PAM (Barcelona), 2003
Un dissabte, abans de la setmana de Sant Jaume, vaig a Argentona confiat. El dijous s'havia de donar el cop, després el dilluns. Tota ma vida he sabut que érem a la vigília de la revolució. El diumenge vaig a missa al temple d'Argentona. Ja no torno a casa. No sé quants dies passen en la vida monòtona d'escriure, baixar a l'hort, pintar, escoltar la ràdio, dormir, comentar notícies. La pau regnaria en el poble sense la invasió de camions armats que apareixen de tant en tant. El primer el veig mentre el requisen a Can Groc. L'endemà visito el rector i li entrego un certificat del valor del retaule i del temple i li prego, a ell i al poble, i fins els ordeno en virtut dels càrrecs que tinc, de salvar-los. Els bàrbars venen l'endemà i el meu document els fa retrocedir. Ningú d'ells coneix el meu nom: m'envien a buscar. Intento d'anar-hi amb por que continc confiat en Déu a qui vull servir. La bona gent del poble em barren el pas a mi i a la Francisqueta, la masovera, que m'acompanya.
Venen per segona vegada a cercar-me: els vàndals necessiten sentir-me i veure'm. Un home del poble ens ve a cercar i hi vaig. La meva esposa, plena de coratge, hi consent. Déu ens ajudarà. Pel camí penso que al capdavall fóra dolç morir d'una bala al servei de Déu a qui tot ho dec i al servei de l'art que m'ha corprès tota la vida. Redimiria amb ma sang mos mancaments. Ella fóra holocaust. Ara, en escriure, em vénen llàgrimes als ulls pensant que el sacrifici no fou acceptat, com el que oferí Caïm. Jo l'oferia de tot cor, fos jo qui fos. Passo davant els camions omplerts dels incendiaris. Tots parlen castellà; diu que els mana un de Badalona. Em deixen passar i puc trobar el vicari i el rector contents d'haver salvat son temple.
Visito el «Comitè de Salut Pública» d'Argentona, demano per en Calvet, diputat, però està absent, i després per son nebot, parent dels Danglas: cap hi és. Baixen dos joves, em reben i, a les meves paraules en pro de la conservació del tresor que posseeix el poble: el retaule gòtic i la trona del Renaixement, em responen secament: secament i barroerament prometen vigilar el temple i efectivament el segellen i el guarden.
A la tarda baixo a casa. Un camió s'atura al davant i s'encalla. No sé què qüestionen amb l'ordinari. Moments d'angoixa per a la meva dona i per a mi, que suportem serenament. Per fi se'n van. Jo vaig a les meves flors i als meus raïms, a distreure'm del que passa contemplant la natura.
Sopo a Can Moragues, amb bromes distraient l'estat del nostre esperit. Penso, en havent sopat, anar a dormir a casa els Borrell. Els gossos senyalen amb escàndol de lladrucs el nostre pas. Mala cosa sortir de nit.