Edicions Proa (Barcelona), 2008
En aquella casa, hi vaig viure fins que em vaig casar, a 35 anys, i el meu pare, com ja he dit, hi va morir. Avui, al cap de vuitanta anys, està gairebé intacta: la cuina amb els dos fogons, l'habitació més gran, ventilada, que dóna amb dues finestres al terrat. Els pares m'hi van traslladar quan em vaig posar malalt. A l'habitació petita, sense ventilació directa, hi van dormir ells, en dos llits. Un cop recuperat, vaig continuar a l'altra, que em serví de despatx per a visites i reunions.
Mai no vam tenir intimitat. Obrien la porta els treballadors a baix i cridaven que pujava algú, o bé n'hi havia prou de sentir els passos sobre els esglaons de fusta, escales amunt. Arribant a dalt, giraven una portella de ferro que van posar-hi perquè algú, sobretot jo, no caigués escales avall. Mai no vam aconseguir que ens posessin un envà i una porta. Per separar la cuina havíem de tirar una cortina. El pare va construir un colomar damunt la casa i, a l'altre extrem del terrat, un galliner. Amb fusta i uralita va aixecar un cobert tancat, que cobria un safareig de pedra. Damunt el safareig va muntar una dutxa; per a accedir-hi, calia ficar-se forçosament al safareig, d'una manera o altra. Va fer-me bons prestatges i calaixos per a les meves pertinences de llibres, revistes i papers.
En aquella casa, hi vaig viure fins que em vaig casar, a 35 anys, i el meu pare, com ja he dit, hi va morir. Avui, al cap de vuitanta anys, està gairebé intacta: la cuina amb els dos fogons, l'habitació més gran, ventilada, que dóna amb dues finestres al terrat. Els pares m'hi van traslladar quan em vaig posar malalt. A l'habitació petita, sense ventilació directa, hi van dormir ells, en dos llits. Un cop recuperat, vaig continuar a l'altra, que em serví de despatx per a visites i reunions.
Mai no vam tenir intimitat. Obrien la porta els treballadors a baix i cridaven que pujava algú, o bé n'hi havia prou de sentir els passos sobre els esglaons de fusta, escales amunt. Arribant a dalt, giraven una portella de ferro que van posar-hi perquè algú, sobretot jo, no caigués escales avall. Mai no vam aconseguir que ens posessin un envà i una porta. Per separar la cuina havíem de tirar una cortina. El pare va construir un colomar damunt la casa i, a l'altre extrem del terrat, un galliner. Amb fusta i uralita va aixecar un cobert tancat, que cobria un safareig de pedra. Damunt el safareig va muntar una dutxa; per a accedir-hi, calia ficar-se forçosament al safareig, d'una manera o altra. Va fer-me bons prestatges i calaixos per a les meves pertinences de llibres, revistes i papers.
Quan va haver-hi una mica més de llibertat d'escriure en català, alguns fets van precipitar les coses per a mi, com l'aparició de Serra d'Or. En la meva correspondència amb Joan Pinell (després, de monjo, Jordi Pinell), hi apareix el moment clau de l'inici de la revista. Jo era una col·laborador assidu d'aquella Serra d'Or de l'inoblidable Joan Pelegrí, dirigida per Pinell. D'altra banda, hi havia Germinabit, que cada dia estava més ben representada. Segons Jordi Pinell, a Montserrat es venia molt més la petita Serra d'Or, la senzilla, que la gran, Germinabit. A l'hora d'emprendre la revista, el pare Pinell va confiar en mi per a la qüestió del nom. Era evident que el formal de Germinabit era el més adequat, però el nom de Serra d'Or no el satisfeia -i a mi tampoc. Li vaig aconsellar, de tota manera, no canviar el nom, perquè ja ens exposàvem prou davant la censura, i un canvi de nom encara ho faria tot més difícil.
La revista va passar per diversos moments. Va haver-hi èpoques en què ens reuníem a casa meva per preparar la crítica literària: entre d'altres, recordo Joaquim Carbó, Jordi Maluquer, Joaquim Molas i Estanislau Torres. Comentàvem tots els llibres que sortien, grans i petits, naturalment tant del Principat com de les Illes, del País Valencià, de la Catalunya del Nord i de l'estranger. En general, hi xalàvem, que diria Carner.
En canvi, en el consell va haver-hi les dificultats corresponents a la diversitat de persones que el formàvem. L'elecció d'en Sarsanedas no va ser fàcil. Jordi Carbonell volia una altra persona, un xicot, bon amic. Jo vaig advocar a favor den Sarsanedas. L'únic que va exigir en Carbonell és que havia de comunicar-li-ho ell. Hi havia una mena de preocupació del mateix Carbonell (més que de les persones properes al PSUC o al PSAN) que el feia molt sensible envers les tendències à gauche. Recordo que un dia va sorgir la idea de dedicar una portada a Lluís Companys. Com evoca el pare Boix, com a amic de Montserrat i de la revista, vaig considerar que era un disbarat, que ens en podíem ben estar. Que es tractava d'un màrtir, que havia mort per Catalunya... d'acord! Això no calia discutir-ho. Però el fet és que, per a una revista que funcionava amb unes grans dificultats, que calia portar a censura cada número, fer-la aparèixer amb una portada de Companys, encara que la revista no es venia als quioscos, però se'n repartia una colla de milers, em va semblar que no era adequat. A Jordi Carbonell, per alguna cosa que va dir algú -no precisament jo-, li va agafar com un atac de nervis, es va aixecar i es va posar a cridar, desesperadament. El pare Maur va haver de córrer darrere d'ell a calmar-lo, passadís enllà, mentre continuava cridant sense poder-se aguantar. Li pot passar a tothom. Potser tenia altres preocupacions. Ara, en el fons, hi havia una intransigència profunda, que vam trampejar com vam poder.
Els fulls eren redactats, com era lògic, en l'idioma entenedor per a la flota visitant i festejada a l'òpera. El pitjor era el contingut: quatre frases sentencioses que per a ells ens delataven (catalanistes, demòcrates, antifranquistes i els veritables amics dels Estats Units). Havíem projectat l'operació en un parell o tres de reunions. La idea no venia de cap partit polític definit, representava un capteniment de la nova generació universitària, en contacte amb els més grans, com Josep M. Ainaud i jo mateix. La meva redacció fou aprovada. La policia no va saber de moment per on havia d'anar, fins que Pedro Polo y Borreguero va donar ordre als Creix d'aclarir-ho a través meu. Em coneixia d'Ariel i em seguia la petja. A la comissaria (a Via Laietana, com dèiem), amb mi es van portar bé, tenint present la seva ben adquirida fama de «fer cantar». Ens van entaforar en calabossos diferents i confortablement sols, almenys jo. En Jordi va ser descartat aviat, però no el van deixar anar fins dilluns, com a mi. No sé si era un divendres o un dissabte. Cap al vespre em van venir a buscar i no em van portar al despatx d'en Polo, com jo esperava i hauria preferit, sinó a una cambra on hi havia només una cadira i una tauleta amb una màquina d'escriure. Tot a punt. Tots dos drets i jo assegut d'esquena. El germà gran feia de bo i de tant en tant aturava el devessall d'insults i d'amenaces del seu germanet. Prometia la llibertat immediata si jo evitava, dient un nom — el de l'impressor, per exemple—, que en Polo se n'assabentés. Com que vaig negar que tingués cap notícia d'aquella ximpleria, em van tornar a empentes al soterrani.
En aquests casos, haig de confessar que la meva timidesa es transformava en una mena de fredor glacial. Era al calabós i només pensava en altres coses. Tenia ben clar que no diria res i que, si no em posaven en una situació impossible, no se'n sortirien. Em moria de ganes de rebre notícies de casa, que van arribar per mitjà de menjar i d'alguna comunicació indirecta. A la fi, em van tornar a portar a dalt, aquesta vegada amb unes maneres un pèl més dures, però també mirant de trobar una solució perquè no hi hagués d'intervenir el seu cap. Va durar ben bé dues hores el joc, parlant-me d'altres persones, preguntant-me si hi havia aquest o l'altre, i jo responia que no ho podia saber, que no hi tenia cap relació.
Finalment, em va venir una idea. Vaig demanar si em deixarien veure un d'aquests papers que buscaven. Allò podia haver acabat amb un clatellot, com a mínim, però no va ser així. Llavors ja vaig saber que guanyaria la partida. Un d'ells dos, no sé quin perquè no els veia, es va treure un paper de la butxaca, desmanegat, i me'l va passar. El vaig llegir a poc a poc, amb la intenció de demostrar que era la primera vegada que el veia, i els el vaig tornar dient-los que allò de l'incident de la flota americana no servia, perquè allò no era anglès, i que a mi no m'afectava perquè no l'havia estudiada, aquella llengua: allò era americà. Vaig afegir que mai un anglès escriuria aquelles coses d'aquella manera, que havia de ser obra d'algú que conegués bé aquesta altra forma d'idioma. S'ho van empassar.
En Foix és propietari d'una caseta de planta i dos pisos, servit per la seva minyona històrica, la Gaudiosa, i per una nena d'un pescador que li fa de cambrera. El pescador té una barca amb motor i el porta a banyar-se als afores o a passeig. La casa està parada a gust d'ell, amb totes les comoditats. També té, naturalment, pintures i mobles moderns. Té una terrassa coberta al primer pis i un terrat davant del mar. Vam sopar, tot i que els Oriol patien perquè a les deu encara havíem de començar i ens esperava una hora de camí fins al Mas. No sabien, allà, que havien anat a Figueres a buscar-me però res més. En Foix em volia fer quedar una setmana. Els Oriol em volien dur a Cadaqués. Per fi quedàrem que el dimecres a les vuit ens trobaríem a Figueres. Se'n van anar a quarts de dotze. En Foix i jo vam anar a veure el moll, a seure en un dels bars que hi ha vora l'aigua. No feia gens de vent. Només se sentien algunes barques a l'encesa. Després, des del llit, amb la finestra oberta, veia tot el cel i sentia els rems. Em vaig llevar a les vuit. Abans d'esmorzar vam sortir a passeig a veure com hissaven la xarxa. A migdia vam sortir del golf amb la barca fins a una platja veïna i vam remolcar un balandre que tenia el motor espatllat.
Quan jo vaig néixer, el 30 de juliol de 1921, a Ribes de Freser no hi havia, segons he pogut saber de molt bona font, cap mena de guarderia infantil, en el sentit actual. La fàbrica, però, havia tingut fins a la guerra del 1936, un servei elemental per als més petits i, més endavant, una escola i tot. Hi havia àvies o ties solteres que s'estaven a casa mentre els pares eren fora, treballant, i encara es podia comptar amb dones grans que es dedicaven, per un petit sou, a atalaiar criatures d'altri, més d'un nen alhora, de parents o veïns.
Com explica Agustí Pons a L'impuls obstinat, vaig néixer una mica més amunt del portal de la colònia, en una de les cases de dos pisos que hi ha pujant a la dreta. El carrer no tenia nom encara. Ara es diu de Balandrau, pel pic que l'encapçala. La casa pairal era a l'altre costat del carrer, d'esquena al riu i damunt la resclosa que havia estat d'un molí. Encara se'n veu un tros si es mira des de l'altra banda del riu. El vell casal no era obra de la colònia, sinó anterior, probablement de mitjan segle xix i, com que no estava en línia amb les altres cases de les famílies de la colònia, formava un encaix al carrer que feia una placeta. La casa dels meus avis era, doncs, la més antiga i de més caràcter. En deien a can Fidel, el nom del meu avi. M'agradava, segons els primers records, anar a dormir a casa dels avis, on em trobava abocat al Freser, que passava arran. Era com pujar sobre el riu i sentir-ne el remoreig incessant i la sentor fresca, humida, que es respirava a la cambra. Per fer les necessitats calia sortir cap al balcó, al tancat d'obra que sobresortia de les portes i contenia la comuna, la qual donava directament al riu. Mai no dormia sol, perquè érem colla. Algun jove, solter, s'hi estava o hi anava. Ens fèiem companyia.