Editorial Columna (Barcelona), 1991
A les darreries del segle passat [...] no s'era encara perduda la costuma d'anar a l'espera dels reis. I, a fi d'acollir-los, hom parava una taula amb tot de rosquilles al pont de la ribera. Els reis venien de la part de Casanoves i no pas d'Orient, cosa ben raonada, a despit de l'antiga relació, perquè de fer altrament haurien girat el cap a l'estela. A més d'això, i encara que ningú no sospités el misteri, una pintura al fresc i mig esborrada els representava agenollats en aquella església convertida en pallera. Portaven damunt de les arrugues del front una corona en forma de mitra, i mentre oferien els presents mostraven els blancs dels ulls per manifestar la fe que els movia. Cada any, i a la mateixa hora, se destacaven de la crosta de la paret i anaven de camí amb les cavalcadures.
Una sola vegada he estat a Núria, l'any 1910, és a dir, en el meu jovent, i aquesta visita em va emocionar tant perquè el santuari era allavors el primitiu. A Núria, hi anava com un enamorat de la muntanya i també com un «pelegrí d'amor», a la manera del Marquès de Santillana.
L'excursió, no l'havia decidida jo mateix. Fins i tot era un pretext per a desviar-me de certa inclinació. Un parany dins la neu nevada. I jo acceptava la prova, entenent que trobaria amunt el remei que convenia. El millor consell, el donaria la sierra fría, la muntanya.
Des de temps portava arrelat en l'esperit el desig de Núria. No hi ha nom que sigui més grat a l'orella. Quan érem petits, l'ermità de Núria, davallant de les altes collades després de la fosa de les neus, venia a captar en el nostre carrer, perquè la seva jurisdicció s'estenia molt més enllà que la dels ermitans del veïnatge. Obria damunt dels nostres fronts la capelleta de fusta i ens convidava a besar la reixeta, darrere de la qual apareixia la imatge sagrada. Al fons una pintura representava amb precisió la Santa Casa. Jo allandava els ulls, més l'ermità, que tenia prou feina, tancava la caixeta com un tresor de misteri.