Tres i Quatre (València), 1996
Li varen dir al bon Rei noves de Morella.
El senyor Blasco d'Alagón s'hauria apoderat d'ella.
La còlera del moment que li va produir la feta
el bon Rei la va ocultar com sempre de primer feia.
En arribar la mitjanit el Rei llarga renda
pujant turons i muntanyes se n'anà cap a Morella.
De totes les seues nits aquella fou la primera
que passava cavalcant pels durs camins de València.
Bé sabreu el que hi pensava i bé sabreu el que hi feia.
El cavall, entre els dos ulls, duia, de blanc, una estrella.
Entre les dents li sortia l'escuma de la bromera.
El Rei Jaume cavalcava, cavalcava amb molta pressa.
Abans que arribàs el dia pensa arribar a Morella,
que és alta i és graciosa com una vinyeta,
un monument col·lectiu de clara pedra.
El rei escoltava fonts i arbredes que no veia.
Empenyia el seu cavall amb afany i tristesa
per la traïdoria que li havia estat feta.
Montcabrer Montcabrer
muntanya assegurada
Una olor de tomellos
palpita a la muntanya
Matí d'Alcoi Alcoi
aquell fred que glaçava
Al Montcabrer pujàvem
com puja l'esperança
Reunits tot el dia
fins que ve la nit cauta
Enllà s'hi veu Alcoi
més a prop Cocentaina
Lleuger entra Karl Marx
i dictava el programa
Tornaven els vells himnes
torna la pau guanyada
S'estova el capaltard
com una enamorada
Himnes himnes punys closos
una veu foradada
Després serres avall
la nit era ja entrada
Oh nit oh clara nit
alta nit Cocentaina
La Mariola altiva
la font que més m'agrada
Per Banyeres per Blanes
la nit és blanca i blava
Montcabrer Montcabrer
muntanya assegurada
Benissants. Introducció
Predominant, amagada entre els pins,
tanta blancor de netedat domèstica,
un davantal de gesmils i geranis,
el naixement familiar de l'aigua,
pedra que té qualitats cristal·lines,
oh tron humil, trona dominical,
damunt la pau dels arrossars, extensa,
com una mar d'una dèbil verdor
ran dels canals i els camins innombrables,
oh breu turó graciós i propici.
Jo t'he creuat, una nit, fa molts anys,
alguna nit de la vida anterior
de la qual tinc alterna noció,
i he vorejat el teu secret encant.
Mai no he gosat de rompre el teu silenci,
l'ombra de pins, de parres i piteres.
Ara he pujat al teu cim, i vull dir
inútilment tot allò que he sentit,
oh colomer amb remor de colomes
oh la remor d'invisibles colomes
i un sol molt lent i demorat que no
se'n vol anar i agraeix tant el dia.
He retornat a la meua infantesa,
atarantat per l'olor de pinassa,
per una mel secreta de pitxeres,
endevinant didals d'aigua d'aljub.
Amb molts pocs mots, amb mots de rajoleta,
voldria dir el meu agraïment.
L'ermita té fondària d'aljub.
Amb castedat femenina de pit
que sent pujar una llet novençana,
oh pit rodó, maternitat complida,
ara he pujat al teu silenci, vidre,
ara he pujat a un regne de cigales
Quedaven lluny, en la mar de verdor
salts i crits roncs de populars granotes.
Per lents graons arribava a l'altar.
sentia el cor petit com una nòvia,
petit i humil com una criatura,
amb pas incert, amb pupil·la rompuda
per un amor de molt confusa arrel.
Ara he pujat a l'extensa esplanada,
ara he gosat arribar al silenci.
Penyagolosa
Penyagolosa de la primavera,
els canelobres verds d'una vella litúrgia,
fondo aplec ancestral, alçària del càntic,
camins que pugen treballosament,
guany pregon de la terra, forest inabatible,
corren les fonts com gaseles o cèrvols,
una aigua clara i verda, de fortalesa i puny!
De canelobres i arcs, de festa i lluita,
una naturalesa poderosa
que ara s'esdevenia tendra com el tomello,
lluminosa com l'aigua que canta i riu i corre.
Tomello i poliol, te de muntanya,
herba d'olives, conjugal espígol.
Penyagolosa, d'altitud extrema,
la primavera intacta de rames i de flors,
estams de breu primícia de llum,
temples de voltes fetes per al mite,
mite de culte mai no penetrat,
castell inexpugnable, arbres guerrers,
fortalesa del vent i les ales extenses!
Penyagolosa de la primavera!
Així creixia, voluntat de càntic,
una religió d'arbres i de destrals.
Així creixia, voluntat de càntic,
una comunitat d'arbres i teuladins,
un monestir de fulles i brises remoroses,
una religió de rames i d'arrels,
el dogma irrefutable de la saba,
la benedicció, urbi et orbe, del vent.
Penyagolosa
sempre vigilant com un pastor
el ramat de les teues masies
que coneixes pel seu nom.
Penyagolosa
perfumat i profund gratíssim
com una llesca de pa unes olives trencades
un got de vi.
Penyagolosa
lluminós de matins de forns
feixos de llenya.
Penyagolosa
ferit a les pregones nits ai ferit
per un amor que mai no torna.
Al Mondúver
hi ha unes roques amb un esgarrany
sexual l'entrada
a la cova del parpalló.
Al Mondúver
canten els ocells matiners del dia
muntanya amunt i les nits
són extenses i nombroses.
Al Mondúver
es veuen els horts de gandia
fullosos de records.
Al Mondúver
floreixen als gots d'aigua
els juliverts.
Cant a l'Aitana: País Valencià
II
Aitana, Aitana, tan airosa i brava, tan arremangada,
oh tu capitana de clares milícies, imatge de proa
sempre enlluernada, pedra i pedra, pedra,
pedra capitana, un temps de roselles per l'aire arribava, un temps
de grans barques, de rems i de veles, oh gran capitana.
Cantava la fusta i cantava l'aigua. Fora la drassana canta el
mestre d'aixa, amb la fusta nova d'un futur que
avança. Un dit de saliva al bell mig de l'alba,
un dit de saliva i força contrària un cor de metralla.
Cantava el grumet a la matinada. Mare com
cantava. Oh Aitana, Aitana, tu la capitana.
Entrava la brisa per una finestra de ferros i alfàbrega,
oberta a la mar li arribava a Pera. Cantava, cantava
metall i suors del dia que avança pel camp de batalla.
Terra novençana per tu jo entraré navegant la barca.
Oh porta de l'alba! Tota la fusella del soldat caldria
per aconseguir la fonda besada igual que jo et bese,
com et destriava amb els dits de l'aigua el cos oh estimada.
Oh far de la pàtria, oh llums que m'estime a la matinada!
M'emporte a la barca i a la meua nit el pes del teu cos,
que és d'or i de plata. Creix una ribera tota d'or i flama,
de fulls i campana. Amada, amada! Aitana, Aitana!
Cant a l'Aitana: País Valencià
I
Aitana Aitana
la cua tallada
de la sargantana
Els versos de l'auca
o l'endevinalla
Aitana Aitana
Dessota la rama
la pedra que canta
Aitana Aitana
aigua clivellada
Aitana Aitana
se'n va la guitarra
Aitana Aitana
amb un ruixim d'aigua
Aitana Aitana
la vinya oxidada
Aitana Aitana
creix l'arbre de l'aigua
Aitana Aitana
collites de l'aigua
Aitana Aitana
la pedra de l'aigua
Aitana Aitana
Aitana-Scherzo
5
Aitana marinera en el matí puríssim.
Aitana marinera, vestida d'almirall.
El mocador brodaves cara a la mar més vella.
Qui serà el meu galant?
Aitana combativa en el matí puríssim.
Aitana combativa, vestida d'almirall.
Les llàgrimes eixugues amb mocador brodat.
On és el meu galant?
Per la mar navegava la fragata de teules,
les teules salpassades amb un grapat de sol.
Al mirall et miraves l'estesa cabellera.
Quan vindrà el meu galant?
El teu galant vindria vestit de mariner,
amb vestit d'ametller, si és el que més t'estimes,
Aitana combativa, Aitana marinera,
vestida de safrà!
Cant a l'Aitana: País Valencià
I
Aitana Aitana
la cua tallada
de la sargantana
Els versos de l'auca
o l'endevinalla
Aitana Aitana
Dessota la rama
la pedra que canta
Aitana Aitana
aigua clivellada
Aitana Aitana
se'n va la guitarra
Aitana Aitana
amb un ruixim d'aigua
Aitana Aitana
la vinya oxidada
Aitana Aitana
creix l'arbre de l'aigua
Aitana Aitana
collites de l'aigua
Aitana Aitana
la pedra de l'aigua
Aitana Aitana
Aitana-Scherzo
5
Aitana marinera en el matí puríssim.
Aitana marinera, vestida d'almirall.
El mocador brodaves cara a la mar més vella.
Qui serà el meu galant?
Aitana combativa en el matí puríssim.
Aitana combativa, vestida d'almirall.
Les llàgrimes eixugues amb mocador brodat.
On és el meu galant?
Per la mar navegava la fragata de teules,
les teules salpassades amb un grapat de sol.
Al mirall et miraves l'estesa cabellera.
Quan vindrà el meu galant?
El teu galant vindria vestit de mariner,
amb vestit d'ametller, si és el que més t'estimes,
Aitana combativa, Aitana marinera,
vestida de safrà!
Joaquim Sorolla
Senzilles gents vora la mar passegen.
Volum del vent que agombola unes veles!
Senzilles gents i senzill el dinar.
Oh mar, oh mar, oh mar sempre present!
[...]
Volums de llum. Els bous entren les barques.
Entra la nit, arriba de puntetes
que van deixant a la sorra senyals
del pas feixuc que esborrarà la mar.
Ràpid dibuix, concepcions extremes.
Llum i més llum, brolladors de més llum,
llum a poals, a flassades de llum.
Car el nocturn manté al seu centre un llum.
[...]
Entren cavalls, llauradors, sobre el riu.
Benimaclet, Alboraia: cantava
l'horta febril de floretes i d'herbes,
de roses grans i geranis de l'horta.
Van a envair novament la ciutat?
Sonaven veus de germanies encara?
Amb un clavel! mossegat amb les dents
el llaurador orienta el cavall.
Les dames van al cavall assegudes.
Cantava el jorn de juliol insigne!
Els farolets, les panolies torrades.
Entra l'estiu pels carrers de València!
Josep Ribera
Sona una font constantment i penetra
el teu cervell, una perduda font,
sona una font de Xàtiva llunyana.
Mires el port, un traüt, unes coses,
homes que van i tornen solitaris.
Molt més, molt més ho fores tu.
Sona la font al capçal del teu llit.
Les cases grans, taulellets de l'escala
tot enramats de lliris blancs i dames.
Veies de lluny el teu regne divers,
aquest conjunt i miniat migdia,
aquesta llum de treball i misèria.
Llum permanent i permanent vigília,
llum que et vingué des d'un país distant,
el contrallum de la humana grandesa.
Cossos cansats i turmentats d'origen,
vaixells de foc i grans veles de pena,
el cansament i la pols dels teus dies.
Tens el teu tron de maragda guanyada,
tens el teu lloc de magrana madura,
tens els robins, el dia taciturn.
Sona una font de latitud perduda.
Sona una font, requeriment o súplica.
sona una font o gemec o cavall.
[Del rei Jaume]
Molt recorde aquell jorn que vaig entrar a tu
riu amunt, amb els meus estendards i les meues
hosts que et depararien dies de glòria
i omplenarien de festa els cors i el balcons.
Molt recorde el moment que vaig descavalcar
a la rambla i em vaig agenollar i havent-te mirat
i havent mirar el cel, em vaig vinclar a la
terra i la vaig besar, humilment i en silenci.
Fou una besada casta, però també fou una besada
furiosa i les meues mans varen escarbotat la
terra i la varen pujar als meus llavis.
Molt m'has donat, molta glòria, molts motius
de planys i d'esperança, però jo recorde sempre
aquell moment que riu amunt vaig entrar a
la ciutat i vaig besar, a la rambla del riu, la seua terra.
[...]
He besat la teua terra,
i sentia tota la teua terra,
les terres aspres i dolces de Castelló,
les terres fines d'Alacant.
En una grapat t'he sentit tota,
i t'has anat escolant de la meua mà
i has retornat a ser terra, al
teu lloc, la humilitat del teu destí.
València.
M'has donat dies de glòria i d'esperança,
M'has deparat la darrera oportunitat
de contemplar-te, lentament, des d'Alzira.
No oblides mai el teu destí, València.
En català t'he donat, molt humilment,
el testament de la meua mà, cansada de lluitar:
conserva i divulga el teu català als dies futurs.
Jo et recorde i et vetlle.
A Miquel Grau, assassinat a Alacant
I
Aquesta mort ha rebentat
Els límits de la poesia.
Qui ha romput, criminal, el marc
De metall dur de l'elegia?
Ha calgut la mort del soldat
Mentrestant el cos romania.
Amb amor, a un afany agafat,
Era la dignitat del dia!
Mort amarga, la teua mort,
A la clara nit d'Alacant.
Perquè, ells, t'han mort: han estat ells!
Oh mort que no troba conhort!
Oh llarguíssim i fondo instant!
Oh mort humil, aspres clavells!
II
Tornaran les paraules d'odi!
Tornaran els mots de venjança?
Damunt el cos, una senyera.
El poble, mentrestant, avança.
Avançarà vers un destí
De clavells il·luminadors!
Oh pobre cos, tristíssim cos!
Falç i martell vindicadors!
Per la teua mort. Per la teua
Clara i exigent dignitat!
Ens convocaven, els teus mots,
A l'alegria general,
L'alegria d'un poble en marxa
Que mai ningú podrà aturar:
Perquè vas morir al carrer,
A una plaça de la ciutat,
Amb el teu cos estès als braços
Torna el País Valencià!
Amb un mort, amb un mort només
Que valdrà per totes les morts!
Amb un mort creuat a la gola,
Amb un mort, creuat com un os!
Però crida el poble: demana,
Amb renovellada energia,
La voluntat del 9 d'octubre,
El crit, vast, per l'autonomia!
Tu seràs la fonda relíquia
Central i clara de l'altar!
Perquè l'ofici de difunts
És ofici de llibertat!
III
Perquè la veu valenciana
Es la veu d'una nació.
Perquè la seua tendra sang
És com un vent, com un penó.
Perquè demanem l'estatut
Que té un mort al seu fonament.
Perquè esperem que torne el dia
Que demanàvem als carrers.
Perquè la nostra autonomia
Vindrà tacada d'una sang.
Miquel et deies, clar Miquel.
Per la teua mort, Miquel Grau!
Francesc Ribalta
Puja el teu nom de grandíssim gesmil.
Oh llum, oh foc, oh claredat del jorn.
Per tu, per tu, canten el llenç, la fusta.
Vingué el teu nom i ací vas instaurar
regne de llum proclamada i exacta
i vas poblar amb gran delit un món.
Per tu, per tu cantaven les parròquies.
Els nus irats i les castes figures
tot imposant un silenci sever.
Per tu, per tu que véns de Catalunya
i encens l'afany del teu constant treball
d'escorços breus i de solemnitat.
Cremava el foc, un foc rural, lentíssim,
cremava el foc els migdies de sucre.
Has imposat silenci a Porta-Coeli.
Per tu les claus, el reialme, l'espasa,
la llarga creu d'on penjava aquest cos,
aquesta fe que movia aquests peus,
aquest sopar, al voltant de la taula,
que encén l'amor i proclama el migdia
tot repartint, amant, el pa i el vi.
Puja un enyor de timonets calents,
puja un enyor, un solemne desfici,
puja un enyor que demanà més teles.
Per tu, només, una sacra paraula.
Per tu, només, aquest sacre gesmil.
Per tu, només, el gran tro de la llum.
Per tu, per tu i per tu el regal,
aquest record treballador, enterc,
aquest amor d'universal presència.
Per tu, només, al capçal de l'altar,
entre cavalls, entre apòstols flamígers.
Per tu, només, aquesta llum cernuda
que arribarà al fons dels cors humans.
Ifac la teua alçària els teus muscles de llum
sostenent el temple dels dies
aixecant les bigues
Ifac.
Vora la mar avançant dins la mar
amb els teus braços de déu coronats de pins
Ifac
aixecant la llosa del dia.
Amb els peus a l'aigua amb l'alegria
de l'aigua als turmells
pilós de vinyes i arbredes.
Ifac
músculs de terra venes de mar
tu aixeques el dia i el salm Ifac.
Montgó
recorde la teua poderosa alçària
tota florida de vinyes
i lloses.
Montgó
corria el vi entre els pàmpols
l'aigua davallava a les coves
els dies són clars.
Montgó
anote el teu nom a la meua cartera
com una adreça que mai no oblidaré.
Montgó
et trucaré per telèfon
i eixirem una nit d'ametllers i oliveres.
Montgó
Mire el Montgó de parres i llimeres,
tot de sols vius i terrasses obertes,
d'origen clar i d'hores de cristall,
com acabat de sortir de la mar
amb el brusc pit condecorat de signes,
de cavallets de mar i estrelles d'aigua,
d'aigües també, de reguitzells de sol,
montgó pilós del fosc amor sobtat,
montgó gelós de novençanes gràcils,
montgó de mar i de muntanyes altes,
d'aquells turons de gran serenitat:
el dia romp i és un clam permanent;
el dia és com un gra de raïm:
naveguen mars per la teua estatura,
estranyes mars, que vénen i se'n van
i tornaran a veure't altre dia,
car ets un far, de cap a peus, en l'aigua.
Et dic, montgó, i et dic seguretat,
fidelitat i paraules solemnes,
aclariment determinat del cel,
vidres en rams de merescut origen.
Al capaltard davalles els carrers,
amb el pas brusc, com és el pas de l'aire,
tot enlairat de llorers i de murta,
monarca grec que actues de pastor,
amb un ramat de pobles al voltant.
Un vent de mar se'n puja per les cames,
d'adolescents a l'hora de l'amor:
per si de cas, ajunten molt les cuixes.
Marià Benlliure
Oh tros de fang, oh la cansada argila.
Ha de sorgir, d'aquesta argila humil,
el detallat cap d'un príncep o brau.
Airós de plecs la capa del poeta.
El monument de sagrada memòria.
Des del teu fang han passat a l'acer,
al ferro brusc, al metall d'aquests dies,
tot un passat, que és ja passat només.
Però aquell fang, l'argila primigènia,
però aquells dits que amb amor treballaven,
aquelles mans de l'exacta carícia,
aquell amor de clar epitalami,
aci cremà, encenia el seu llum,
i vam enaltir els noms de l'amistat
desafiant la remor de la mar.
Per ell jo tinc guanyada la batalla.
21
M'he criat ran de l'aigua, i sóc de l'aigua,
fill indòmit de l'aigua i l'alegria.
M'he capbussat en l'aigua i 1'he viscuda,
a l'hora de la tanda, entrant als solcs.
Conec ben bé la gran felicitat
dels cossos dintre l'aigua, com conec
una felicitat de cebes i de ràvens
en sentir l'aigua a les seues arrels.
Cante l'aigua i la boca se'm fa d'aigua,
cante l'aigua dels rius, l'aigua dels recs,
l'aigua dels rius i l'aigua de les séquies,
l'alegria salvatge i argilosa,
l'infant tot nu que s'agafa les parts
i mostra al món la seua llibertat,
la llibertat proclamada del sexe.
La Mariola està molt ocupada
amb la seua fillada de fonts que corren
muntanya avall i rodolen per terra
i s'aixequen i canten amb la boca plena de terra.
La Mariola està molt ocupada
fent el dinar del seu marit
o fent el llit per a les nits canòniques
plenes d'arraps i epitalamis foscos.
La Mariola està molt ocupada
i canta a les finestres les seues cançons
que parlen de les seues floretes.
La Mariola està molt ocupada
fent el sopar enllestint les fustes del llit
no siga que es trenquen com la darrera nit.