Editorial Balmes - 2000 - Barcelona
La vida al camp
Als baixos un portal ample d'entrada de llinda plana, que de dia trobareu invariablement obert de bat a bat, i a la dreta i a l'esquerra dues finestres per banda amb reixes llises i fortes. El portal dóna a l'entrada, les dues obertures a la dreta donen llum al menjador i al cosidor, les dues de l'esquerra a la cuina i a la pastera.
En el primer pis quatre finestres i dos ulls de bou corresponen a les cinc obertures dels baixos. Els ulls de bou són per donar llum a la capella. Les altres tres obertures han estat amenaçades d'ésser convertides en balcons a cada casament d'un hereu. Tinc l'esperança que seran conservades tal com estan i en trobo el fonament en el fet que han pogut resistir l'esperit revolucionari de la mitja centúria darrerament passada. El bon pagès ni vol ni necessita balconades. Ja trobarà en un punt o altre uns porxos, una galeria o una golfa des d'on els dies de pluja o a les hores de massa sol pot contemplar les terres, que enronden el mas, els serrats que dominen les terres i la riera malastruga que li rossega les illes, les peces més verdes i gemades i productives.
A dalt del pis unes golfes amb cinc petites finestretes per on entren i surten tothora el sol, l'aire i les orenetes, i poc o molt fraudulentament l'aigua de les tempestes quan bufa el llevant desesperat. Poc servei fa llavors la pobra visera protectora de la cornisa, on descansa la tortugada que aboca l'aigua al pati per tres llargues canaleres de zenc amb el broc coronat per una creu de ferro.
Tota aquesta casa està guardada al centre d'un clos rectangular. L'ala dreta del clos i la posterior són un rengle llarg d'edificacions que donen espai als galliners, corrals, porxos de carros i premses i cellers i graners. D'aquests edificis els que veuen la façana tenen baixos amb un pis destinat tot ell a galeria. El costat esquerre és una barana tirada amb pedrissos que domina la riera i les esplanades baixes anomenades les illes. La cara de davant és un reixat de ferro amb belles portes reixades. Sempre n'hem dit el barri. Davant del barri l'era de batre, feta terraplenant la costa del bosquet de davant de casa.
No em vull descuidar de tres arbres ben posats: un pebrer secular al pati de davant, un lledoner al racó que fan el barri i el cercle de l'era i un xiprer part damunt de l'era tocant al camí que ve del poble, el qual és el senyal de germandat franciscana. A la sala de la casa en trobareu, posat en un marc, el pergamí. D'aquests tres arbres, ¿quin hereu tindrà pit de treure'n cap?
El pati del darrera és gran, molt gran i partit en dos: el tros de prop de la casa és el pati del tràfec. Per aquí entren i surten els carros, els animals de treball, les ovelles. El tros més apartat de la casa és bona terra i ben portada: és el fruiterar de la casa, presidit pels safareigs coberts amb un rafal. Per pals de rafal s'hi van clavar dos bons semalers de pollancre. I vet aquí que les bones peces s'hi van trobar bé, hi van arrelar i van brotar i, passats deu anys, es van tornar dues pollancres ben boniques que fan inútil el rafal.
Del pati de davant al de darrera s'hi passava pels dos costats de la casa. Això era abans, quan la casa era petita amb entrada i quatre habitacions a baix i amb la sala i quatre habitacions al pis. D'aquesta estructura antiga n'hi ha encara senyals evidents.
Però, quan el pare es va casar, el vi es venia molt car i tot anava en l'aire; per això es va fer un vaitot. La casa es va estirar per tots dos costats; del cantó de la dreta fins a tocar als corrals; del cantó de l'esquerra fins a prop de la barana que domina la riera, deixant un pas de carro. No era prudent allargar-la més: aquell cantó és terraplenat i per a trobar bon fonament s'hauria hagut d'enfondir fins qui sap a on. Les dues afegidures de l'obra nova són assenyalades per dues esquerdes.
¿Voleu dar una mirada a la façana posterior? El portalet d'entrada és petit com si fos una porteta clandestina, les finestres són raquítiques, les golfes són tapades. És el cantó del fred i cal guardar la casa de l'hivern.
No té res de particular tot plegat; però jo, que he estat destinat a rodar món, com més lluny m'he trobat de la casa pairal més l'he estimada, i fent-ne aquesta pintura he passat una hora feliç.
No és lluny d'aquí on som el pi de l'entrada del Bosc del Forn, de soca baixa i copa eixamplada, que ni sembla un pi, i aquella figuera de la primera perdiu, i els dos pins bessons de la vinya del Vepo; però tots els arbres, callen i aguanten l'alè davant el roure gros a tres-centes passes del portal del pati de casa, amb un passeig d'ametllers que va de l'un a l'altre. Això sí que és un arbre! Si d'aquí estant no veiéssim a l'entrelluc del cel a la serra del damunt de Subirats l'alzina de can Ros que li fa la competència, m'atreviria a fer passar per veritat que com aquest roure no hi ha cap més arbre al Penedès. A la plana que ocupa, hi aboca el torrent que baixa de la creueta i que al voltant de la seva soca diposita les argiles que arrossega. Té, doncs, bona terra i bona aigua. Tres homes abracen tot just la soca, que no és pas gaire alta, sinó que a quinze pams de terra ja es parteix en cinc o sis branques del gruix d'un home gros i que aguanten tota la feréstega armatosta de brancada i tot el fullam. Ni que anem a seure a sota no en fugen els ocells, ni els més esquerps, que sempre troben una branca prou gruixuda per a guardar-los.
I, cosa que no solen fer els roures, tota la brancada perifèrica del voltant cau com en desmai fins a tocar a terra, i us hi heu d'obrir pas al través per entrar en la seva ombra, que bé ocupa un clos circular de dotze canes de diàmetre i amb prou feines si permet prou claror per a llegir el diari. És un arbre que es fa dir sí senyor. Al temps de la verema, si no plou, hi dinen al migdia en vuit o deu rotllos separats una seixantena de veremadors, que hi armen cada xerinola... Tinc motius de pensar que no tots els passats de can Feliu han estat massa amants dels arbres, però ¡qui s'hauria atrevit amb aquest, si té una majestat que imposa! La meva àvia de prop de noranta anys no té memòria d'haver-lo vist créixer. Uns carboners li volien dar entenent de treure'n no sé quantes centes cargues de carbó, perquè tenia una taca que el corcava i no havia de tardar a morir; l'àvia, però no va gosar; li feia feredat aterrar el roure; i l'àvia ja és morta i el pare també i l'hereu, mon germà, acaba de morir ara fa poc i ha deixat néts espigats, i el roure té tot l'aire d'una cosa immortal. ¡Si el veiéssiu un dia de tempesta de la golfa de casa estant! Diríeu que el cel li tira llamps de foc; diríeu que la pluja li estova el fullam i les brancades; diríeu que el bufarut vol acabar d'aterrar-lo prenent-lo per la dreta i per l'esquerra i destriant-lo pel mig i fent brandar les branques d'un costat a l'altre amb una fressa i uns xiulets i uns gemecs... Tot és inútil: els llamps no el topen, la pluja s'acaba, l'huracà es cansa i quan surt el sol i el temps es tempera, nimbat d'una verdor mullada i lluminosa, s'alça el roure tot triomfant i crida a gran festa tota l'ocellada perquè cantin les seves glòries i la seva força.
Hi ha qui diu que el roure de can Feliu i l'alzina de can Ros fa cent anys que estan enamorats l'un de l'altra; no sé què m'hi digui: jo me'ls miro... me'ls miro... i més aviat diria que es guaiten amb enveja i, si es podien haver i no estiguessin a tres hores de distància de l'un a l'altra...