L'ull del diable

Editorial Planeta (Barcelona), 2001

Autor: Albert Salvadó i Miras
Pàgines: 14-16
Indret: Els Cortals. Església de Sant Felip i Sant Jaume (Encamp)

Minuts després, dalt de tot dels Corrals, vam poder contemplar el panorama. No el bucòlic, sinó un altre que no era gens afalagador. Els llums d'emergència dels camions cisterna dels bombers i dels tres patrulles llançaven llampades que encara atorgaven més dramatisme a l'escena. Havien instal·lat dos potents focus amb un grup electrogen i havien acotat el perímetre amb cinta, tot establint les zones de seguretat. Tota la petita plana del punt de berenada, amb les barbacoes i les taules de pedra i fusta, restava a les fosques, a l'altre cantó de la carretera.

Aquest és un dels grans invents d'Andorra. Els punts de berenada representen un esbarjo i un atractiu que, els dies de festa i durant les èpoques estivals, arrenca la gent dels carrers de les botigues i els enlaira cap a la muntanya, fent-los descobrir una faceta del país que durant molt de temps ha restat ignorada. Arribar a un indret en ple bosc o enmig del camp i poder seure en un banc i parar la taula i fer les costelles a la llosa (que és com ha de ser), fregades amb all i amb foc de llenya, no té preu. És l'autèntica barbacoa natural. El pare diu que a les botigues i als restaurants és on la gent deixa els diners. Jo penso que hi ha altres coses, a més de diners, i que l'hospitalitat d'un país s'ha de mesurar pels serveis que ets capaç d'oferir als visitants. Però oblidem aquests pensaments, que no tenen res a veure amb allò que els ulls em mostraven.

Tothom havia fet la seva feina, vaig pensar dins del cotxe, quan encara no s'havia aturat. El problema d'Andorra, tal com explicava en Lluís, és que qualsevol la pot abandonar en menys d'una hora, estigui on estigui. No hem d'oblidar que amb menys de cinquanta quilòmetres de carretera has travessat tot un país. És clar que si els enganxes en un dia de temporada d'esquí, amb les cues que generen, o enmig de l'estiu, t'hi pots estar unes hores. Però en dies normals el travesses en una volada. Per això, només rebre la més mínima notícia, les ordres són clares i en poc més d'uns minuts ja s'han avisat les fronteres i s'han posat homes als passos de muntanya. La consigna és: qui ho hagi fet que es quedi dins. Tampoc no sé a què venia allò, en aquell moment. Suposo que pensava en qualsevulla cosa per poder distreure'm i oblidar l'embolic en què m'havia ficat. I tot per culpa de l'Enric i del seu maleït pernil. La mare que el va parir!

Vaig veure en Lluís, que saltava d'un altre cotxe que acabava d'arribar, i la seva barba grisosa va desaparèixer amb ell per baixar el lleuger pendent que conduïa fins a la casa en runes. Feia cara de mala llet. No m'estranyava. Feia vint anys que en Lluís Mestre s'arrossegava pel cos de policia. Havia anat escalant llocs fins a esdevenir cap d'investigació. La seva esposa no parava de dir-li que ja era hora de deixar-ho, però ell havia nascut per ser policia i li agradava. És un dels pocs casos que conec que tenia vertadera vocació. L'Anna Maria, bona amiga de la meva mare, es queixava que no gaudia de festes, que sempre s'havia de trencar la celebració per culpa d'alguna cosa i que viure amb un telèfon sota el coixí no era vida ni era res.

Deu cotxes estaven aparcats a uns metres dels murs de pedra enfosquida pel pas del temps i pel fum, i un equip duia a terme una inspecció ocular del terreny, mentre dos bombers recollien una mànega. Vaig seguir en Lluís fins a atrapar-lo. L'Albert Dalmau també es va apropar amb la seva panxa de dimensions generoses. Venia d'uniforme perquè li tocava guàrdia.

-Hi ha uns vint cadàvers -va dir.

-Uns vint no és cap número. És una aproximació -va fer en Lluís, amb la seva veu característica de quan estava emprenyat.

Autor: Albert Salvadó i Miras
Pàgines: 10-11
Indret: Hospital de Nostra Senyora de Meritxell (Escaldes i Engordany, les)
Ja no vaig tornar a badar boca fins que vaig aturar l’Audi darrere de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell, prop de la porta d’urgències. L’Enric i la Neus van desaparèixer a l’acte. Jo m’ho vaig prendre amb més calma. Havia d’aparcar correctament. La Susanna s’ho va rumiar i es va quedar amb mi. Potser s’imaginava que fugiria esperitat. Ella és de les poques persones que coneix la meva aversió a tot allò que fa pudor de formol i desinfectants. «I tu volies ser metge?», se’n fot de mi, de tant en tant, però sortosament no gaire sovint. No li ho permetria. 
L’hospital Nostra Senyora de Meritxell és una clínica amb vistes, com diu bona part de la població de les Valls. La plaça, penjada i enlairada del carrer cinc plantes, és un lloc ideal per gaudir d’una visió panoràmica de la ciutat, i els bancs al sol ofereixen el repòs i la pau per poder llegir el diari amb tota tranquil·litat. L’oncle Joan, ja retirat, ho fa força sovint. Ell va viure tot el procés de construcció de la magna obra, que va significar una despesa de més de cinc mil milions de pessetes, el doble del pressupost, i que va passar per mans de tres ministres, allargant-se i allargant-se i arribant a extrems de veritable descontrol. I és que a Andorra, misteriosament, les grans obres públiques solen costar molt més del pressupostat. 
L’oncle Joan, quan obre la boca per recordar aquests fets, no deixa anar flors. 
Tanmateix, com sempre passa, ara ben pocs recorden l’enrenou que va significar construir l’enorme edifici de disseny corbat, amb heliport i tot, que va néixer amb capacitat d’expansió, però que les peticions dels metges, de les infermeres i del personal de l’hospital havien deixat sense cap possibilitat de créixer. Tothom hi va dir la seva i la va fer. Hi ha coses difícils d’engolir. Resulta que abans, amb cinc vegades menys d’espai, es podia fer tot, i ara no hi ha lloc per a res. 
En acabar les obres van crear una comissió per tal d’investigar les desviacions, brutals desviacions del pressupost, i tot va quedar justificat, malgrat que bona part de la població no podíem entendre les raons esgrimides per aquesta disbauxa. El temps, l’augment dels costos, la inflació. La qüestió és que l’informe es va tancar i tothom va callar. Enrere quedaven les anècdotes i davant un enorme deute per afegir a un pressupost governamental que amenaçava de fer aigües pertot arreu. Bé! Si més no, teníem un gran hospital. 
Llavors vaig pensar en l’Enric. Les desgràcies sempre es presenten a l’últim moment, per culpa d’una bajanada. Com se li havia ocorregut afegir pernil a la coca? I es va posar com un infant malcriat, tot i que la Neus li va dir que ja era prou bona. Si barregem el salat amb el dolç encara serà millor. L’Enric és així. Li havien regalat un pernil de primera, dels de pota negra, serrà autèntic, i volia que el tastéssim, tant sí com no. Per què no l’havia tret amb l’aperitiu? Ah, no! Era una sorpresa. Doncs guaita la sorpresa. Un bon tall a la mà.