La capital de les Terres Andorranes té un monument famós: és la Casa de la Vall, seu de la justícia —com ella mateixa s'anomena— i grandiós edifici tot ressonant de tradició i de patriarcalisme. Com el paisatge, també palesa una dissonància. Els trespols enfustats, les llars de foc, els gruixuts gambetos dels consellers penjats a una paret... tot evoca freds, neus i glaçades, i ara, per les finestres obertes de bat a bat, el sol fa entrar raigs de llum a l'interior i escalfa joiosament les grans sales desertes. La biblioteca que uns catalans del Principat hi enviaren —intacta, polsosa— està abandonada i no pot acomplir la missió de relligar els andorrans a la nostra cultura. Ells, però, poc temps poden tenir per a llegir: llurs feines habituals no estan gaire relacionades amb les ocupacions de l'esperit. Homes d'acció, posen esment al guany tangible per sobre de tot altre.

Tot passant sobre les altes i feréstegues gorges del Valira, que encaixonen profundament el corrent, arribem a les ennegrides cases de les Molleres per ascendir a la capella de Meritxell. En el lloc on s'alça aquesta esglesiola belluga un aire de devoció i de simplicitat. La capella no és artísticament assenyalable, però té un bell to de rudesa; és d'una blancor polida i quatre arcades fan de pòrtic a la seva entrada. El seu interior és gran i els andorrans l'han emplenat de presentalles demostradores d'un gran fervor a llur patrona. A l'altar major hi ha, entre cortinetes, una imatge de la Mare de Déu, menuda i poc antiga; arraconada en un altaret, n'existeix una de romànica, la qual, segons la tradició, va trobar-se al peu d'una gavarrera miraculosament florida el dia dels Reis. Vora l'església hi ha la gran hostatgeria; ara només l'habita el bon jai de l'ermità, que conrea l'aspra terra del voltant i ha de fer-se ell tot sol els repassos. Una creu de ferro sobre un feixuc sòcol de pedra, davant el santuari, adverteix al profà distret que el lloc no és per al platxeri.

Situat al si de les valls, atrau el cor de tot andorrà, segons els goigs, i li guarda la fe. Hi domina de nou, i plenament, l'ambient ancestral que en aquestes valls encara pot ser trobat.

Canillo és un poble que s'allargassa, pujadís, del riu al peu de la muntanya. Les cases encara llueixen, en llur majoria, la balconada de fusta i són enfosquides de color. L'església n'està una mica separada i, des de la seva solitud, sembla vigilar el poble amb posat reservat.

El torrent de Montaup passa, relativament mansoi, vora les cases de Canillo, i rondina i saltirona mentre davalla de la serra. Allí, però, no podria desitjar un millor veïnatge. A cada una de les seves vores, l'herba dels prats vesteix de tendra verdor les sinuositats de la muntanya i, d'entre aquesta nota maragdina, entonant-hi, emergeixen els claps color de plom d'unes bordes. El torrent sembla una llarga ferida en un terreny enjoiat.

El gran conjunt de vegetació té un to seriós i acompanya un camí que, ràpid i dreturer, se'n va cap a les cases d'Ordino.

En ésser vora d'elles, la verdor dels prats i dels sembrats fa oblidar la nota ombrívola de la boscúria i fins el formidable espectacle muntanyenc que s'havia albirat dalt del Casamanya. Es retroba allò que és sotmès a l'home i s'experimenta com un involuntari alleujament. Retornats al que podríem dir que ens és propi, ens sembla una quimera tot el que acaba d'empetitir-nos. Del cim del Casamanya estant, les cases d'Ordino eren uns puntets menyspreables. D'ací baix, on els homes fan i desfan, el Casamanya no és sinó el nom d'un pic en la serralada pròxima i tota la muntanya que es veu entorn és el marc de paisatge que les cases i les terres de Conreu d'Ordino necessiten per tenir la seva personalitat especial entre els agrupaments humans de l'ample món.