(Barcelona/Madrid), 1862
Los prínceps desgraciats no tenen historiadors, sols tenen a lo més algun poeta que els canta sa desventura, quan ja són morts.
Si fos al revés, jo podria descriure lo interior de la ciutat de Balaguer, quant l'últim de sos Comtes se trobà casi abandonat per tots los seus, sens viures, traït per los gascons, que li fugien a bandades, emportant-se-li els diners que tenia, baix pretext de anar a buscar reforç en sa terra, sens notícies de son amic Don Antoni de Luna, que es mantenia en Aragó, i sens que sa pròpia indignació i el noble orgull de sa mare lo deixassen descansar. Los que parlen d'aquella notable ciutat, sols la veuen de part de fora , si bé de la prudència, de la vergonya o del temor dels autors se dedueix quant trist era el quadro que Balaguer oferia de part de dins.
Però, ¿quina necessitat hi ha de descriure un quadro trist, si basta mirar la figura principal que en ell ressalta?
Pintem, doncs, la ciutat, defora, en l'última nit que la tingué sitiada lo rei Don Fernando I d'Aragó.
Rodejada de fosos i muralles, amb sos merlets i torres, especialment les últimes en un de sos extrems, tenia en son interior un alcàsser, a on permaneixia la família del desgraciat Comte, des de qual punt se defensava contra los sitiadors, disparant una volta que altre amb unes poques bombardes de foc que li havien portat de Castelló i altres punts, mentres d'altres angles del mur tirava allà a on podia, amb antics ingenis i manganells, totes les pedres que en son recinto havien pogut aprofitar, destruint a tal objecte fins parets de cases. Davant del punt a on s'alçaven dites torres, tenien los sitiats una estacada que els servia de reparo per a fer ses sortides i dar rebato, i per aquesta part i per la d'un molí que donava l'aigua a la ciutat, pot dir-se que era per a on aquesta avançava ses trinxeres, pus mai per dit molí pogueren adelantar los sitiadors, sense que la corrent entràs vermella de sang, com per a reanimar als intrèpids de dins. Davant d'altra torre que hi havia sobre la Juderia se veien los restos d'altra estacada, de què s'havien apoderat ja Àlvar Rodríguez de Escobar i Jaume i Joan de Luna; i en lloc més exterior d'aquest espai, s'alçaven lo convent dels Predicadors, a on hi havia allotjats los tres-cents cavalls que anaven amb lo duc de Gandia, junt amb les tropes de Bernat de Centelles i Pere Maza, que se li havien incorporat, i el convent de monges, que venia davant de l'alcàsser, en lo qual hi havia tropes castellanes i catalanes; mentres que l'adelantat major de Castella, que havia vingut a servir al Rei amb sis-centes llances, ocupava prop de la ciutat un vall que s'estén al cantó oposat a dit alcàsser.
Tant en aquests llocs secundaris com en los convents se feia sempre guaita constant, veent-se bellugar los sentinelles en la part exterior, i al llarg de tot lo clos o paret guaitaven també, a poca distància uns d'altres, diversos soldats amb llances llargues, los quals procuraven traure sols lo cap per sobre del mur, a fi de que los ballesters de muntanya que tenia lo Comte en la muralla, no tinguessin massa blanc en los cossos del sitiadors per a encertar-hi sos viratons, com solien fer sempre que algun ne descobrien. En les entrades del clos era a on hi havia tan sols número major de soldats en reforç, salvats per unes bastides que a cada extrem s'havien alçat, i des d'allí era d'a on, mal repartides les bombardes del Rei, i poc aprofitades, pus ni hi havia gran habilitat per a manejar-les, ni la pólvora suficient per a disparar-les, tiraven una volta que altre les pilotes de foc, com deien los admiradors d'aquella nova arma, contra les taulades dels veïns de Balaguer, que cridaven i maleïen a son senyor cada volta que veien foradades ses cases.
Era la nit del 1 de novembre de l'any 1413.
Feia poc que en lo poble de Menàrguens havia sonat lo seny del lladre, seguint al soroll pausat de la campana lo batament precipitat de portes i finestres. Lo poble havia quedat fosc, i sens més claror que la que sortia per les escletxes de les fustes velles amb què cada casa se guardava del vent i del fred. Una hora després, ni aquesta claror hi havia.
La llei que imposava la campana era llavors més filla del costum que de la necessitat. ¿Qui hi havia d'anar a robar a on faltaven casi tots los hòmens, i era tal la despoblació i la misèria, que fins l'abat de Poblet i els altres senyors los havien perdonat, per aquell any, los censals i demés drets que pagaven?
En un extrem de la població, a la part del Farfanya, hi havia una casa que era l'última del carrer, casa que no sobrepujava a les altres, però que es distingia per tenir a la banda del darrere, a més del corralet de totes, una petita eixida, dominada per un estret terrat.
La porta que dit terrat tenia donava a un quarto amb alcova, única peça de la casa a on hi havia llit, pus en la peça del davant sols s'hi veien fruits de la terra o penjats per les bigues o estesos pel trespol. Entre les dos peces quedava un espai, destinat, sens dubte, al fer-se la casa, per a guardar eines i altres embrassos, mes llavors hi tenien los amos un munt estès de palla de moresc, i sobre d'ella s'hi veia una borrassa, de manera que es podia prendre per un verdader jaç.
En l'hora que dic, solament dos persones hi havia en tota la casa, una dona d'uns trenta-dos anys, de bon aspecte, encara que un poc torrada del sol, i quals ulls negres i brillants descobrien, per son mirar fixo, certa expressió i mescla de bondat i resolució a un temps, expressió que a voltes s'hauria pres per rudesa i altres per valentia innocenta; i una noieta, nina encara, pus no havia complert los onze anys, còpia perfeccionada de l'altra dona, i dotada de totes les belleses humanes. A pesar de sa poca edat, era tan hermosa, que tota la comarca la coneixia, i al veure-la saltar pel terrat, doblegant son cos flexible com un arbre jove, obrint amb força los ulls i mossegant-se lo llavi de baix, que ho tenia per vici o per gràcia, no passaven mai per prop de la casa los falconers del senyor de Camporrells, que no tocassen lo corn per a fer-la riure, o no li donassen aucells i sobres de sa provisió.
Diversos sentiments eren los que animaven llavors a la mare i a la filla. Aquesta, plena d'alegria per una novetat que no esperava , voltava pel quarto, tot despullant-se pera anar-se'n al llit, i tocava amb sos genolls , cada vegada que passava, los genolls de sa mare, com volent-li pagar amb aquella carícia un goig que li havia promès; mentres que la dona, impacienta i neguitosa, aparentava estar indecisa en lo que devia fer, pus sense parar-se en los moviments de la noia, sols la pagava amb un somrís descuidat una volta que altra, i tan prompte mirava pensativa a la finestra com fixava los ulls a terra, o se'ls tapava passant-se la mà pel front. [...]
—Mare, cridà la nina: ¿què feu? Perquè no us despullau?
—Ara... Espera't... Resa entretant... Digues un parenostre al Sant Cristo.
—Ai ai? digué la noia, traent lo cap per entre els llençols. A quin Sant Cristo ?
—Al de Balaguer... sí, al de Balaguer, per a que ens done més sort de la que tenim.
—I de quan ençà? Los altres dies no em feu dir més que el parenostre per a l'animeta de l'àvia i l'oració de l'Àngel...
A l'oir la mare la pregunta de la noia, exhalà un sospir, com volent dir que tant pesava la força d'aquella admiració innocenta, com la causa de la innovació en aquell costum religiós. Casi olvidada en aquell moment de la noia, i fixo lo seu enteniment en la idea que la feia patir, obrí un armariet emblanquinat que hi havia en un recó del quarto, tragué d'ell un civader o sarró, i sortí a fora com en busca d'algun objecte.
—Mare, mare! cridà la petita que no li havia apartat la vista; no'm deixeu sola.
—Ja vinc: tens raó.— I tornant a entrar, deixà lo civader sobre de la taula, i s'acostà altra vegada a l'alcova, dient per a sí: —Val més que dorma i després ho podré fer tot amb quietud.
Però la impaciència no la deixava, i tot passant, tornà a ficar lo braç en l'armariet, apartà una de les rajoles que hi havia desgafada a un costat, i traent de darrere una mitja caragolada, se la guardà en la mà.
La noieta se posà a riure.
—De què rius? Digues los parenostres.
I la noia anà dient-los, sense deixar per això lo somrís que havia començat, si bé era tal la força de la costum, que ans de acabar-los, havia fet ja tres badalls.