Mal de lluna

Edicions 62 - 1988 - Barcelona

Autor: Jordi Coca i Villalonga
Indret: Far de sa Farola (Ciutadella)

Després, en arribar a Ciutadella, les llibreries ja eren tancades. Feia un sol roent, blanquinós, que en aquella hora buidava la ciutat. Vaig anar a la plaça del Born i, seguint un passeig ample amb cases enjardinades a banda i banda, vaig arribar fins al far de l'entrada del port. Feia una mica de vent, però la mar em semblà molt agitada. Baixant pel bastió del port vaig arribar fins al moll de fusta, on hi havia atracades tota mena d'embarcacions. Les barques semblaven lliures i es movien; els iots estaven perfectament amarrats.

En ser prop de la pujada que tancava el port vaig notar que feia molta calor i que era l'hora de dinar, però la majoria de terrasses eren plenes d'estrangers i em van dir que m'hauria d'esperar. M'agradava haver d'esperar, saber que no tenia cap pressa, que no tenia res a fer i que les coses anaven ben a poc a poc. El temps, d'ençà que era a l'illa, s'havia fet estrany; hi havia moments interminables, que passaven gairebé dolorosament, i en canvi els dies es fonien sense fer res, només en un obrir i tancar d'ulls.

Mentre pensava aquestes coses un grup d'alemanys es va menjar una caldereta de peix tot parlant en veu molt alta i rient també sorollosament. Tots estaven cremats del sol i duien pantalons curts i camises de colors, samarretes sense mànigues o bé, senzillament, el biquini. Una noia jove, que s'havia alçat per tal de servir els seus companys, era la que més es feia notar; una altra anava tan escotada que gairebé ensenyava els pits. Jo ja no sabia per què havia anat a Ciutadella, i per un moment em vaig trobar ridícula esperant que aquells turistes s'acabessin el peix. Però m'esperava perquè aquella era la taula que m'havien promès.

Autor: Jordi Coca i Villalonga
Indret: El Llatzaret (Maó)

Abans de tornar a l'hotel per recollir les bosses encara vaig continuar fins molt a prop de les muralles. Aquell indret es feia novament àrid i pedregós. Més tard em vaig fer dur amb una barca fins a l'antic Llatzeret, en el pati del qual, d'arcades blanques i uniformes, hi havia unes quantes palmeres. La calma d'aquell lloc, on estranyament no hi havia turistes, també em va fer pensar que començava una nova etapa de la meva estada a l'illa i que tot aniria bé.

Autor: Jordi Coca i Villalonga
Indret: Golden Farm (Maó)

A la dutxa em vaig adonar que començava a trobar-me millor, que ja no em sentia tan ridícula i que tenia ganes de sortir. Mentre em posava uns shorts blancs i una brusa verda sense mànigues, vaig pensar d'arribar-me amb el cotxe fins a la Golden Farm. Després, quan vorejava el port per anar-hi, vaig decidir de canviar els plans que havia fet fins aleshores. Podia anar primer a casa de la Margarita, que vivia prop de la Vall, on deien que l'illa agafava el seu millor aire, i finalment visitar el pare. De fet no tenia cap pressa, i arribaria a Ferreries molt mes tranquil·la.

Des dels jardins de pins i de palmeres de la Golden Farm la combinació dels colors torrats sobre el blanc de l'edifici em va semblar massa contrastada. Potser era cert que Nelson i lady Hamilton s'hi van instal·lar a final del segle XVIII. En tot cas la vista sobre el port era magnífica i feia un dia perfectament net, sense vent i molt lluminós. Estava contenta d'anar primer a casa de la Margarita; feia temps que no la veia, parlaríem, podria explicar-li les meves coses.

Autor: Jordi Coca i Villalonga
Indret: Cap de Favàritx (Maó)

Un altre dia ell i l'Eva també ens van dur al cap de Favàritx, que ens va fer molta impressió perquè era un paratge erm de terra negra, de roques cantelludes i fosques, un indret que semblava l'infern, ja que nosaltres l'infern més que no pas un lloc de patiment ens l'imaginàvem així, estèril i buit, mort. La mar, en aquelles petites cales de sorra cremada era plana i hi regnava una quietud completa, perquè si més no el dia que hi vam anar ni ocells no vèiem.

Autor: Jordi Coca i Villalonga
Indret: Molí de Dalt (Sant Lluís)

Sant Lluís no era res de l'altre món: uns quants carrers emblanquinats, l'església, l'esplanada on antigament jugaven a bàsquet, la carretera que passava pels afores, i l'escola i la parada de l'autobús, que havien canviat de lloc. M'agrada va reconèixer els carrers de la meva infantesa i la petita plaça on, la nit de Sant Joan, em tapava les orelles en sentir les primeres traques; després, quan els coets s'enlairaven, m'embadalien els xiulets que anunciaven els ampul·losos esclats de colors. Una d'aquelles nits la mare, que habitualment és una dona esquerpa i distant, va posar-me una mà a l'espatlla i em va mostrar el cel encès de llum i de colors.

Vaig aparcar prop del molí, on hi havia una discoteca que duia el nom absurd de Topazio. La façana del cinema encara era pintada de color blau cel i, en una botiga nova on venien postals, joguines i sabates, la dependenta em va fer quedar unes sandàlies de dues tires encreuades damunt del peu. Més endavant vaig tastar les aromes dolces del forn i, d'un taller de fusteria que no recordava, m'arribà la música d'un transistor.