Edicions 62 (Barcelona), 1978
La feina a fer era, sobretot, en aquella sala gran del primer pis, de doble alçada, on eren els llibres. Així que hi vaig haver pujat, em vaig ficar pels passadissos que anaven cap a l'església —els coneixia prou bé—, i en els quals hi havia la biblioteca del pare Miquel d'Esplugues. La part mes pròxima a la sala gran, ja l'havien buidada. Mes enllà, em vaig haver d'aturar; el fum era asfixiant, i vaig veure prou clar que l'incendi de l'església devia haver destruït tota la resta. Si no vaig errat, en vaig treure encara uns quants llibres. Però era evident que ja no era possible salvar-ne més. El que calia era acabar de salvar els que hi havia a la sala gran, que, a despit de la foguera del pis de sota, era pràcticament intacta. Ens vam posar, tot seguit, a ajudar els qui ho feien. Portàvem els llibres fins a les finestres de la part del darrera i un de nosaltres els anava tirant d'allí estant sobre el camió, on hi havia un parell d'homes que miraven d'apilotar-los de la millor manera possible.
Els qui fèiem la feina de treure'ls dels prestatges i de tirar-los per la finestra érem quatre o cinc, però ara m'és impossible de precisar qui érem. Hi recordo —em sembla— els meus germans Joan i Alfons, i sé que hi havia alguns altres amics sarrianencs.
De fet, treballàvem per torn, perquè la calor era espantosa. Teníem el foc a sota, que cremava de valent; per les finestres laterals, vèiem el fum que sortia dels baixos, i el terra era calent com la cobertura d'un forn. Unida a l'esforç de traginar llibres i a la calor normal d'un dia de juliol, aquella escalfor tremenda que teníem a sota ens feia suar en quantitats exorbitants. Jo tenia la gola seca, i la roba mullada de cap a peus, regalimant. Encara em sembla que sento l'olor i, diria, el gust de cremat en l'atmosfera que respiràvem, i que es transmetia a la roba, als cabells i a la pell. De tant en tant, ens pujaven una galleda d'aigua, i ens remullàvem tant com podíem, per sobre els vestits; com que ja eren totalment amarats, xops de suor, no venia d'aquí. Recordo que vaig passar una llarga estona traient dels prestatges i tirant per la finestra al camió els setanta volums infolio d'una col·lecció dels Pares de l'Església, que no sé quin frare m'havia dit que era una peça important, i que calia salvar. Però també hi tirava llibres de tota mena, i sense triar-los gaire. El que calia era salvar tot el que fos possible, i no ens hi podíem entretenir.
No sé pas quanta estona hi vaig treballar; jo diria que potser més d'una hora, perquè recordo que, de baix estant, em deien que ho deixés córrer, que ja havíem tret prou llibres. Però jo em resistia a plegar. La contrarietat de veure cremar aquella biblioteca excel·lent s'unia a l'angoixa que ja portava a sobre per la situació que permetia aquella feta. A l'últim, quan tot el que hi havia quedat —després de la feina que els altres havien fet abans— va ésser llançat per la finestra cap al camió, i ja hauria calgut anar a cercar pels racons per si hi havia algun llibre escadusser, els darrers que havíem aguantat, i jo un d'ells, ens vam decidir a baixar, contents per la feina feta, però alhora amb l'angoixa terrible —hauria plorat, i potser, poc o molt, ho vaig fer— d'abandonar a la destrucció i a les flames aquella casa que jo coneixia de tants anys i era tan plena dels records de la meva infància.