Les veus de la terra. Poema de Benicarló

Onada Edicions - 2016 - Benicarló

Autor: Carles Salvador i Gimeno
Indret: Far (Benicarló)

5.

 

Les xemeneies

 

Ací i allà les xemeneies

quan romp el dia trauen fum.

Fan llur respir despentinades;

és pel carbó que s'hi consum.

 

Són uns gegants nostàlgics, símbols

fets d'estridència i treball.

Tota la sutja que al cel llancen

és de la indústria embolcall.

 

Tètrics espectres que glatixen

angoixes vives de xiprers

tenen remors i aquells silencis

d'una ciutat de pàlpits vers.

 

Benicarló que ja va omplint-se

de xemeneies fumejants

obri les fàbriques que creixen

de cara al món, brollants, brollants...

Autor: Carles Salvador i Gimeno
Indret: Antic far (Benicarló)

4.

 

La mar

 

Benicarló s'emmiralla,

s'emmiralla en l'ampla mar.

 

Ixen les barques pesqueres

per uns camins fets de blaus.

 

Les gasolineres brunzen;

llisquen veles triangulars.

 

Les xarxes que ara s'escampen

cullen peixos sens descans.

 

Escates d'or i de plata

i bocins de lluna, blancs,

 

com els pits de la sirena,

sireneta de la mar.

 

***

Benicarló s'emmiralla,

s'emmiralla en l'ampla mar.

 

Els pescadors que naveguen

entre mar i cel tot blau

 

riuen glòries de peixos,

de peixos que es van pescant.

 

El port espera les barques,

les acull en un abraç

 

seguint els sospirs de llum

del dit índex que és el far.

 

***

 

Benicarló s'emmiralla,

s'emmiralla en l'ampla mar.

 

La riquesa marinera

és una cançó eternal.

Autor: Carles Salvador i Gimeno
Indret: Port (Benicarló)

6.

 

Els sorolls industrials

 

Les màquines de ferro giravolten;

es mouen a compàs tots els motors;

hi ha una música estranya, sens cadències,

de corretges, de palanques i tambors.

 

Trepiden les parets i els bancs de ferro

i els volants demoníacs i dentats;

les sirenes gemeguen en les fàbriques

per damunt dels ferratges engrassats.

 

Hi ha pertot eixos himnes inharmònics

del martell i l'enclusa que retruny;

hi ha el soroll infernal que arbora l'home

que esbufega i s'embruta cara i puny.

 

Engranatges bateguen l'encanteri

i els molls tensen les peces sens parar...

Quan les màquines semblen de misteri

surt a dolls la riquesa, el benestar.

Autor: Carles Salvador i Gimeno
Indret: Capella del Sant Crist de la Mar (Benicarló)

I

La partença

 

Benicarló tot dorm. Dormen les hortes

i dorm la mar, al lluny sota la lluna.

Camí del tren tancades són les portes

per places i carrers. No s'ou ninguna

 

veu ni soroll. Un jove amb sa maleta

comença a anar pel món; sembla que fuig.

De qui? Per què? La vida li és estreta

en aquest poble humil que li fa enuig.

 

Son esperit és jove i inquiet,

i ell vol trobar amplíssim horitzó

per a apagar en ell la noble set

que té son cor d'humana ambició.

 

L'estació, en silenci. Tot és calma.

A dalt, al cel, la lluna i les estrelles.

Passen els àngels bruns portant la palma

de la foscor per entre llums vermelles.

 

Ja queda al lluny la casa on s'ha naixcut

l'emoció als ulls aguaita intensa

quan ve el carril i xiula un punxegut

fibló d'acer, al punt de la partença.

 

Trepida el tren, trepida i esbufega;

ix de la fosca amb ull esperitat;

un gris corser de baf els lloms rebrega

i un fum en l'aire es mou descabellat.

 

Benicarló, adéu! Una campana

fa el seu senyal, un crit que surt del puny

i, a poc, el tren fa el bram que s'encomana

i lentament -xif-xof, xif-xof- s'esmuny.

 

Cara a la vida va i cara a la vida

va el jove amb cor obert i amb pensament

que no ningú ha pogut posar-li brida

i el duu a la mà vibrant, vital, calent.

 

-"Benicarló! Seràs tu ma infantesa;

retornaré ja ric o cauré mort;

conquistaré pel món l'alta grandesa

i per a mi seràs el far del port."

 

Adéu, Benicarló! I una mirada

sense amargor, ni fel, sense plorar;

de sentiment, però, tota anegada

fa dirigir son cor al Crist del Mar.

Autor: Carles Salvador i Gimeno
Indret: Plaça del Convent (Benicarló)

IV

 

El retorn

 

Vacil·len peus i cors que s'esgarrien

per no trobar un tast, flor de dolçor.

Els sentiments retornen si fugien

buscant plaers, bonança i abundor.

 

Per l'Ideal els homes es congrien

i l'Ideal no obtenen ni amb dolor.

Els pensaments són llums que no tenien

prou claredat per viure i prou clamor.

 

I és allavors quan l'hora és més propícia

al bon retorn, i l'ànim té clarícia

del que ha de fer sens lluites concordants.

 

Puresa als ulls i al cor cançons amigues

i ens llevarà la terra les fatigues

i tornarem a ser uns nous infants.

Autor: Carles Salvador i Gimeno
Indret: Plaça de Sant Bartomeu (Benicarló)

1

 

El campanar

 

Alt, símbol de fortitud

per damunt de les teulades;

el guaita no mai vençut

que amb veus de bronze estimades

crida a clams la multitud.

 

Somriu en la llunyania,

guarda la porta barroca,

té càntics trists i alegria

la seua ànima de roca

i silencis quan somnia.

 

-Campanar! Oh, corpulent

arbre de pedra vibrant;

jo t'estime eternament

car tu em dus amb crits de vent

el goig d'estar-te mirant.