Llibres de sonets

Edicions Curial (Barcelona), 1991

Autor: Josep Carner i Puig-Oriol
Pàgina: 129
Indret: Els Pilons (Salou)

SALOU

 

A F. Font de Rubinat
Muntanyes consiroses, muntanyes aturades
en bell amfiteatre, guaitant els blaus confins,
on són aquelles veles fa segles allunyades
pels aires clars i joves de riallers destins?
Amb ses brillants escumes cegaven els dofins;
bogaven, de riqueses i lluita enamorades,
cap a les illes roses qui, encara ensomniades,
de la frescor sorgien al bes dels dematins.
Muntanyes, al capvespre dieu una elegia;
també la mar s'enyora quan l'aire s'incendia
de tintes escarlates i porpra sangonent;
les ones catalanes d'aquelles blanques veles
refan, melangioses de glòria, les esteles
amb unes infinites oscil·lacions d'argent.

Autor: Josep Carner i Puig-Oriol
Pàgina: 118
Indret: Castell de Tamarit (Tarragona)

Tamarit

A Gaudí

Oh Tamarit, oh regia ciutat abandonada,
tota quietud i ensomni dessota un cel ben clar!
El vent mora en tes cases i prega en ton altar;
guaita un gran sol esplèndid tes vies sens petjada.

Sota els perennes guaites —els contraforts— posada, sota del mur altívol de Tamarit, qui encar
superb de glories mortes s'aixeca sobre el mar,
clapada d'or fulgura la roca foradada.

Guaitant per sos misteris, primer tot es foscor;
però al fons, il·luminades d'una suau lugor,
com a princeses nues se n'entren empaitant-se

belles escumes blanques amb lluïssors d'argent.
I passen, i retornen, i jeuen tot rient,
i llur soliu platxeri distreu una enyorança.

Autor: Josep Carner i Puig-Oriol
Pàgina: 123
Indret: Les Coques (Tarragona)

Tarragona un dematí de vent

A mossèn Jaume Bofarull

Els grans corsers de Foibos travessen les sagrades
blavors i junts renillen amb vigorós anhel;
la terra s'enlluerna de la claror del cel,
i corre una frisança d'argent per les onades.

I esmenta l'urbs augusta les esplendors llunyanes
de son poder, i escolta pels aires ressonar
el vent gegant que un dia calia per inflar
els estendards de Roma, les veles catalanes!

Enmig de les empentes, les fúries i els braols,
se drecen les muralles com protegint estols,
superbament encara fulguren les pedreres;

i encar en una glòria de sol i cel i vent,
la catedral s'eleva dins la claror esplendent
amb una apoteosis vibrant de polsegueres!

Autor: Josep Carner i Puig-Oriol
Pàgina: 121
Indret: Torre dels Escipions (Tarragona)

La torre dels escipions

A J. Ruiz i Porta

Entre un bosquet placèvol de pins, davant la mar
un monument s'aixeca de perennal durada,
ample, vetust, rompent-se de cop en l'aire clar,
i tot quadrat, fa eterna la seua trepitjada.

Ell d'uns germans perdura com lluminós altar.
Els dos Scipions immòbils, fixats a la sagrada
vellura de la torre que els segles han daurada,
son dol ja convertiren en geste tutelar.

L'aire encalmat, l'amplària del cel, la mar llunyana
veneren piadosos la majestat romana.
Només sense respectes un jove pi s'ha alçat

de prop la viva entranya del monument. Volia
brandar-se amb un alegre menyspreu. Mes aquell dia
un dels Scipions amb una grapada l'ha torçat.

Autor: Josep Carner i Puig-Oriol
Pàgina: 119
Indret: El Mèdol (Tarragona)

A les entranyes de la pedrera romana del Mèdol (Tarragona)

 

A Ferran de Querol

 

Oh grans entranyes buides!, oh grans entranyes ertes,

per sempre dolorides de la maternitat,

acròpolis i temples i murs haveu donat;

mes ara sou exhaustes, i lasses, i desertes!

 

M'apar eixa columna que gèneres incertes,

en glòria de la vostra constant fecunditat

al capdavall posaren, de les fondals obertes,

una recança eterna qui encara pren comiat.

 

Mes dant-vos piadosa consolació, la vida

us besa amb una lenta carícia compadida,

i us mostra el mar, els aires i els dies resplendents.

 

I en vostre fons travessen murmuris de pregàries,

les eures invadeixen les vies solitàries,

tímidament s'eleven xiprers adolescents.

Autor: Josep Carner i Puig-Oriol
Pàgina: 128
Indret: Ermita de Sant Joan (Cornudella de Montsant)

L'ermita de sant Joan del [Codolar] Montsant

 

A Ildefons Sunyol

 

Oh la serra esgrogueïda

amb penyals d'un blau cansat!

Fins la volva és condormida

de tant temps de soledat.

 

Per qui ets blanca, oh blanca ermita!,

en la terra sens perfum?

Al damunt de tu gravita

un silenci ple de llum.

 

Quina gran quietud salvatge!,

en l'arranc de llur brancatge

se't ressequen els xiprers.

 

El rocam de la drecera

un romeu ben sant espera

que amb les plantes l'ensagnés.

Autor: Josep Carner i Puig-Oriol
Pàgina: 126
Indret: Davant la làpida amb el poema de Carner (Cornudella de Montsant)

Siurana

 

A Iu Pascual

 

Allà dalt és Siurana, aspra i ardida,

Que un replà merleteja de l'altura,

coronada d'espais, de llums cenyida,

or i foscam tornada en sa vellura.

 

Per cases closes alguna esma fura,

últim esment d'una cansada vida;

sols una gespa humil, no mai florida,

viu, i de Crist en el portal s'atura.

 

Sense enyorances del desig perdut,

Siurana, en sa caiença tan llunyana,

esteses només veu de solitud.

 

I calla, i jura, i barboteja a estones.

I només pot finar l'aspra Siurana

feta rocall per armament de fones.

Autor: Josep Carner i Puig-Oriol
Pàgina: 78
Indret: Plaça de la Llana (Barcelona)

«Aquell Barcelona», que diuen els vells


I



 

Oh aquelles cases de la vellura,

grans, ab el sostre fosch y llunyà!

eren quietes com a costura;

el sol hi entrava tot casolà.

Hi havia estampes a les parets

dels Argonautes y de Tobies;

els llits hi eren amples y frets,

verdes y grogues les sederies.

Braser pacífich endormiscava;

totes les coses enriolava

l'olor de pomes y roba neta.

Y per les cambres s'ohia sols:

—Layeta, Laya, Laya, Layeta—.

Uns mots alegres com picarols.

 

Josep Carner, Primer llibre de sonets (1905)

 

Autor: Josep Carner i Puig-Oriol
Pàgina: 107
Indret: Davant el bust de Gaudí (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

En Gaudí

Oh el sol, i com li posa la cara falaguera!,
com penetra en sos ulls la delícia del blau!
Sos llavis són afables, i per la barba suau
ell té l'argent finíssim i august de l'olivera.

Del goig de tant crear sa veu és riolera.
Damunt d'una boirada qui pal·lideix i cau
ell ha evocat la joia de la claror primera
i ha alçat la pols daurada que en tota cosa jau.

És un cim, dominant les estèrils planures,
on ja arriba la llum de les glòries futures;
ell és una magnífica senyal de promissió.

I son braç, per damunt de les gents catalanes,
enlaira immensament les portes sobiranes
de la vida, la mort i la resurrecció.

Autor: common.nocontent
Pàgina: 107

En Gaudí

Oh el sol, i com li posa la cara falaguera!,
com penetra en sos ulls la delícia del blau!
Sos llavis són afables, i per la barba suau
ell té l'argent finíssim i august de l'olivera.

Del goig de tant crear sa veu és riolera.
Damunt d'una boirada qui pal·lideix i cau
ell ha evocat la joia de la claror primera
i ha alçat la pols daurada que en tota cosa jau.

És un cim, dominant les estèrils planures,
on ja arriba la llum de les glòries futures;
ell és una magnífica senyal de promissió.

I son braç, per damunt de les gents catalanes,
enlaira immensament les portes sobiranes
de la vida, la mort i la resurrecció