Editorial Pòrtic (Barcelona), 1973
A la Rodona de Santa Eugènia, en l'espaiós jardí dels seus sogres —que havia estat el jardí dels seus pares—, on la verdor li servia de fons, retratava la seva muller amb capell i vel a la cara i també amb el rostre emmarcat per un boà de plomes: de cara, de perfil, seriosa, somrient... Retratava també la seva cunyada, el rostre de la qual, a disset anys, era d'una perfecció fisonòmica i d'una finor de pell dignes del més exigent dels pintors –en Brull també la pintava al costat del pare.
Jo recordava amb enyorança l'habitació de la Rodona. Dos balcons s'obrien a la placeta arran de la brancada dels plàtans. S'abocaven a la vida familiar i veïnal. Una alegre i constant animació hi regnava. Colles de vailets —sovint jo feia per un més— jugaven a bales, a la xarranca, a «bèlit». La Pepa Mira xafardejava amb la carnissera, les minyones dels avis festejaven amb algun galifardeu, la Màlia, la Mèlia o la Mília escridassaven els menuts, els ventaven un clatellot mentre cridaven: «A casa, merdosa» (o merdós). Sense deixar d'escridassar, els arrossegaven estirant-los pel braç, mentre la mainada bramava... Res d'això no passava a la Pujada de Sant Martí, on les criatures semblaven inexistents i les mares, petrificades.
Si t'abocaves al balcó, veies la paret de l'església grisa i humida; si dirigies l'esguard cap amunt, albiraves una llenqueta de cel llarga i minsa... Del balcó de darrera, a casa nostra, a la Rodona, de Santa Eugènia, hom veia en primer terme, l'estesa de verdor del jardí dels avis, tota clapejada de peònies, hortènsies, dàlies o roses... La cinta mirotejant del rec, amb la seva fressa estimulant; més lluny encara, la taca fosca de les arbredes del Ter, els pujolets i serradells de Domeny, de Sant Gregori, de Santa Afra i, molt més lluny encara, les muntanyes sense nom que limitaven l'horitzó. El món, allí, era ample i lluminós.
—On és el mar, pare?
Ell semblava sorprès.
—Ah, el mar? Ja te l'ensenyaré. Vine.
De moment, hom atalaiava una gran extensió de cel. També vèiem moltes muntanyes. El pare les anomenava: el Far, Rocacorba, la Mare de Déu del Mont, el Montseny, mig encalitjat, i la gran carena del Pirineu amb el Canigó darrera. Al capdavall de tot, si abaixava l'esguard devers la direcció que el pare m'assenyalava, entre la terra i l'horitzó, s'hi dibuixava una taca blavissa.
—Allò és el mar, sargantaneta.
Quina desil·lusió! El mar, que la Carolina m'havia descrit amb minuciosa exaltació, no s'assemblava de res a aquella llenca blavosa, immòbil, silenciosa, mirotejant entre pujols, al lluny.
—Allò és el mar?
—Sí, sargantaneta, allò és la Mediterrània.
—Quan hi anirem, pare?
—A l'estiu. T'ho prometo.
Però havia arribat i havia passat l'estiu i al mar no ens hi vam acostar. Ja ningú no en parlava.
La mare ens va explicar que per a fer viatges calia molta moneda i a casa, la poca que hi havia, la necessitàvem per a altres menesters més urgents.
No recordo exactament, potser no ho he sabut mai, el motiu que va impulsar els meus pares a deixar la Rodona, de Santa Eugènia, i traslladar-nos a la Pujada de Sant Martí. La Pujada de Sant Martí era —i encara ho és— un carrer estret i gris, d'horitzons migrats i claror escassa.
L'església del Carme, davant per davant de casa, deixava sentir tothora el so solemne i trist de les seves campanes. Tocaven a missa, a rosari, a morts, a oració...
Des de casa, hom sentia el fregadís de les sabates de les beates entrant a l'església, i sortint-ne, per anar a missa, a les Quaranta Hores o a rosari; el trepig fort i ressonant d'algunes botes militars que pujaven al Govern Civil, i l'eco de les tristes absoltes dels enterraments.
Durant l'estiu, els Bertrana, pare, mare i tres fillets, anàvem al mas Espriu, de l'Esparra, on solíem passar dos o tres mesos amb el bavi. La casa, que compartíem amb els masovers, era gran, molt antiga i ben situada. Davant la façana hi havia una placeta ombrejada i perfumada per dues velles í esponeroses acàcies. Des d'allí hom veia una ampla vall que davallava entre pujols i serradells devers la plana boscosa de Sils i de Maçanes. A l'estiu —mai no hi havia anat a l'hivern— el paisatge es componia d'una gran varietat de verds sota un horitzó espaiós amarat de llum.
Jo tenia el dormitori en els baixos de la casa: una cambra rústega amb espesses parets emblanquinades i granelludes sense altra obertura que una espitllera situada al capçal del llit. Per la banda de fora, l'espitllera era molt estreta, però per la part de dintre s'eixamplava formant prestatge. Jo hi deixava el candeler encès en anar a dormir, i també després d'haver-ne apagat l'espelma. [...]
Un altre esdeveniment important de l'estiu, a l'Esparra, era la pela del suro. Els peladors, en arribar al bosc, es construïen les cabanes que els servirien d'aixopluc durant tot el temps de la pela. S'hi feien el menjar i hi dormien.
El bavi marcava les alzines que s'havien de pelar. El pare fumava i xerrava amb els peladors; jo, al costat del pare, era tot ulls i orelles. Les alzines destinades a la pela duien dos grans solcs verticals, marcats al flanc, on els picadors destralejaven fins que l'escorça restava separada en dues meitats. Llavors hi introduïen el mànec de la destral i forcejaven fins que es desprenien de l'arbre. Tot l'alzinar cruixia i retrunyia, tot el sòl era escampat de pannes i els arbres pelats tenien un aspecte sinistre, com homes escorxats de viu en viu.
L'aspecte del campament resultava més confortable. Prop de les tendes s'escampaven els atuells de cuinar: el trespeus, l'olla de terra, la bóta de cuir, la cullera de fusta, el paquet de tabac, la capsa de llumins...