Editorial Bruguera (Barcelona), 1971
Amposta, per aquell temps, encara estava sembrada de records de les lluites que havien ensangnat el país, records de les guerres carlines. Amposta havia estat una ciutat emmurallada i havia tingut guarnició; als seus voltants, i allí mateix havien tingut lloc combats ben sovint; arreu es veien ruïnes, edificis destrossats. Al pont del Grau quedaven encara fragments de les muralles enderrocades. Subsistia encara el vell torrelló amb espitlleres, mig destruït per les bales, que guardava l'entrada al poble per aquell costat. Onsevulga girar la mirada es descobrien les senyals dels combats passats.
Als marjals de l'Ebre, prop de la mar i de les rodalies d'Amposta, va tenir lloc una de les batalles més sagnants entre romans i cartaginesos. Temps després, va patir els efectes de la reconquesta. També va ser víctima de la pirateria, amb saquejos, raptes i matances. Més tard, l'atac que va acabar amb el Castell. Les lluites successòries també van deixar una forta empremta. En les guerres carlines, li tocà la seua part al nostre poble; en certa ocasió Cabrera va assetjar Amposta amb la seua guerrilla; els habitants, parapetats darrera les muralles es van defensar amb valentia i el Tigre del Maestrat va haver de renunciar a la presa. Va ser el fet més destacat d'aquella lluita entre germans que per al nostre poble no van ser tot glòries. Tenint en consideració la pobresa de les defenses naturals, sembla un miracle que Amposta pogués sortir-se'n de tants i tant durs assalts. Només a força de tenacitat i de resistència, de retirada i tornar a començar, ha aconseguit arribar als nostres dies i convertir-se en una de les ciutats més actives, més pròsperes i de vitalitat més ferma de la comarca. Tot això va contribuir a formar el caràcter del poble, a to amb l'existència en aquells dies, a la duresa i resistència en el treball, a la severitat dels costums que adquirien un to especial.
Ens vam anar endinsant en l'existència del poble. L'aspecte, com he dit abans, era ombriu. Alguns llocs encara guardaven restes de les muralles antigues, sobretot les de la sortida del Grau, al costat del pont del canal, la torre de vigilància i a l'indret oposat les de la Torreta que, en les guerres carlines, defensaven l'entrada per la ribera.
Més al nord, a la part més alta del poble, s'aixecaven, a la vora del riu les ruïnes de l'antic Castell, amb els fossars convertits en carrers estrets i enfonsats, que baixaven fins al canal, al mateix nivell de les aigües.
Vam arribar a Amposta quan encara era d'hora, on teníem preparat el pis. Estava al Grau, prop de la residència dels amos, i havíem d'habitar-lo de manera provisional. Era un pis vell, menut, les portes mig podrides, sense vidres, hi havia algunes habitacions on hi faltaven les portes.
Recordo molt bé a ma mare en aquell dia. Jo devia tenir llavors set anys, si els tenia, però em fixava en tot; tot ho veia i tot m'impressionava. Se'ns va prometre un pis còmode, a una casa en construcció, molt prop de la dels amos. La primera residència seria provisional i no gaire llarga.
La casa que habitàvem, era vella, d'escasses dimensions i sobrada d'incomoditats, no obstant tenia, per a mi, allò que la compensava del tot: perquè des d'ella, a través de la finestra, es veia l'Ebre, en tota la seua amplitud, sense obstacles ni limitacions. Per a mi la major fortuna.
Des de la nostra finestra, el riu es veia ample, amb el seu corrent suau, les aigües baixes d'un verd clar a l'estiu, crescudes a l'hivern, de color rogenc, amb sanefes blavenques d'escuma, avançant pels camps de l'altra banda del riu, inundats en grans extensions, mentre al poble es sentien les queixes dels pagesos. Normalment l'Ebre baixava tranquil i ample, amb poca corrent, entre els salzes i els tamarits, els alts àlbers i els canyars de les vores, pel mig de la vall. No sé quin dia, ni en quin moment, vaig abocar-me a aquella finestra; en quin moment, trèmul i meravellós, vaig contemplar el panorama sota la llum del sol, però sí sé que aquell dia vaig trobar la salvació. Darrera d'aquella finestra m'hi vaig passar hores, moltes hores de la meua infància, contemplant el riu i els camps, l'avançar pausat dels carros que anaven i tornaven per la carretera, i els tossals i les muntanyes blaves. Amb ella em consolava de la pèrdua de l'altra finestra, la del meu poble, des de la qual havia contemplat la mar, l'anar i venir de les veles i, a través d'ella, a les nits m'arribava el dolç i profund sonar de les caragoles marines.
La casa dels amos estava una mica més avall que la nostra, com uns sis o set carrers; tenia molt poc a veure amb la que habitàvem nosaltres. Estava a les afores, quasi en ple garroferal. Els amos havien adquirit vasts terrenys i hi havien aixecat construccions en tot aquell espai. Entre les construccions destacava la casa. Era un edifici gran, de dos pisos en forma rectangular. L'aspecte exterior era molt simple, sense que res cridés l'atenció, fora de l'encertada distribució de finestres i balcons, i l'ampla terrassa mirant la serra. Al costat de la casa s'havia construït una pista ampla, destinada als sequers de l'arròs. Tenia finestres i balcons a tots els costats, excepte al costat que donava al camp, de cara al Montsià, en la qual, recolzada en grosses pilastres, s'havia obert una terrassa que ocupava tota la façana, rodejada de torretes on hi creixien geranis, rosers, clavellines i enfiladisses; també hi havia testos sobre la balustrada amb plantes estranyes. Era un petit jardí penjat, i a la primavera quedava cobert de flors, tota embolcallada de flors.
Des d'aquella terrassa oberta al camp per tots els costats es descobria una vista esplèndida: cultius d'arròs, garrofers... Davant s'aixecaven els cims del Montsià i la seua punta avançada del Montsianell, com la proa d'un ingent vaixell ancorat en ple garroferal. A la planta baixa, estaven els departaments destinats a oficines. Eren molt alts de sostre, amb unes finestres de cristall fins a nivell de carrer, defensades per reixes per l'exterior. Donaven als sequers sota una espècie de porxo que s'allargava i s'estenia davant dels despatxos í els mantenia en una ombra fresca. Allí, jo tenia preparada la presó de la meva adolescència; els despatxos eren clars, airejats, i pot dir-se alegres, però no per això menys presó. Per a un que, com jo, no havia nascut per tancar-s'hi, per a un a qui la menor imposició li resultava intolerable i a qui l'agitaven tants somnis.
Aquí, he de parlar de la mestressa. El seu interès en relació a la meua vida, al meu futur, ha estat la persona que, sense proposar-s'ho, ha tingut la influència més poderosa en la meua formació. Aleshores, manifestava cap a mi un interès molt viu, amb un d'aquells entusiasmes que li entraven de quan en quan per les persones.
És possible, també he d'admetre, que jo, amb el caràcter inestable i estrany, defraudés una mica les seues il·lusions.
El que admirava més d'aquella dona, a més dels coneixements que atresorava, era la manera tan clara i senzilla en explicar les coses, la manera de com aclaria al moment els dubtes que em venien al cap, fossin quins fossin, com de la dona que dominava perfectament les matèries. Les explicacions sobre Història, sobre Literatura o en allò que queia sense proposar-s'ho —era, com he dit, una de les seues grans aficions. Obrien, davant la meua ànima, mons nous, panorames insospitats que m'omplien de goig i m'anaven despertant les primeres llums de la vocació futura.
Crec que mai no li agrairé prou el benefici que em va reportar amb les seues lliçons; amb elles es va eixamplar el meu esperit; el gust se'm va refinar i vaig començar a preocupar-me veritablement per les coses grans; em va aixecar l'ànima a les més altes i nobles aspiracions.
Per fi havia arribat el dia de la partença. Els amos s'havien traslladat a Amposta, feia uns mesos. L'interès del negoci, ara, els cridava allà. S'apropava el dia en que havia d'acomiadar-me de tot el que fins allí havia constituït la meua vida: dels cosins, de la Casa Blanca, amb els seus tarongers a la vora de la mar... arribava el dia d'allunyar-me d'aquells llocs estimats del meu paradís; dels salobrars pels quals vaig córrer descalç esquitxant-me amb l'aigua de les bassetes; dels aigüerols on caçava granotes i perseguia els cavalls de bruixa inquiets i de colors llampants que s'aturaven a la punta dels joncs; dels desaigües de corrent clara, sobre un barquet lliscant fins la mar; de les eres on armàvem la mosquitera, sota el cel estrellat, allí vaig somiar i escoltar el so llunyà dels caragols de mar...
Sant Carles de la Ràpita, el meu poble, està situat a la vora de la mar, prop de l'Ebre, en el límit occidental de la ribera. A l'esquena té el Montsià. El Montsià el guarda dels vents del nord; li avança les nits i, amb la forma dels seus cims, serveix de guia als seus mariners.
Tots els estius, des de fa alguns anys, torno a Sant Carles. No sé quina misteriosa necessitat m'ha portat finalment als camps, als records de la meva infància; només sé que aquest retorn anual s'ha fet d'any en any més irresistible.
Enfront de Sant Carles s'aixeca una muntanyeta, La Guardiola, amb una torre ruïnosa al capdamunt. Aquesta torre, al poble l'anomenen La Torreta, servia en temps de la pirateria per vigilar les entrades del port i avisar en casos de perill. Avui en dia es troba en estat ruïnós. Moltes vegades, bé pel matí, bé per la tarda, he pujat a aquesta alçada.
Des de La Torreta es contempla en vast panorama tot l'escenari on va transcórrer la meva infància. La mar s'obre davant dels ulls en una ampla visió; a la dreta es veu el Montsià, altíssim, allunyant-se paral·lel al mar, per morir no lluny en ràpid descens davant de les Cases d'Alcanar; entre el Montsià i la mar, la cinta blanca de la carretera s'allunya a través dels horts i els conreus d'olivera. Allà, lluny, en dies molt clars, puc veure la silueta de Peníscola, dibuixada dins de la mar.
Pel cantó oposat es descobreix l'ampla extensió de la ribera, veig les masies i els caserius sembrats en tota la seva extensió; els canals i els estanys, entre el to daurat dels arrossars i de lluny l'Ebre, com una cinta brillant, descrivint corbes pel mig de la immensa vall, camí de la mar.
Prop del riu, un braç de terra penetra per les aigües, avança en una àmplia corba enfront de Sant Carles.
La mar, dintre d'aquest braç de terra forma una immensa badia. Les aigües estan quietes; la seva respiració és mansa i tranquil·la, com un lleu alenar, com una tènue mort de les onades a la vora. Els colors de l'aigua, sempre bellíssims, sobre una suavitat gairebé irreal, canvien contínuament segons el vent, segons el color del cel que s'hi reflecteix i segons la profunditat de l'aigua, sempre escassa, que forma amb els seus jocs diversos el més meravellós dels espectacles.
Aquí i allà, per la badia, es veuen les barques de pesca, amb les veles llatines avançant lentament, al cel, a l'horitzó, voguen uns núvols lleugers; al mar, es veuen córrer les seves ombres sobre la superfície llisa.
Aquí, als meus peus, a tocar de la meva mà, veig Sant Carles. És un matí clar, després de la pluja. El poble apareix límpid, obert, visibles els més petits detalls. Des d'aquí veig l'ampla alameda, alameda sense aubes. Veig l'oberta plaça formant quasi una creu amb l'alameda; els amples carrers que porten a la mar, la torre de l'església, les fàbriques, el port.
Vaig vindre al món a casa de la iaia materna; estava, ja ho he dit, prop de la mar, al carrer Sant Roc.
La casa de ma iaia, situada al carrer Sant Roc, era baixa, amb un sol pis, i un corral a la planta per a l'animal. Això la feia una casa bruta enmig de les altres del carrer, totes habitades per mariners, totes netes, però tenia una cosa en comú amb les altres i importantíssima per a mi, i és que des de la casa, en el silenci de la nit, podia sentir el soroll de la mar.
A la planta, al costat del menjador i sense cap separació, s'obria l'estable, amb el mul i un petit corral en un angle, on grunyia contínuament el porc. Aquesta entrada tenia el terra sense enrajolar, desigual i humit, amb la qual cosa la casa estava sempre envoltada d'olors. Nosaltres, a causa del costum, ni ho notàvem. Era una casa on, anys després, gairebé no hi podia romandre uns instants, m'hi asfixiava.
A la casa, pels dies del meu naixement, hi vivia la iaia amb dos fills que encara restaven solters, el meu oncle "Coto" -ni sé el significat que tenia aquest malnom- , home rar, que em va apadrinar en el meu bateig i que coixejava d'un peu, i Mercedes, l'última de les filles, que més endavant es va casar amb un mariner. L'oncle "Coto", el meu padrí, va romandre solter tota la vida. Ells, la mare i els dos fills, ocupaven la planta, nosaltres vivíem al pis.
El pis, ocupat per nosaltres, estava format per una sala situada a la part del davant, una mica destarotada, com tot el pis, amb una única finestra, o finestró, a l'exterior, i dues o tres habitacions, una més gran al fons, on dormien els meus pares.
En aquesta habitació del fons vaig vindre al món. Fou una nit del mes d'octubre, cap a la matinada.
Dels llavis de ma mare vaig sentir moltes vegades detalls de la meva primera infància. No vaig atendre gaire i, suposo que, més o menys, vaig fer les coses que fan tots els xiquets els seus primers anys. No obstant, recordo molt bé una cosa, per haver-la sentida diverses vegades, i és que el part va ser difícil, que va patir molt, i que vaig nàixer mort; que la llevadora, per a reanimar-me, va donar-me una forta bufetada, i que només aleshores vaig començar a plorar, amb gran alegria per a tots. Sembla, doncs, que vaig entrar amb bon peu a la vida: apallissat i plorant.
No entenc d'horòscops ni d'astrolabis, i no sé quina influència astral, a part d'això, va presidir el meu naixement. Suposo que hi hauria un equilibri estable; una força igual d'influències contràries anul·lant-se o una total indiferència; potser em van creure mort, definitivament, i em van donar l'esquena, per deixar-me inerme, a mercè d'allò que vingués, a la influència de totes les forces terrestres. Només la lluna presidiria amb la seva llum el meu naixement i determinaria una gran part del meu caràcter amb la seva influència de son i de la malenconia.
De la meva infància a Sant Carles, i especialment del temps que vam viure a casa de ma iaia, conservo molt pocs records; molts d'aquests es confonen a la meva ment amb els de després; amb els del temps, en què, instal·lats a Amposta, tornàvem a Sant Carles a veure els familiars o tornava jo per les festes.
El carrer de Sant Roc estava gairebé igual que en la meva infantesa, sense els seus fanals, sense les seves nits de lluna, tan boniques, però era el mateix carrer. Només el mar al seu darrere s'ha allunyat una mica; ja no s'hi pot sentir les onades, com quan era nen, ni en les nits de tempesta.
Llevat d'això, el carrer de Sant Roc, on vaig néixer i vaig fer els primers passos, estava igual i no em caldria recordar-la. Estava una mica més vella, però mantenia el mateix sabor de mar, i en ella, una mica més envellida també, abandonada, ja que no l'habita ningú, hi ha la casa de la meva àvia.
El carrer de Sant Roc –ara ho he vist– és el més bonic de Sant Carles, d'entre els del seu caràcter, el més típicament mariner. És estret i llarg, amb un desviament a la meitat que li dóna encara més gràcia; a l'estiu, com en els meus temps, hi ha dones a les portes; hi ha, com aleshores, vells mariners, fumant les seves pipes, apanyant xarxes o reparant els aparells de pesca a l'ombra fresca dels portals, i hi ha xiquets jugant.
D'aquell temps només recordo algunes escenes soltes; però aquestes amb gran precisió. Recordo la platja on jugava amb altres xiquets, amb les barques encallades a l'arena, alineades una al costat de l'altra; l'olor, entre les barques, dels excrements, de la brea fosa pel sol, de la brutícia acumulada a la vora. Recordo el sol encès de l'estiu en un cel de plom, caient implacable i fent cremar les pedres i l'arena, sobre les quals caminàvem, de vegades, ballant, amb els nostres peus nus, com si caminéssim sobre brases.
Recordo les dones, assegudes aquí i allà, en l'ampla platja apanyant les xarxes; se les veia especialment en fer-se fosc, quan l'ombra de la muntanya es projectava sobre el mar fins molt a dins, cantant de tant en tant, o xerrant i rient, reunides en petits grups; recordo com brillava el sol sobre el mar en fosquejar, il·luminant les veles que quan doblaven La Punta de la Banya tornaven al port, espectacle que ja aleshores m'atreia i davant del qual m'extasiava. També els cants de les dones, cap al tard, mentre apanyaven les xarxes, em produïen una estranya sensació de malenconia.