L'ocell tranquil

Prosa completa I

Editorial Columna (Barcelona), 1988

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Pàgina: 182
Indret: Casa del carrer de l'Oli (Illa)

Com que calia anar a la caça de la clientela, el pare aviat llogà una caseta força exigua a la carretera de Montalbà, a tocar de l'estable on tancava el cavall, i ens instal·là poc després al carrer de la Placeta de l'Oli, al barri de la Barrera. Aquest vell barri és el niu dels meus records. Ja n'he esmentat alguns a propòsit de Francesca, la serventa, que fou la guia dels nostres primers passos, i, a través dels contes que ens repetia cada hivern davant la llar de foc, sota dos gerros de la Xina, la mestressa del meu llenguatge. Gràcies a Francesca, jo sabia que hi havia dos mons: el que suscitava la seva verba i el que jo començava d'entrellucar al meu voltant. Hi havia també dues estacions: la del foc, que acompanyava els contes, i la de la superfície de l'aigua on s'emmirallaven les bombolles de sabó, perquè, un cop a la setmana, segurament el dijous, acompanyàvem Francesca a un safareig particular, a l'altra banda de la generosa fontana de Sant Jaume. Calia veure-la, nua de cames, ben plantada sobre els seus malucs, el mocador nuat al coll, aguantant en equilibri damunt el cap un cove de roba. El meu germà i jo caminàvem a la seva ombra, atents a les seves ordres, perquè ens volia sempre prop d'ella, com una lloca els pollets.

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Pàgines: 204-205
Indret: Sant Bartomeu de Soldeu (Canillo)
Després vam baixar fins al poble de Soldeu, la primera casa del qual era l’hostal. Vaig entrar-hi ben confiat, després d’aquella caminada, però aviat em vaig haver de desencisar, perquè l’hostalera, avisada per una minyona, es negà secament a allotjar-nos. Quin desengany! Pel que semblava, ens prenia per enginyers de la Societat de Forces Hidràuliques, la FHSA, d’inicials funestes, que trastornava els usatges ancestrals i la tradició immemorial del país. Vaig obstinar-me, malgrat tot. Llavors l’hostalera va desaparèixer amb el seu mocador negre al cap, per aconsellar-se, i tornà pocs minuts després per declarar: 
—Us podem donar menjar, però no res més. 
Vaig atribuir el seu refús a desconfiança, i, apel·lant a tota mena d’arguments, la nit, el cansament, les llargues distàncies, vaig pregar-li que considerés els ulls límpids dels meus companys. Em penso que mai no he estat més eloqüent, però la dona m’escoltà sense obrir boca, impassible, i més dura que un bloc de glaç. 
Devia reflexionar, a la seva manera. Finalment, jo anava a abandonar la partida quan l’hostalera decidí que podíem quedar-nos, puix que no érem persones de condició massa elevada: 
—Ja que no sou tan senyors, us podeu quedar. 
Vam disposar, doncs, amb la protecció de Nostra Senyora de Meritxell, d’una cambra composta de dues alcoves separades per cortines de cretona vermella. La cambra donava a un balcó de fusta on s’assecaven les xarxes de pescar truites. Quan vam tornar-hi ja no vam trobar la cambra, i ens calgué acontentar-nos d’un sol llit i d’una estora, i és per això que encara em recordo del vell hostal de Soldeu.

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Pàgines: 203-204
Indret: Església de Sant Pere del Pas de la Casa (Encamp)
Un altre any vam consagrar una setmana a un viatge semblant per les valls d’Andorra, quan la carretera encara no era acabada. La que venia de l’Hospitalet es deturava en les pastures. No cal dir que no vam trobar-hi ni una ànima. La flor de l’englantina s’emmirallava en els primers rierols de l’Arieja, i quan vam arribar al Pas de la Casa un ramat de cavalls hirsuts passà per davant nostre, confós amb sòlides mules. Alguns d’aquells animals, que es mantenien a part, amb el musell allargat, sobtadament alarmats per la nostra presència, aixecaven les orelles i s’allunyaven amb trot ràpid, per immobilitzar-se una mica més lluny. Se’n veien d’altres en l’altura, part d’amunt de les cascades. 
—Andorra ens delega els seus cavalls —vaig dir jo als meus companys—. Són ben estranys, aquests cavalls andorrans. 
Una congesta es protegia darrere una roca. Hi vam enfonsar els nostres gots —mitges closques de coco—, i vam regar aquella neu amb una ampolla de vella garnatxa. Exquisit refresc!

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Pàgina: 206
Indret: Portella Blanca (Encamp)
Però les delícies més castes es paguen. Les muntanyes oposaven al nostre retorn una barrera descarnada, on una falla amb prou feines sensible indicava el coll que havíem d’escalar i que ens portaria a la Portella Blanca. Ens hi vam apropar a través de tristos replans, de fondals de glacera, de revessos rododendres, d’esllavissaments rocosos. Després ens tocà escalar a pic. Jo hi vaig perdre l’alè. Una força sorneguera em retenia per les espatlles, i, al peu de la darrera rampa, veient que no podia més, els meus companys em van agafar el sarró i m’allargaren llurs bastons per hissar-me fins al cim. Després em vaig deixar caure com un sac, al sol. Era el pic de migdia damunt tots els colls de l’alta Andorra, i jo deixava la meva joventut darrere meu.

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Pàgina: 205
Indret: Església de Santa Eulàlia (Encamp)
En canvi he oblidat del tot el d’Encamp. Només recordo que, de nit, m’havia assegut davant la porta amb la minyoneta de l’hostal, i que la noia em va fer aquesta reflexió, a propòsit dels estels errants: 
—Totes aquestes estrelles van a caure a l’estany d’Engolasters. 
—Així tot s’explica —vaig fer jo—. L’estany engoleix els astres. 
I, ingènua, la bruna Pepa emmudí, obrint uns ulls com unes taronges. Era el temps de la sega. Els pagesos havien desertat dels pobles per aqueferar-se pels volts de les bordes. 
Tota la vall ressonava de la remor de les perforadores mentre els petards de dinamita engrunaven les roques per obrir pas a la carretera, però Andorra mostrava encara la seva vetustat. Reveig encara, en llur isolament, els cloquers desmesurats i llurs simples barrets de pissarra, els àlbers escabellats, de fulles gairebé negres i murmurioses, els raigs de la font d’Ordino, la Massana, el seu retaule amb columnes carregades de perdius...