Edicions Proa (Barcelona), 2010
Com solia succeir amb donya Prudència, el seu comentari era tan insubstancial que no va donar peu a cap rèplica. La pacient donya Maria Antònia començava a penedir-se d'haver accedit a la súplica de don Tomàs, que, després de fer públic el seu compromís amb la dama de la Lliga del Bon Mot, li va demanar el favor personal d'hostatjar-la mentre s'ultimaven els preparatius de les noces: donya Prudència s'hauria de desplaçar de Barcelona a Llucmajor amb prou antelació, però era impensable que la seva promesa (després d'uns mesos de festeig per carta, i d'una escapada de don Tomàs a la Ciutat Comtal per formalitzar, in praesentiam, la petició de mà) s'allotgés a casa de l'alcalde mentre no fossin degudament casats. Ara, l'exímia poeta palpava les conseqüències de la seva hospitalitat: feia una setmana que aquella dona obseqüent i mig entabanada se li havia instal·lat a casa, amb tot el desordre causat pel seu aparatós fato de maletes, paquets i baguls, i encara no li havia sentit pronunciar una sola frase que no constituís una bajanada integral i pura. I com devorava, per l'amor de Déu!
De la constància visual, se n'havia fet càrrec el mateix Pere, en comanar-li a en Magí Bonet aquella foto que serviria per il·lustrar el reportatge d'en Colau: en una vista apaïsada, s'hi veia, al fons, l'hangar d'en Pere, obert de pinte en ample; més en primer terme apareixien el mateix Pere, vestit amb una espècie de bata, dret al mig de la imatge i flanquejat per la seva mare, que feia cara de pena, i per en Busca Llarga, que la feia de circumstàncies. A l'esquerra de tot s'hi veien en Colau, plagueta i plomí a la mà, i un tipus menut i rabassut a qui deien Pou i que era un mecànic de motors que en els últims mesos havia guanyat bons jornals a expenses d'en Pere. Al davant del grup, amb les orelles dretes i assegut com qui treu pit, hi havia en Boira, amb aspecte de ser conscient de la transcendència de la situació. Però el protagonisme de la imatge no requeia en cap d'ells, sinó en el cometagiroavió, que ocupava tot l'angle dret de la fotografia: un aparell d'uns tres metres de llargària per dos d'alçada i un i mig d'amplada, amb una estructura que es volia lleugera, construïda amb tubs d'alumini que, ben greixats amb saïm de porc, fulgien fins i tot sota la llum covada del sol de començaments de tardor. Els dos laterals de l'aeronau eren un parell de flotadors cilíndrics fets de fusta i tela impermeabilitzada, que en Pere anomenava aerons i que havien de permetre l'amaratge i l'enlairament des de l'aigua, per la qual cosa en Pere també donava per bo el nom d'hidroavió per a la seva invenció. A l'espai que quedava entre els dos aerons, s'hi encabien el motor (un Anzani de tres cilindres i vint-i-cinc HP, idèntic en teoria al que hauria fet servir en Blériot per travessar el canal de la Mànega i que en Pere havia hagut d'anar a cercar a París, després d'unes primeres temptatives insatisfactòries amb un dos cilindres extret d'una motocicleta Harley Davidson), el seient del pilot i el quadre de comandaments, tot sustentat per la base dels tubs, sobre els quals les diferents peces anaven collades o soldades. Els tubs també unien els flotadors laterals amb els alerons de la cua (dues làmines metàl·liques articulades que es maniobraven des del quadre de comandaments amb una palanca que rebia el nom de timó), així com amb les quatre rodes de fusta amb coberta de goma plena damunt les quals reposava l'aparell, i amb l'eix vertical superior, que duia acoblats dos parells de pales que feien la funció d'hèlices de sustentació. A la part davantera d'aquest eix hi havia muntada una altra hèlice, dita de propulsió, que possibilitava la trajectòria de vol.
El carrer del bisbe Taixaquet semblava bullir a causa de la gernació que hi pul·lulava, una sensació que no faria més que augmentar a mesura que s'acostessin a la plaça. A banda i banda del carrer hi havia marxandos que oferien la seva mercaderia: aquí, un que estenia una tela per exhibir olles, escudelles, pitxers i altres utensilis de cuina fets amb terrissa; allà, un altre que havia desat un estenedor del qual penjaven teles que servien per fer estovalles, tovallons, tovalloles, pedaços de fer net, calçons blancs o camises de dormir; encara més enllà, i com no podia ser altrament a Llucmajor, un que mercadejava amb formes i estris per fer sabates: pells -moltes pells de vedella o de porc, més resistents-, plantilles tallades en cartró, llengüetes, tisores, pots d'una pega curiosament anomenada il·lusió -amb la seva olor forta, dolça i embafadora-, retalladures, roïssos... Hi havia de tot. Les dones anaven d'una paradeta a l'altra, discutint preus a grans veus, comparant qualitats, anunciant a les veïnes i les conegudes les gangues que es podien obtenir en una o altra paradeta, situada més amunt o més avall del mateix carrer.
I això que tan sols havien compartit el breu trajecte des de l'ajuntament fins a l'hotel Fonda España, una vegada donya Hortènsia es va haver recuperat del seu desmai en el tumult de la sala de plens. Galant, en Busca Llarga es va oferir a acompanyar-les: van travessar plegats la plaça Major i van davallar el carrer de Bisbe Taixequet, i al llarg del camí, en Busca Llarga va desplegar aquella insospitada cortesia seva que va aconseguir reconfortar les dues dames del desastre de la conferència i que va complaure fins i tot la senyoreta Deulofeu. D'aquesta manera, donya Mercè i en Busca Llarga van tenir ocasió de presentar-se i d'intercanviar les informacions bàsiques que concernien l'un i l'altre: a ell li va costar dissimular la satisfacció que li va produir saber que ella era vídua, i ella va somriure deliciosament en assabentar-se que ell era solter (fadrí, en deien a Mallorca) i que no tenia compromís. A la porta de l'hotel donya Mercè es va demorar una mica en el comiat, però a ell li va faltar el coratge (i encara més amb aquella bruixa de la senyoreta Deulofeu al davant) per demanar-li el permís per mantenir-hi correspondència, una covardia de la qual havia tingut temps de lamentar-se a bastament durant aquell llarg any i mig. Així mateix, l'endemà al matí, després de passar la nit desvetllat, en Busca Llarga va tenir el reflex de deixar-li un present a la recepció de l'hotel: un siurell. Els modelava amb terrissa un artesà de la vila que els duia a coure a la teulera, i sempre en tenien l'obrador ple. En va agafar un de petit però molt bonic, que representava un pagès dalt d'un cavall, tot pintat de blanc amb ratlletes verdes i vermelles. Un altre cop, no va gosar adjuntar-hi cap nota ni targeta, però va confiar que ella sabria endevinar de qui li arribava l'obsequi. Va saber, per l'amo de l'hotel, que la bella vídua de Sauleda havia acceptat el siurell i que l'havia afegit al seu equipatge: això el va alegrar, però no va minvar ni una mica aquell neguit que ja no l'havia d'abandonar mai més.
Una expressió que al capdavall era anticipatòria, i que havia de trobar la seva confirmació a l'habitació de l'hotel Fonda España, una vegada efectuada la inscripció al taulell de recepció, certificada amb rutinària desgana per l'home gras que solia menjar llesques de pa amb sobrassada. Donya Mercè ja havia buidat dues maletes i havia desat a l'armari ventrut les mudes de roba. A continuació, amb morositat, va obrir l'aixeta per tal d'omplir d'aigua la banyera, i es va despullar davant del mirall: no es va entretenir gaire en la cerimònia de mirar-s'hi, perquè un any i mig d'haver-ho fet per primera vegada en aquella mateixa habitació, ja hi estava força acostumada. Després, va obrir la maleta de cartró amb els reforços metàl·lics i en va extreure el seu objecte valuós i fràgil: un siurell que representava un pagès dalt d'un cavall, tot pintat de blanc amb ratlles verdes i vermelles. Nua, es va submergir dins la banyera fumejant, amb el siurell ben garfit amb la mà dreta: l'aigua calenta amorosia la rugositat de la terrissa, fins que el xiulet de la figureta esdevenia apta per a la satisfacció d'una vídua jove.
Per descomptat, els firaires de sempre també havien acudit a oferir la seva mercaderia de sempre: des d'utillatge agrícola fins a retalls de roba per fer pedaços; des d'imitacions de pedreria preciosa fins a cordills per enramar tomàtigues; des de llibres de segona mà -majoritàriament, devocionaris i compilacions de psalms- fins a les aparatoses exhibicions de vehicles de motor. Automòbils, motocicletes i tractors, acompanyats de peces de recanvi i material de manteniment, es disposaven a la curiositat dels visitants sota la mirada moribunda del rei Jaume III, que agonitzava per a tota l'eternitat immortalitzat en pedra dalt de la peanya d'una estàtua, situada al capdamunt del passeig que duia el seu nom. L'escultura el representava de genolls, amb el cor travessat per una espasa i esperant-ne una altra, imminent, que li havia de tallar el coll, tal fou la fi que conegué a la batalla de Llucmajor a mans de les hosts de Pere el Cerimoniós: la ganyota d'agonia que l'artista havia volgut imprimir en el rostre del rei dissortat més aviat semblava l'expressió d'un oligofrènic, però com que els llucmajorers mai havien tingut sentit de l'èpica, ja els estava bé. Aquella era la zona de la fira que permetia anar a la recerca de peces a bon preu que permetessin la recomposició del cometagiravió, el qual, segons en Pere, s'havia de trobar aviat en condicions de demostrar la seva superioritat respecte de l'autogir que pretenia haver inventat aquell pocapena d'en De la Cierva, amb els seus suports governamentals.
-Quaranta putes sagrades! Aquesta sí que m'és bona, collons de porc! Me cag en l'hòstia santíssima... vola! Ja ho crec, jo, que vola... Cagon sa llet de s'Esperit Sant!
Des de la carlinga, a nou o deu metres d'alçada, en Pere comprovava com s'empetitien les figures i li cabien dins les pupil·les l'ametllerar i el figuerar sencers, i també el que hi havia encara més enllà, fins a la carretera polsegosa que venia de s'Arenal i passava per darrere Son Gall fins a arribar a Llucmajor: veia el campanar majestuós, banyat per la llum mandrosa del sol, i els terrats de les cases que s'hi aglomeraven al voltant, distants i diminutes. Se sentia exaltat i a la vegada net, com sotmès a algun tipus de procés purificador.
Era ell, qui volava? Sí que ho era, però ara s'adonava de la lenta intensitat que acompanya l'acompliment d'un desig llargament madurat, aquella sensació de patir un lleu endarreriment respecte del transcurs del temps que dificulta la fluïdesa amb què la constatació d'una evidència es converteix en una certesa. Era ell de debò, el que surava pels aires? Sí, sí que ho era: ell i només ell, en Pere Sastre Obrador, de Son Gall, el sonat, el qui li faltava un bull, el pobre al·lot que duria la ruïna a casa seva i la desgràcia a la senectut de sa mare a causa de la seva insensatesa, a causa d'aquella tossuderia amb què s'abocava a una quimera sense to ni so. Era ell, ell i no un altre, qui s'havia elevat des del terra de l'heretat de Son Gall cap al cel obert, enmig d'un núvol de pols que ja no el destorbava perquè havia quedat molt avall, a cada instant més avall mentre el cometagiroavió, entre grinyols, xiulets i sacsejades, estirat pel gir vertiginós de les hèlices, seguia guanyant altura.
Va decidir que pegaria un bot fins al santuari de Gràcia, que era el lloc on li agradava anar quan volia estar tot sol o quan, senzillament, li venia de gust regalar-se els ulls amb la panoràmica que es divisava des d'allà dalt, i que li feia venir una sensació molt agradable d'amplitud. Va pujar a la bicicleta i, seguit per en Boira, va encetar el camí enfilant pel carrer del Convent.
Va decidir que pegaria un bot fins al santuari de Gràcia, que era el lloc on li agradava anar quan volia estar tot sol o quan, senzillament, li venia de gust regalar-se els ulls amb la panoràmica que es divisava des d'allà dalt, i que li feia venir una sensació molt agradable d'amplitud. Va pujar a la bicicleta i, seguit per en Boira, va encetar el camí enfilant pel carrer del Convent.
Però Randa també ja havia quedat enrere, i va ser qüestió de minuts superar el pendent, notable però no gaire costerut, que conduïa fins al portal del santuari de Gràcia. Des d'allà, en Pere i el gos van seguir el camí que pujava fins a un promontori, damunt el qual s'havia erigit una petita església amb l'altar consagrat a la mare de déu que duia el nom del santuari, i que concitava la devoció de molts llucmajorers.
Tanmateix, no era la fe el que de tant en tant guiava en Pere fins en aquell lloc, sinó el senzill plaer de contemplar-hi la vista: tot i que l'alçada no era gaire, d'allà estant s'obtenia una excel·lent panoràmica de la zona del migjorn de Mallorca, i a en Pere li agradava deixar-hi volar els ulls mentre s'imaginava el cel clar i ple de llum melosa solcat pel cometagiroavió, pilotat per ell mateix. Passaria per damunt d'un grup de cases que des del santuari es veien diminutes i que formaven el nucli urbà de Llucmajor, i continuaria cap a una altra clapa de casetes més llunyanes que era el poble de Campos, i després aniria encara més enfora, fins a una taca que era Santanyí. Sobrevolaria el cap de ses Salines, s'Almonia i cala Llombards, i es passejaria una estona llarga per damunt la costa, contemplant les torres dels fars i la vitalitat inesgotable de la mar, i aclucaria una mica els ulls per fer més tènue la línia de l'horitzó, a fi que mar i cel se li confonguessin en una única immensitat blava. I finalment tornaria cap al punt de partida, al santuari de Gràcia, i passaria volant a ran del cucurull del veí puig de ses Bruixes, un monyó rocós i pelat on, com el seu nom indicava, de nit es passejaven les ànimes.
No corresponia a ningú la tasca d'acompanyar els nuvis fins a l'altar: senzillament, donya Prudència va travessar, amb un trot lleuger, la catifa de murtra que s'havia disposat a l'entrada del temple, va donar la mà al seu promès i així, plegats, van entrar al santuari. En aquell moment don Anicet, parapetat darrere un altar convertit en una trinxera construïda amb tous de flors de totes les castes, formes i colors, va fer un gest amb les mans i a l'instant el cor de la parròquia va atacar el Salve Regina amb tant d'entusiasme com escàs sentit de l'afinació. Al mateix temps, dos escolanets es van posar a moure els encensers, i en un tres i no res van haver omplert la reduïda nau del santuari d'un tuf d'encens que tirava d'esquena. Mentre travessaven cerimoniosos el passadís amb les mans enllaçades, don Tomàs i donya Prudència es mostraven a punt d'esclatar de goig: ella movia d'esma la boca, provant de fer recompte de totes les varietats de flors que s'exhibien en aquella mena de jardí botànic que hi havia instal·lat a l'altar (clavellines, lliris, roses, pensaments, crisantems), i el batlle es complaïa en comprovar que les seves instruccions havien estat escrupolosament respectades, fins al punt que a la Mare de Déu, que contemplava atònita des de la seva capella tot aquell parament, no tan sols se l'havia vestida amb la roba de les festes de guardar, sinó que se li havia envoltat el cap amb una corona de murtra.
-Quina cosa més xarona -va manifestar la senyoreta Deulofeu, tapant-se el nas amb un mocador per defensar-se de les efusions d'encens.
-Pssst, que la sentiran...! -la va reconvenir amb un somriure donya Mercè, que, després de l'entrevista del dia anterior, havia hagut de fer-se l'ànim de tornar-se a trobar en la desagradable presència de don Anicet.
-Tomeuet, què fas? Torna aquí! -va cridar donya Mercè, esgarrifada-. Vine amb mi, Tomeuet!
L'equilibri era precari, i n'hi havia prou amb el més petit moviment perquè en Tomeuet perdés peu i anés a estimbar-se damunt el rocam. Tothom contenia l'alè, i en Busca Llarga estava a punt de cedir a l'impuls de córrer cap a en Tomeuet i fer-lo baixar del mur d'una estrebada, però donya Mercè li va endevinar les intencions i el va aturar: si l'espantaven, encara el farien caure. Aleshores en Tomeuet va alçar una cama i va exclamar:
-Ca lobo! Per amunt!
I, senzillament, es va elevar. Verticalment, com qui no fa res, amb completa naturalitat com acostumen a fer els ocells, el cos d'en Tomeuet va ascendir amb lentitud una quinzena de metres i va restar suspès enlaire, damunt el buit, a la vista d'una petita multitud que se'l mirava com electrocutada. Excepte en Pere: el que ell sentia era una emoció indefinida, entre l'admiració i l'agraïment, mentre contemplava com la figura d'en Tomeuet es retallava al cel part damunt el cucurull del puig de ses Bruixes. Un crit li va sortir de molt endins:
-Vola, Tomeuet! Vola!
I en Tomeuet volava, o si més no surava enlaire, amb una expressió de total serenitat al rostre. Des d'aquella alçada, els seus ulls passaven per damunt d'un grup de cases que des del santuari es veien diminutes i que formaven el nucli urbà de Llucmajor, i continuaven cap a una altra clapa de casetes més llunyanes que era el poble de Campos, i després anaven encara més enfora, fins a una taca que era Santanyí. Sobrevolaven el cap de ses Salines, s'Almonia i cala Llombards, i es passejaven una estona per damunt la costa, contemplant les torres dels fars i la vitalitat inesgotable de la mar, i si aclucava una mica els ulls se li feia més tènue la línia de l'horitzó, i el mar i el cel se li confonien en una única immensitat blava.