Los hechiceros de la palabra

Ediciones Martínez Roca - 1975 - Barcelona

Autor: Montserrat Roig i Fransitorra
Indret: Casa Leopoldo (Raval) (Barcelona)

Manolo Vázquez  Montalbán, com a persona, segueix sent un enigma. Ho és per a molts periodistes que, quan l'entrevisten, només capten el seu aire pseudodistant, la seva aparent incomoditat a seguir una conversa, el seu subterrani nerviosisme. A Manolo Vázquez, com a persona, se'l coneix molt poc. Se'l llegeix molt, això sí. Se'l lloa, se l'admira, se l'enveja, se'l critica, però sempre des de lluny. A Manolo Vázquez Montalbán, com a persona, se li té por. Però mai se l'ignora. I, per què? Perquè els seus papers, entre tristíssims, surrealistes, sarcàstics o tendres, han aportat quelcom d'imaginació a la depauperada premsa espanyola: Ha parlat de la subcultura no  de la torre  dels estilistes estant, sinó des dels soterranis. L'ha interpretat perquè abans l'ha viscut.

Però, insisteixo, a Manolo com a persona molt poca gent el coneix. S'escapa, escorredís,  amb els ulls aparentment llunyans, el bigoti alacaigut, el cap rodó, el coll curt, el front amplíssim. Alguns el pinten antipàtic, altres pedant, la majoria displicent. I jo crec que a ningú se li ha ocorregut pensar què hi ha darrera de tantes defenses físiques, d'aquestes reixes morals. Manolo Vázquez no renega del seu aspecte. Si està gras, està gras. si no és alt, és baix. Tant li fa. Manolo Vázquez Montalbán és un fill amantíssim de la seva època. És un xarnego que no s'amaga rere cap "classe", ni cosmopolitismes, ni esnobismes de terrabastalls.  A Manolo li agrada el futbol, les novel·les policíaques, el seu barri, i les dones grasses i primes que, amb davantal o sense, es paren a fer-la petar a la lleteria de la cantonada. A Manolo, potser, li agradaria ser Mike Hammer o Marlowe. Li agradaria trobar-se a l'escala a una Lauren Bacall ben alimentada, de pell fina, sense barbs ni erupcions, i que li prodigués una d'aquelles mirades estranyíssimes  que només la Bacall sap fer. Però Manolo ha assumit el paper de fill del districte cinquè de Barcelona amb suma paciència.

Autor: Montserrat Roig i Fransitorra
Indret: Carrer d'en Botella (Raval) (Barcelona)

A Manolo li encanta representar el paper que no el vol ningú. Sempre que l'he vist en actes públics, s'està quiet i silenciós en un racó, amb la burilla en una mà i l'altre a la butxaca. Cellajunt, els ulls inquisitius i quasi durs, les espatlles una mica enlairades, els llavis ferrenyament premuts, un inici de papada i unes patilles que li donen un aire de bandoler retirat. Però, malgrat la seva aparent misantropia, d'aquest jugar al solitari o a l'outsider, Manolo Vázquez és un gran tímid i un extraordinari sentimental. Manolo no renega de les seves vergonyes: les llença a l'aire i juga amb elles al joc de la veritat. En aquest aspecte, n'hi ha ben pocs com ell. Les seves novel·les, les seves poesies, tota la seva obra, en fi, de creació literària no és res més que una innata falta de pudor, heretada, potser, en un dels barris més descarnats i impúdics de Barcelona. I no em refereixo, és clar, a l'impudor dels de la petita burgesia, aquest impudor piconat a base d'educacions malsanes  i obscenament ridícules, sinó a l'impudor dels pobres, dels pudents, dels que no tenen res a amagar. Manolo Vázquez ha begut de les seves llagues, de les seves xafarderies, dels seus contes,  de la falsedat plena de lluentons que engendrà la misèria de la postguerra. Manolo, sentimental i crític alhora, ha furgat en tot allò que hi ha darrera dels lluentons, rere els mites d'un poble que tractava, inconscient en la seva desesperació, de sobreviure. Manolo Vázquez també degué somniar en el seu dia en el pa blanc, l'oli d'oliva, el bistec de cent grams, el pernil bo i el tall d'una bona tela.. Degué pensar, també, que en el món no hi ha res com el diner, la salut i l'amor, tal com diu la cançó. Manolo, després d'una educació universitària i de trobar-se a si mateix col·lectivament en el marxisme, elaborà La crónica sentimental de España, la crònica del silenci i de l'ombra.

Autor: Montserrat Roig i Fransitorra
Indret: Biblioteca Juan Marsé (El Carmel, Horta Guinardó) (Barcelona)

Juan Marsé no és com el Pijoaparte, el personatge fatxenda, burleta i arribista de les seves Últimas tardes con Teresa. Però fa falta conèixer  d'on surten aquests personatges, d'aquest barri ara heterogeni i amb les entranyes fora, en la part de dalt de Gràcia, més enllà del Parc Güell i a la dreta del Guinardó. Perquè si no sabem els orígens de Juan Marsé, novel·lista català en llengua castellana, que no sent llatinoamericà ha guanyat el primer premi de novel·la "México", un premi de deu mil dòlars; si no sabem com és el seu barri i com va ser el temps predilecte de la narrativa de Marsé –la postguerra–, difícilment entendrem les seves novel·les, les comprendrem. Perquè Juan Marsé és un novel·lista que ha escrit diverses novel·les que són més aviat part d'una de sola, d'una llarga novel·la, i que, tossudament, va furgant en la memòria que encara no té història. Des de Las últimas tardes con Teresa fins a Si te dicen que caí passant per La oscura historia de la prima Montse, Marsé es fa una llarga pregunta que va responent lentament a través de diferents discursos. Joan de Sagarra va dir una vegada – a propòsit de Marsé– que feia falta a la literatura del país la novel·la agressiva, la novel·la capaç "de saltar-se les fórmules del pudor i totes aquestes punyetes". Aquí la tenim, aquí tenim aquesta novel·la agressiva, impúdica, corrosiva, plena del desvergonyiment dels pollosos, d'aquells pendons tips de llàgrimes, por i misèries.

Autor: Montserrat Roig i Fransitorra
Indret: Bocaccio (Sant Gervasi-La Bonanova) (Barcelona)

L'he vist moltes vegades amb la copa al davant, assegut en un racó, entre el seu cercle d'amics. Amb un cert aire sorneguer en els ulls i un somriure mig tímid en els llavis. Juan Marsé sembla a vegades un xaval de barri que ha crescut una mica i s'ha engrossit de la panxa. S'asseu amb les espatlles un pèl caigudes, bo i escoltant divertit allò que els seus amics intel·lectuals desbrossen sobre la vida i la mort, mirant les cames de les noies primes i de pell fina  que es passegen pel Pub del carrer Tuset o les lànguides cariàtides de Boccaccio. Amb el cabell arrissat i curt, la caçadora de pana, els dits embotits, el coll curt, els ulls petits sota unes celles perfilades, amb un aire entremig de tímid de barriada i en el seu dia malparlat, educat entre cercabregues, trinxeraires, xaperos i fatxendes de mig pèl, senyoret entre els desgraciats, desgraciat entre els senyorets de veritat. Juan Marsé, fill d'un barri de mala sang i de molta mort, ha tingut l'encert d'emportar-se'n aquest bagatge subcultural que li ha proporcionat el món trinxeraire, de faula, mític de la infància de postguerra, de no oblidar el seu llenguatge i les seves maneres, de no desterrar de la memòria els somnis dels pobres que, com ell, van conviure sota l'alè permanent de la veritat  i de la mentida, confabulades ambdues per enredar els nens de postguerra que no van anar ni als Jesuïtes ni a les Dames Negres. Juan Marsé no s'ha refinat quan ha començat a freqüentar els seus nous amics, els snobs de l'Eixample i de més amunt fins i tot, que provaren el pa blanc i saberen qui era Bach i Beethoven molt abans que se celebrés a Barcelona el Congrés Eucarístic. Ell no ha oblidat el seu món, no se l'ha menjat com ho feren els estraperlistes d'ahir i els executius d'avui, ell ens ha plantat cara i ens ha dit: aquí ho teniu, aquí teniu tota aquesta porqueria que, us agradi o no, conviu amb vosaltres en aquesta gran ciutat, la Ciutat de les Fires i els Congressos...