tenia casa i capella aquí, va decidir traslladar-se, venent recintes a un particular que no va tenir cap problema a utilitzar els llocs sagrats per fer festes i berenars que solien acabar en desenfrenades bacanals.
—¿No em perjudicarà la reputació, prendre'm aquest daiquiri? —va fer broma la Júlia, mentre obria la porta del local, que estava igual que feia vint-i-tants anys, quan hi havia entrat mig estabornida.
Van prendre's, no un, sinó dos daiquiris, i ella li va explicar el motiu del retorn a la ciutat, mentre ell li va prometre regalar-li una edició del Diari d'un geni dedicada per Dalí, aprofitant que li havia consultat, junt amb altres arquitectes, por fer unes reformes al museu.[...]
Es van estar més d'una hora en aquest triangle de dotze tamborets que és el Boadas, o sigui que l'arquitecte encara va tenir temps d'explicar-li que era un dels espais més literaris de la ciutat, que havia tingut Josep Maria de Sagarra i Josep Pla de clients.
Un cop a la Rambla li va ensenyar el nou frontó, construït per albergar els partits d'exhibició de pilota dels Jocs Olímpics, i la va fer entrar a l'Amaya, un altre restaurant amb història, que va obrir les seves portes poc després d'acabada la guerra civil, tota una aventura perquè eren anys d'escasseses. L'arquitecte va demanar una tapa de xistorra fregida i un parell de gots de txacolí, recordant-li que eren matèries primeres impossibles d'entrar a Manhattan. La Júlia va acceptar l'oferiment; en realitat, havia decidit deixar-se portar pel seu amfitrió. No era tant un exercici de submissió com l'excitació per aquest viatge guiat cap al desconegut. Xavier va saludar l'empresari Ignasi Torralba, propietari de l'Amaya, i li va presentar la Júlia, com a «novaiorquesa de Barcelona que m'agradaria convertir en barcelonina de Nova York». Torralba li va dir que el seu restaurant havia aconseguit que gent tan diferent com Salman Rushdie, Ernesto Sábato, Leonard Bernstein o Christopher Lee comencessin a enamorar-se de la ciutat. I sense preguntar-ho, els va fer dur a la barra unes morcillas de Bilbao i uns pebrots amb xoriço, invitació de la casa, que es van acabar amb gust.
Una altra vegada al carrer, en Xavier li va explicar que les prostitutes del barri solien sopar sovint en aquest lloc amb clients adinerats, amb algun xicot amb possibilitats o, fins i tot, amb els seus macarres després d'una visita de la Sisena Flota. Això passava abans que la prostitució hagués passat en mans dels camells i abans que una legió de dones vingudes de països llunyans hagués canviat la geografia d'aquest ofici remot. De sobte, la Júlia va sentir que li agafaven la mà, i en Xavier la va dur fins a un portal, on podien veure's dos forats de la mida d'una moneda en un graó petit situat en un dels portals veïns.
—¿Saps qui va fer aquests forats? —li va preguntar l'arquitecte.
—No ho sé. ¿Potser hauria de saber-ho?
—No, dona. Pensava que ho deduiries. Aquests forats són el resultat de les llargues esperes de les prostitutes, amb les seves sabates de taló.
A la Júlia no se li ocorregué cap altra cosa que posar el taló d'un dels peus en un dels forats diminuts:
—¿Creus que si em quedo una estona aquí dreta, em demanaran el preu? —li va preguntar sense vergonya, cosa que només era atribuïble als efectes del segon vas de vi blanc que s'havia pres en menys de vint minuts.
[1] , Barcelona: Editorial Planeta, 2002, p. .
Quan va reunir prou diners va obrir, a l'època de la transició, el bar de copes que sempre havia imaginat, al carrer Aribau, un local amb una barra de fusta noble com la de l'Oak Room de Nova York i un gran mirall com el del Floridita, amb una campana impol·luta que avisa quan el còctel està a punt i quadres del filipí Aguilar Alcuaz a les parets, per convidar al desvari.
Perfectament a punt per a una conversa impossible entre Ernest Hemingway, Luis Bunuel, William Faulkner, Claes Oidenburg i Gary Grant, bevedors empedreïts d'aquesta bala de plata que, en lloc de matar l'home llop que tots portem dins, fa reviure el cor dels seus partidaris. Durant anys, Carbonell va convertir la rebotiga del Dry Martini, que així s'anomena l'establiment, en despatx i en domicili. No és que fos un lloc d'espai especialment gran, però hi havia prou espai perquè hi cabés tant la realitat dels números com la fantasia dels somnis, sense que se'n ressentissin ni els uns ni els altres.
En aquella època acabava de vendre's el bar a la persona que es va pensar que podia ser un fidel successor, Javier de las Muelas, un tipus que havia començat amb un local a la part baixa de la ciutat que duia el nom d'una altra beguda històrica, el Gimlet, i que en pocs anys havia aixecat un petit imperi en el món de la cocteleria. En Santi havia considerat sempre el Dry Martini com una sala més de la redacció, perquè allà havia conspirat amb altres membres del Grup de Periodistes Democràtics al final del franquisme, allà s'havia anat a prendre la primera copa de xampany el dia que va morir el dictador, i fins i tot hi havia celebrat la victòria del PSOE l'any 82. A més a més, les butaquetes de pell de l'establiment el feien sentir-se com a casa, de tal manera que tothom sabia que era fàcil trobar en Santi prenent-se un manhattan abans d'anar-se'n a casa o per fer temps abans d'anar a sopar.
¡Ah, el manhattan! En Santi tenia emmarcada, a casa, una foto de James Dean passejant sol en un capvespre plujós per Times Square. Quan es duia un manhattan als llavis sempre li venia aquesta imatge que captà Dennis Stock, un dels grans fotògrafs de l'agència Magnum, on el malaguanyat actor duia un abric llarg amb les solapes alçades, les mans a les butxaques, el cigarret als llavis. Havia comprat el cartell durant el seu primer viatge a Nova York a la meitat dels anys vuitanta i quan, un parell d'anys més tard, va descobrir a Groc, la seva botiga preferida, un abric semblant, es va sentir en la pell de James Dean. En Santi encara conservava la peça, gairebé com una reliquial. De vegades arribava a pensar si no li haurien venut el mateix gavany.
Al Dry Martini preparaven el millor manhattan de la ciutat. En principi podríem pensar que la beguda no té gaires secrets: dos terços de bourbon, un terç de vermut vermell, dues gotes d'angostura i vuit glaçons de gel. Però l'equilibri d'alcohols del còctel és com l'ajust de l'agulla de la balança de la justícia: està a l'abast de molt pocs. Una vegada havia llegit que el primer glop del manhattan ben fet té gust de cavalcada, de confeti caient sobre la Cinquena Avinguda durant la celebració de Sant Patrici. I això només li passava quan li servien al bar de fustes nobles del carrer Aribau, on tenia la cita. En realitat, per ser perfecte, al beuratge només li faltava una mica de música de Jerome Kern, Cole Porter o George Gershwin.
Les portes exteriors de la casa eren pintades a cops de brotxa, cosa que va estranyar la Júlia, però Pitxot li va fer veure que res no era casual. Havien estat pintades sense gaire traça pels pescadors, amb restes de pintura de la que els servia per repassar les barques, i Dalí sempre deia que aquelles pinzellades li recordaven els millors De Kooning. La benvinguda a la residència la dóna un ós dissecat, adornat amb collarets i repenjat a un arcabús, que ja havia estat al pis que la parella havia llogat a París els anys trenta. Segons el cicerone de la Júlia, el plantígrad va ser un regal del milionari Edward James, tot i que l'artista va confessar a Louis Pauweis, una vegada, que l'ós era un homenatge a Eugeni d'Ors, perquè ós en francès és ours, gairebé com el cognom de l'autor de La Ben Plantada. Al seu costat hi ha un mussol de mirada inquietant que simbolitza la saviesa i, darrere, unes grans ales de papallona col·locades a l'inrevés per reproduir l'efecte de la cara del mussol. Encara al rebedor, es pot apreciar una reproducció de La tempesta de Giorgione, que Dalí sempre qualificà de quadre misteriós, perquè la dona i el camperol que hi són representats semblen ignorar-se mútuament, enmig d'un paisatge gris plom on un llampec escriu la lletra M, inicial de la paraula «mort». Per completar l'espai, un armari coronat de flor de Corpus, coneguda popularment com a sempreviva, i un sofà inspirat en els llavis de Mae West, si bé folrat amb una cretona de dibuixos florals.
Del rebedor van passar al menjador d'hivern, una petita estança amb un antic forn per coure el pa i un cartell de grans dimensions, que recorda la corrida surrealista que Dalí va organitzar a la plaça de toros de Figueres i que tenia com a espases Curro Girón, Fermín Murillo i Paco Camino. L'espectacle era previst per al 12 d'agost del 1961 i va tenir com a enemic la tramuntana, que va impedir que els toros fossin retirats de la plaça en helicòpter, tal com havia previst el pintor. A continuació s'arriba a la biblioteca, on uns falsos lloms de pell substitueixen la col·lecció de llibres que Dalí guardava, que van ser retirats per passar a formar part del Centre d'Estudis Dalinians de Figueres. A les prestatgeries hi havia els volums negres de lletres daurades de l'enciclopèdia Espasa. Pitxot va explicar a la Júlia que, a les nits, Dalí feia que el seu fidel majordom, Arturo Caminada, li dugués al llit un dels volums de l'enciclopèdia. Aleshores es fixava en algun dibuix o en alguna descripció, arrencava la pàgina i se la guardava emocionat pel descobriment que acabava de fer. Sobre la llibreria, la Júlia va veure-hi tres cignes dissecats, i el seu cicerone li va haver d'explicar que, quan eren vius, el pintor els col·locava unes caputxes metàl·liques sobre les quals posava espelmes. Els cignes, als quals havia tallat les ales perquè no s'escapessin volant, es desplaçaven per l'aigua de la piscina com si fossin espelmes vivents, produint un efecte fascinant a la badia, fins que ficaven el cap dins l'aigua per beure i acabava la seva participació en la funció daliniana.
Des de la biblioteca s'arriba al jardí de les oliveres, tot i que també podria dir-se el parterre de l'espígol o del romaní, perquè la seva presència inunda els sentits. És una terrassa llarga sobre la badia, amb un camí de grans lloses rectangulars encalcinades, que formen allò que Dalí anomenava la Via Làctia i on és possible descobrir el motlle de la mà de l'artista i la petjada del peu de la seva musa. La cala, a la qual s'accedeix des d'aquest balcó natural, és la platja domèstica on es banyava el matrimoni, moltes vegades en companyia de l'imprescindible Isidoro Bea. Pitxot va revelar a la Júlia que a Dalí li encantava situar-se en una zona d'algues, ja que deia que acaronaven el cos mentre feia unes braçades. Gala, en canvi, preferia allunyar-se uns metres fins a trobar unes pedres calentes del fons marí que, segons manifestava, contribuïen a donar al seu bany una sensació de sauna natural. A la sortida de la biblioteca, una escala de pocs esglaons et condueix a una incòmoda cuina, amb un armari decorat amb fotos de Max Ernst, André Breton, Paul Éluard, René Crevel, Sigmund Freud o Lev Trotski. Al costat de la cuina hi ha l'estudi, amb el cavallet a motor, que li permetia pintar assegut, sense haver d'enfilar-se a cap bastida. Pitxot va aclarir que era inacceptable la frase de Cézanne segons la qual el pintor ha de veure la totalitat de la tela mentre pinta, de manera que no sentia que estigués cometent cap inconveniència fent desaparèixer la meitat d'un dels seus grans quadres en les profunditats del pis inferior, gràcies a una escletxa situada en paral·lel a la paret. I al costat d'un parell de cadires amb respatller d'espart, la seva butaqueta, els seus pinzells de la Casa Sennelier de París, les seves pintures, les seves joguines i les seves obsessions, encapçalades per un retrat de Velázquez.
L'habitació que comunica el taller amb el dormitori s'anomena sala del cargol, perquè un gran gasteròpode artificial hi fa les funcions de llum i de rellotge, i també hi ha una habitació minúscula, coneguda com la sala dels ocells, per la presència de reproduccions de diferents espècies. Al dormitori hi ha un mirall amb el marc de pasta negra, situat de tal manera que recollia la primera llum del dia que es filtrava per la finestra i la desviava cap al capçal del llit de Dalí. Al costat del tàlem del pintor, n'hi havia un altre d'exactament igual que s'estremí amb l'últim sospir de Gala, quan el seu rostre es girà de sobte, un capvespre, per fixar una darrera mirada en qui havia estat el seu company els últims seixanta anys. Al dormitori es podia veure una foto de Gala adolescent a Rússia, una gorra modernista que feia de llum de peu, dos borreguets de peluix, una polsera en forma de serp, una marieta de joguina, un ocell recobert d'estany...
El lavabo de Dalí era realment petit, sense dutxa ni banyera. «No era un home que es rentés gaire, però no feia mai pudor», va subratllar Pitxot, davant la sorpresa de la Júlia per aquestes mancances. El bany de Gala era ple de detalls: miralls modernistes, perfums francesos, caixes orientals... i tenia banyera. Darrere aquest espai d'ablucions més o menys efímeres, un vestidor amb armaris decorats amb nombroses fotografies dels Dalí amb Francisco Franco, amb Gregory Peck i Ingrid Bergman, amb Albert de Lieja, amb Josep Lluís Sert, amb Harpo Marx i altres companyies il·lustres. La imatge mostra el personatge dels germans Marx tocant una arpa dissenyada per artista empordanès, que va idear canviant-ne les cordes per filferro espinós. Harpo la toca amb els dits embolicats amb esparadrap. Pitxot li va explicar que va conèixer el fals mut de cabells falsament arrissats en la seva primera visita a Hollywood, on va posar per a un retrat que quedaria finalment inacabat, quan els Estats Units es rendien a Dalí i fins i tot Time li dedicava la portada, i el va qualificar de mestre del surrealisme. «També va fer amistat amb Groucho, a qui un dia va explicar el següent acudit: "Un banquer és un home que et dóna un paraigua quan no plou i que te'l pren quan es posa a ploure" Més endavant, el còmic del mostatxo pintat utilitzà aquesta frase, en els seus monòlegs, en mes d'una ocasió.»
La visita a la casa va acabar a la sala oval, decorada amb uns sofàs en mitja lluna al voltant d'una catifa persa, que aprofiten la singular forma de l'habitació. Pitxot li va explicar que allà era on Dalí conversava amb les seves visites en caure la tarda. Els Reis van ser rebuts en aquesta sala i hi ha una foto del matrimoni amb la parella reial sobre una tauleta de l'habitació, al costat d'unes icones, pissarres ornamentades i ous pintats. De la sala es passa a un passadís exterior amb gàbies de grills, «que es feia dur d'Olot pel pintor Jordi Curós, perquè deia que tenen unes taques grogues molt característiques que els fan molt atractius, a més a més de ser els que més i millor canten», segons va explicar a la Júlia el singular cicerone. Al costat, hi ha el menjador d'estiu: una taula de pissarra en forma de lletra U, observada per tota l'eternitat pels ulls d'un rinoceront, el cap del qual és encastat a la paret. Finalment, ja a l'exterior, el pati de les gandules de palla, amb la piscina de disseny fàl·lic, on era impossible practicar res semblant a la natació. Aquest espai a l'aire lliure resulta especialment surrealista, presidit per un gran ninot Michelin inflable i uns grans anuncis de la mateixa marca de pneumàtics. Tampoc no pots deixar de fixar-te en una llarguíssima serp de drap que els va regalar la germana de Brigitte Bardot, un fals lleó de mida natural i un templet àrab construït a partir de la caixa d'embalatge d'un antic transistor que encara es conserva a la casa, per a sorpresa del visitant. Al fons del templet, Dalí va posar-hi la làmpada del vell far de mercuri del cap de Creus. A l'altre extrem de la piscina s'aixeca un monument delirant compost per un contenidor, la deessa Diana, un pessebre nadalenc, unes balconades modernistes i unes petites columnes que imiten les de l'Alhambra de Granada.
—En una altra ocasió, la Chunga va venir a Portlligat perquè tenia una actuació en una sala de Cadaqués. Ella i el seu guitarrista es van reunir al terrat d'una petita construcció, convidats pels Dalí. Hi havia, entre d'altres, l'artista Tharrats, que sostenia que els quadres abstractos no necessitaven pintar-se, sinó ballar-se. Al terrat de la casa, el mestre va disposar-hi un llenç d'uns dos metres quadrats, que es va convertir aquella tarda en un improvisat tablado. Dalí va acudir a la sessió proveït de diversos tubs de pintura. La guitarra incisiva va començar a sonar en aquella tarda grisa de l'Empordà tenyida de nostàlgia, i els peus nus de la Chunga començaren a moure's com centelles sobre la tela immaculada. Dalí, assegut a pocs metres en un tamboret, va començar a oprimir els tubs de colors sobre els peus de la bailaora, que es van anar convertint en un arc de Sant Martí màgic. Tot anava desenvolupant-se segons el pla establert pel pintor, fins que els colors van cobrir totalment el llenç i la matèria va quedar suficientment treballada. Aleshores va parar la guitarra i els peus banyats de la noia van aturar el seu gràcil moviment. Dalí va fer mitja volta al quadre i la Chunga va ballar-hi a sobre, una altra vegada, al so de la música flamenca, aconseguint que s'impregnessin les pedretes i els grans de sorra del terra de la terrassa, per arribar així a la culminació de la suposada obra d'art. De la sessió de pintura abstracta van quedar-ne unes fotos que va fer Robert Descharnes i que vengué a una revista estrangera. El quadre se l'emportà Gala, però ignoro on va anar parar i crec que no ho va saber mai ningú.
Antoni Pitxot va acompanyar la Júlia fins al museu. Entraren pel portal de la torre Galatea per poder ensenyar-li l'habitació en què passà els últims anys de la seva vida, en una paret on encara hi havia signes, malgrat el temps, d'una de les seves batalles amb el menjar. El director del centre va voler que accedís al museu a través de la mateixa porta que havia utilitzat Dalí per entrar a acomiadar-se'n. Van quedar que es veurien al cap d'un parell d'hores en una cerveseria situada prop de l'entrada principal. I la Júlia va tenir prou temps per submergir-se en aquell món de quadres i objectes, de metàfores i al·legories. En realitat, les dues hores li van semblar un instant. Fins i tot es va emocionar davant la discreta làpida que, situada sota la cúpula geodèsica, indica el punt exacte on reposa Dalí, perfectament momificat, amb el mocador de seda que Caminada li col·locà sobre el rostre, en consideració al suggeriment del mestre. I li va semblar una ironia del destí que la sala principal fos presidida per l'enorme decorat de Tristany i Isolda d'Isidoro Bea. Bea, sempre tan discret, passava a la història com el passe-partout de la tomba de Dalí. Potser el geni va voler fer una mica de justícia al seu col·laborador directe, al seu amic lleial, tenint una obra seva a prop, mentre reposa en el centre del seu univers.
Van entrar al casalot i, com que el temps corria de pressa, van decidir fer un recorregut ràpid per la mansió,. A la Júlia, l'entrada li va semblar poc daliniana, amb una tartana centenària que degué fer el trajecte a la Bisbal o a Figueres, però Pitxot li va fer veure un primer element incorporat per l'home de Portlligat: l'estàtua d'un efeb que recorda vagament el David de Miquel Àngel, situada sobre el pou que servia de cisterna de la casa. Des d'allà, és possible accedir a les cavallerisses, on l'únic èquid que hi ha és dissecat. «El cavall blanc va pertànyer a l'empresari taurí Pedro Balañá i va ser un regal de Dalí a Gala, que es presentà públicament a l'habitació de la parella de l'hotel Ritz, decorat amb imatges religioses. Alguna vegada s'ha escrit que va servir de model per al retrat eqüestre de la néta de Franco, però la veritat és que ella s'havia fotografiat a Peralada sobre un exemplar viu i, segurament, aquesta va ser la imatge que utilitzà Dalí.» Haurien passat de llarg el garatge; però, en explicar Pitxot que allà hi havia un dels Cadillac del pintor, la Júlia va demanar veure'l. Era un automòbil blau, amb matrícula monegasca; el mateix que va servir de furgó mortuori per traslladar Gala, embolicada en un llençol, des de Portlligat fins al seu castell de Púbol, en un viatge que la Júlia considera tan al·lucinant que no l'hauria pogut imaginar ni el mateix Alfred Hitchcock, bon amic de Dalí, amb qui col·laborà a Recorda. Però Pitxot va dir-li que l'últim viatge del cotxe va ser després de l'incendi de la fortalesa, quan Dalí va preferir anar amb el seu Cadillac a anar amb ambulància, per ingressar en una clínica de Barcelona on el van atendre de les ferides produïdes pel foc. «Abans va voler passar pel museu per contemplar personalment unes reformes que havia encarregat», li va explicar Pitxot.
Un cop dalt de l'escalinata de pedra, van iniciar el recorregut per la mansió, començant por la Sala dels Escuts, que s'anomena així per les referències heràldiques de les parets, tot i que el més interessant són les dues intervencions de Dalí: una engandalla al sostre i una porta no menys falsa. La Júlia li va preguntar per un tron daurat, situat sota l'escut del marquesat de Dalí, i Pitxot li va explicar que era l'adaptació d'una antiga cadira que va modificar per rebre els periodistes el 1984, després d'un llarg període de silenci. Al respatller hi va pintar la sortida del sol en una plana. Des d'aquesta sala s'accedeix a les habitacions de la Gala, la qual cosa es pot endevinar perfectament perquè sobre la porta hi ha un retrat de la tàrtara de Cadaqués. La sala del piano inclou diversos sofàs vermells i una tauleta de vidre cilíndrica amb pergamins de Dalí, a través de la qual es pot veure el cavall blanc del pis inferior. I un paisatge on l'artista va representar el camí de Púbol, amb Gala ascendint bíblicament cap al cel i on apareixen, entre núvols, les cúpules d'una església ortodoxa russa, segurament una referència al seu Kazan natal, segons una creença de Pitxot.
He llegit que vostè va ser una de les deu persones que va ser a l'enterrament de Gala. A Dalí, ¿tant el va afectar la seva mort com perquè es tanqués en ell mateix i el Dalí públic pràcticament desaparegués als ulls de la humanitat?
—Gala va ser enterrada a les sis de la tarda del 10 de juny de 1982, en una tomba situada a les cavallerisses del castell de Púbol, que volia ser una rèplica de la d'Anna de Bretanya. Dalí no va assistir a la cerimònia i no va baixar a la cripta fins dues hores més tard, on va plorar desconsoladament, davant la mirada dels pocs que havíem acudit a acomiadar la seva musa. El mestre no havia volgut saber mai res de morts, abominava els cementiris. Però una setmana després, a mitjanit, va tornar a baixar els graons que arribaven fins a l'estanca on reposava Gala. Allà, agafat a les reixes que impedien l'accés al mausoleu, el van trobar les infermeres, alertades pols sorolls de la nit. Dalí estava destrossat, plorant i sospirant desconsoladament. Era com si hagués pres consciència que amb ella moria una part importantíssima d'ell mateix, en quedar-se sense la còmplice directa del seu món real i del surreal. El mestre passaria dos anys al castell de Púbol, un lloc que li era estrany perquè, malgrat ser el seu regal a Gala, cada vegada que el volia trepitjar havia de demanar autorització per escrit, segons un estrany pacte subscrit per la parella. Sempre he pensat que ell va voler recloure's en aquell casalot medieval perquè a cada racó hi era ella, i perquè totes les seves cambres havien estat decorades segons el seu gust i el seu desig.
—Però no tan sols es va tancar, sinó que es va amagar del món i va convertir el castell de Púbol en una fortalesa infranquejable per a periodistes, polítics, amics... per a tota aquella cort fascinada pel seu catàleg de bogeries, que sabia que sempre podia trobar un titular, una fotografia, un acudit.