Editorial Millà (Barcelona), 1946
Doncs bé, al costat de la font ha jugat a la xarranca, a rescats, a la rotllana, potser a la morra com un almogàver —era de família d'almogàvers—, el poeta Joan Boscà Almogàver, fill de patricis catalans, que es deixà arrossegar per l'esclat de l'imperi de Carles I. Els seus pares, els seus avis, consellers de la ciutat, domiciliats en el veí carrer de Lledó. Era morè, d'ulls brillants, culte, cortès, cavallerós, amic d'Itàlia i de Castella. Sentí la fascinació de la poesia castellana i s'hi deixà arrossegar. Per això, sent un poeta, la seva obra va ser mediocre; perquè la interpretà la ment i no pas el cor, que és on nien les muses. La seva musa natural havia nascut a Sant Just i no s'acostumava a la bullanga tronera de la plaça de Zocodover. Sabia molt més de testaments hològrafs, de parla noble, clara i precisa, que de ritus mossàrabs i de pompes amoriscades. Catalans eren els seus, català l'ambient que l'envoltava, però ja no ho eren els seus amors. La seva passió de mosso penjava del voleiar del mocador de doña Ana Girón, nobilíssima dama que el féu un marit venturós i que a la seva mort va tenir cura amorosa de recollir la seva obra, que per ser castellana, tingué poc interès per la poesia vernacle del finat.
Boscà oblidà que havia jugat a tocar de la font de Sant just, que els seus avantpassats havien estat mercaders i consellers d ela ciutat i que la fortuna que heretà era essencialment barcelonina. Influència exclusiva de l'amor? No. Havia estat donzell de l'Emperador —astre rutilant de tota Europa— , amb un altre donzell poeta: Garcilaso de la Vega; i el tenien enlluernat les grandeses imperials. De moda hi havia Petrarca. S'havia descobert un nou món. Boscà ja no era Boscà, sinó Boscán. Havia travat amistat a Granada amb l'humanista Navaggiero i aquell li havia fet oblidar la seva Barcelona, la seva llengua nativa, el seu barri de Sant Just.