Edicions 62 (Barcelona), 1996
Als joves amics de Cavall Fort
¿Com mirar netament, sense voler trobar en les coses el que ens han dit que hi ha d'haver, sinó el que senzillament hi ha?
Vet aquí un joc innocent al qual us proposo de jugar.
Quan mirem, normalment només veiem el que se'ns dóna al voltant nostre: quatre coses —a vegades ben pobres— només vistes per sobre enmig de l'infinit.
Mireu l'objecte més senzill. Agafem, per exemple, una vella cadira. Sembla que no és res. Però penseu en tot l'univers que ella comprèn: les mans i les suors tallant la fusta que un dia va ser arbre robust, ple d'energia, al mig d'un bosc frondós en unes altes muntanyes, l'amorós treball que la va construir, la il·lusió que la va comprar, els cansaments que ha alleujat, els dolors i les alegries que haurà aguantat, qui sap si en grans salons o en pobres menjadors de barriada... Tot, tot participa de la vida i té la seva importància! Fins i tot la més vella cadira porta dintre seu la força inicial d'aquelles sabes que pujaven de la terra, allà als boscos, i que encara serviran per donar escalf el dia que, feta estelles, cremi en alguna llar.
Mireu, mireu a fons! I deixeu-vos portar plenament per tot el que fa ressonar a dintre vostre el que ens ofereix la mirada, com el qui va en un concert amb el vestit nou i el cor obert amb la il·lusió d'escoltar, de sentir senzillament amb tota la seva puresa, sense voler de totes passades que els sons del piano o de l'orquestra hagin de representar forçosament un cert paisatge, o el retrat d'un general, o una escena de la història, com es voldria sovint que només fos la pintura.
Aprenguem a mirar com aquell qui va en un concert. A la música hi ha formes sonores compostes dins un tros de temps. En la pintura, formes visuals compostes dins un tros d'espai.
És un joc. Però jugar no vol dir fer les coses «perquè sí». I com en tots els jocs d'infants, els artistes tampoc no fan les coses «perquè sí». Jugant... jugant, de petits, aprenem a fer-nos grans. Jugant... jugant, fem créixer el nostre esperit, ampliem el camp de la nostra visió, del nostre coneixement. Jugant... jugant, diem coses i n'escoltem, despertem aquell qui s'ha adormit, ajudem a veure aquell qui no en sap o aquell a qui han tapat la vista.
En mirar, no heu de pensar mai el que la pintura —com totes les coses d'aquest món— «ha de ser», o el que volen molts que només sigui. La pintura pot ser-ho tot. Pot ser una claror solar enmig d'una ventada. Pot ser un núvol de tempesta. Pot ser una petjada d'home per la vida, o un cop de peu —per què no?— que digui «prou»! Pot ser un aire dolç de matinada, ple d'esperances, o un baf agre sortit d'una presó. Pot ser les taques de sang d'una ferida, o el cant en ple cel blau, o groc, de tot un poble. Pot ser el que som, l'avui, l'ara i el sempre.
Jo us convido a jugar, a mirar atentament... jo us convido a pensar.
Sempre que surt el tema del grup de Dau al Set —així en bloc, ficant tots els seus components en un mateix sac— per presentar-lo com un moviment que lluità per la «modernitat» al nostre país, segur que es comet un frau històric. Perquè la revista Dau al Set va tenir èpoques molt diferents i protagonistes que van acabar situats als antípodes. I, si bé al principi els va unir a tots una certa inquietud juvenil i una semblant ostentació de «modernitat», no és menys cert que, com tantes coses, això de la «modernitat» té els seus escribes i fariseus, els seus penedits i fins i tot els seus «postmoderns». I pot ser que els qui més en van presumir, després resulti que compten molt poc en l'autèntic progrés cultural del nostre temps. Recordar tot això quan es vol parlar de Dau al Set és un exercici primordial que, per desgràcia, alguns cronistes d'aquí han oblidat de vegades. I aquest oblit es converteix en cínic oportunisme si és un mateix membre de la revista qui, després "d'anys i panys d'haver-se'n apartat i de donar-nos proves de no haver entès (o no haver volgut entendre) la veritable lluita per un món realment modern, ara, si li convé, en surt amb un «nosaltres, els lluitadors de Dau al Set» com si tots haguessin actuat igual.
La història de Dau al Set no pot separar-se de la història d'aquestes incoherències, d'aquestes desercions i d'aquests oportunismes. Per començar, la pitjor injustícia històrica que se sol fer, i que ja es va perpetrar en inaugurar la revista, es ocultar que l'ànima dels primers números (el que en podríem dir la seva primera època) i l'únic que mereixeria el nom de director fou el poeta Joan Brossa. O, millor dit, Brossa i tot aquell món unit a la seva inconfusible personalitat, que ens va anar descobrint de forma torrencial als fundadors de la publicació. (Convé recordar que aquests van ser tres pintors: Ponç, Cuixart i qui això escriu, dos escriptors: Brossa i Arnau Puig, i un impressor: J. J. Tharrats, que va començar a pintar posteriorment. I això succeïa a la tardor de 1948.)
Brossa, una mica més gran que els altres, es confessi o no —i per a bé o per a mal—, és indiscutible que llavors no solament ens enlluernà, sinó que ens ajudà a tots. I molt especialment a en Ponç, a qui el nostre escriptor va convèncer que abandones l'encartronada figuració on es trobava i aprengués a deixar-se portar per l'automatisme psíquic d'inspiració surrealista. No cal dir, és clar, que Brossa sembrava en terreny adobat. Perquè, si bé a en Ponç (potser amb menys preparació cultural que els altres) en Brossa li obrí els ulls, el jove pintor no deixava de tenir els seus dots. Els altres membres de Dau al Set, per conductes diferents, teníem ja algunes nocions dels postulats i les tècniques del surrealisme. I també, és clar, les nostres pròpies facultats. Però sense l'estímul de Brossa és evident que les coses ens haurien anat a un altre ritme.