Ara us diré l'agonia de l'àngel
que ha davallat des del cel a la terra,
en una mà una palma castíssima,
i aquelles veus d'indiscutit origen,
vers aquest llit on la Verge es moria.
Maria té veu de fusta corcada
des de la mort del seu Fill a la creu.
Davalla d'or l'àngel de la magrana.
S'espesseix la nit a les terrasses.
Vares de nards i vares de coets
i els brolladors dels horts en llargues vares
i, cel endins, vares de les palmeres.
Pugen les veus que sostenen les voltes,
pugen les veus que sostindran el poble.
Cauran les nits, totes d'estanys, d'anells,
cercles furtius, previngudes paraules.
S'eixamplaran carcasses d'opulència.
Secretament perduraran les veus
de vidres mòlts, de castíssimes coses,
amb les arrels enterrades a l'aigua,
l'aigua només, aquestes veus que enramen
el manuscrit, l'alfabet esdentat.
La Maedéu, voltada de guitarres,
se'n puja al cel, i l'àngel l'orienta.
Retrona el món d'antiga artilleria.
El vell retor s'eixuga el front suós
amb el mateix mocador de la Festa.

Un vell (Peníscola)

Érem al castell de Peníscola

i albiràvem clares teulades,

els balcons fugissers, i alegres,

i les façanes de colors,

de color verd, de color rosa,

de totes les colors del món.

Clara alegria de Peníscola

i l'aigua breu, com de puntetes

aquell migdia popular.

Vàrem recórrer els indrets

que resten de la fortalesa,

però tornàvem a mirar

l'alegria de les façanes

populars, com de davantals,

els hàbils solcs de les teulades,

on les teules, arrenglerades,

cantaven com els teuladins.

Com no recordar aquell vell?

«Aquesta és tota una altra terra...»

Hi havia flors, flors sense nom,

però petulants, gracioses,

com amb un ventre de tres mesos.

«Aquesta és tota una altra terra...»

Ovidi

Barranc del Cinc, homenatge a Teresa

i homes que senten un nus a la gola,

i la nit creix, de prestigi i tristesa.

Davallaran, des de la Mariola,

aigües de ferro, plenes de floretes.

Puja la nit de la pàtria sola.

Puja la nit, i arriba, de puntetes,

aquesta veu, trèmula, de l'amant.

Oh nits d'Alcoi, amargues i concretes!

Vindrà la nit des del barranc, pujant

costeres brusques, molt penosament,

vindrà al món un dia radiant.

Però es courà, de nit, amb savi vent.

Raimon

Matinera la veu del carrer blanc,

aquella veu que d'un acabament,

que d'una pols, que d'unes teranyines

creixia, amb pols i teranyines dintre,

i es preguntà per la pedra i el vent,

i no va dir: damunt aquesta pedra

he de bastir el meu temple,

perquè el vent bastia catedrals efímeres,

es preguntà per la pedra i el vent,

els elements de la futura pàtria,

les eines calcigades d'un passat,

tot un passat en el vent i la pedra.

Fou el principi, el començament

bíblic d'un món des d'una pedra oberta;

l'eternitat continguda en la pedra,

el puny feroç, l'esperança rompuda,

i en aquest vent de glopades de cendra,

de creixement de blat i de roselles,

enteniment de voluntat de ser

i agrupament dels elements dispersos.

Com foc follet recorregué la terra.

Ens va tornar el gust de l'amanida,

el gust preclar de l'oliva trencada,

del got de vi, de les coses senzilles,

va despertar monestirs oblidats.

Va concitar ametllers de les illes.

I va arribar a fonaments i essències.

Va respectar, dintre la cova negra,

l'enterrament de l'home primitiu,

una estatura, unes eines, uns ossos,

i va passar, a la cova, en dejú,

hores d'afany i tristesa i amor.

Va despertar, semblant una ocellada,

un alfabet de ferro castigat.

Ell féu cançó i esperança diària,

vidre estellat i aigua que corre fèrtil.

Duia a la gola, publicat, l'horror,

la teranyina dels dies funestos,

la sang en qualls, espant i desmesura,

carbonitzats els ocells de la pena.

El cor amant, principalment amant,

i el talent trist i senzill del soldat,

del combatent per una causa unànime.

Veia passar els rius de llibertat

que demanava, febril, pel seu poble,

l'assenyalat País Valencià

massa aturat mirant sempre darrere,

immòbil pes i tractament de glòries.

Ell s'ho va endur i ho féu seu i seguí.

I tots els pobles de la terra amarga

es troben bé dintre la seua veu,

aquesta veu que va nàixer a Xàtiva

i, adolescent, duia l'ala cremada,

els ulls ratllats pel matiner espant,

record d'un foc en un muntó de cendra.

Des de la veu de Raimon retrobaven

frescor de fonts, alegria d'amants.

La seua veu recorre tot el món

com un fosc bram de cansament i còlera.

Car ella ens fou fonamental origen

i vigorosa possibilitat.

Va despertar monestirs oblidats,

va despertar la voluntat d'un poble,

i despertà, a l'oxidada cova,

un alfabet de ferro castigat.

Com la gavina que en la mar blavosa,

com l'estupor, com el castell, com riu,

com riu i riu i riu altra vegada,

com venciment d'una garba d'arròs,

l'acabament gratíssim de l'estany,

pedra central, fonamental indici,

el riu, la mar, l'hort, el tarongerar,

com camps d'arròs, com terrasses invictes.

Sueca

Pel sequiol de l'espaiada síl·laba,

síl·laba gran per a l'aigua litúrgica,

grossa com ho és la serpent damunt l'herba,

arriben hores aclarides, hores

que foren, canta sentors d'arrossars

i al capaltard muntanyeta dels Sants,

la vena d'aigua palpitant, secreta,

pública l'aigua espessa de les sèquies

públic el fang i pública l'estrofa!

Sonen guitarres recobrades, puja

la veu febril, foradada sanefa

i el dia és ple, agrícola i ben fet.

A prop una aigua, no vertiginosa,

arribarà fins a acaballes lentes,

tarongerars d'un assenyat propòsit,

versos perduts que no hi ha Déu que els trobe,

casides breus de contingut enigma,

salives lentes que penetren l'ànima,

cautes agulles que penetren l'hora.

Bigues més altes, calma alleugerida

per brisa que és benigna i és estigma.

Salva fugaç en agitar el cop!

Com assajar, per darrera vegada,

el text, arnat, del consueta antic.

Escolta, ací, Joan Fuster: raonen

les veus que arriben del carrer, perdudes,

el vent, festiu, amb la cortina. Coses.

Benidorm

Tot l'aixovar de perfumades randes

aquell amor de mastegades línies.

Fils de cosir que amb les dents es rompien.

Cantava el mar.

Aquell amor de les cuixes llarguíssimes,

aquell amor de les cuixes daurades,

aquell amor de la boca de sucre,

aquell amor de les sinistres nits.

Aquell amor, canelobre del dia,

aquell amor que no oblide en la vida,

aquell amor del cos per sempre invicte,

aquell amor que jo mai no diré.

El taxista (Alacant)

Fou a Alacant, era un taxista,

no recorde a quin lloc em duia.

Vàrem encendre uns cigarrets,

vàrem començar a parlar.

«Vostè parla millor que jo»,

va dir amb llengua vacil·lant,

«vostè deu de ser de València».

«¿I vosté d'on és?» «D'Alacant,

ací es parla molt castellà.»

«A vostè a penes se li nota;

li ho puc jurar damunt l'espasa.»

Em mirà el taxista i va riure,

i em fou un memorable amic,

feliç de parlar l'idioma

que els meus pares havien parlat.

El taxi era el més feliç,

d'una alegre velocitat,

tots els semàfors amb llum verd

com les moreres tutelars.

De vegades sonava el clàxon

com les sirenes dels vaixells,

d'alegria participada,

de propòsits, dies i rams,

parlàvem, parlàvem tots dos

amb cordial vivacitat.

Era de nit: vèiem el dia

omplint les veles a la mar.

En davallar del taxi, vaig

donar-li al taxista la mà,

i li vaig dir sincerament:

«Que li conste que m'ha fet viure

minuts que mai no oblidaré.»

«Vostè creu que podré parlar

la nostra llengua com vostè?»

«Però si l'està parlant ja.»

Se'n va anar avinguda avall.

El port estava ple de llums.

Agitava un vent les banderes.

El ferrer

(Xixona)

Com oblidar aquell amic?

El seu pare, ferrer d'ofici,

no podia pagar-li estudis.

Aquell  jove era de Xixona.

Cada dia anava a Alacant

i practicava l'autostop.

Després, ben entrada la nit,

guaitava una oportunitat

que el retornassen al seu poble

carregat de llibres, llibretes.

El vaig conèixer aquell dia.

Va arribar tard a una lectura

que vaig donar a Alacant.

Jo me'l mirava entre la gent

havent acabar la lectura.

Era tímid i nerviós,

coixejava lleugerament.

Duia al seu front el vidre encès

del treball i l'honestedat.

Vaig obrir-me pas envers ell,

li vaig fer una abraçada.

«Però vosté ..., vosté..., i a mi?»

Plorava molt emocionat.

Quasi li varen caure els llibres.

I tu per què has vingut? què fas?

Davallàvem llargues escales,

les escales de flor natural

i d'englantina i de viola.

Li vaig passar la mà pel coll,

vàrem arribar al carrer.

«Ningú ho creurà, ningú ho creurà»,

deia, repetia constant,

amb els ulls humils plens de llàgrimes.

«Què és això que tu vols que creguen?»

«Açò, senyor Estellés.» «No

senyor no: amic Estellés.»

El vaig fer seure dins un bar.

Em va contar la seua història.

Un dia va escoltar Ovidi;

Ovidi recitava els amants.

Era l'únic que coneixia.

«Aquells versos, vosté no sap.»

«A mi em parles de tu, m'entens?»

Vaig obrir la meua cartera

i li vaig regalar els llibres

que abans havia  jo llegit,

davant el públic d'Alacant,

i li'ls vaig signar un per un.

«I com li podria jo pagar?»

«D'una forma: parla'm de tu

així em faràs sentir més jove.»

Somreia amb molta timidesa

«I vosté (em deia), tu, perdona,

creus que algun dia arribarà

a parlar-se la nostra llengua

a Alacant com es parla al meu poble?»

«Naturalment que arribarà»,

feliç d'una secreta fúria,

tenia les pupil·les vives

de propòsits, de claredats.

Se li feia tard. Em va dir

que se n'anava a cert cantó

on un amic que duia moto

el podria dur a Xixona.

«I ara diré per tot Xixona

que he parlat amb tu i m'has donat

els teus llibres, i que tu creus

en el País Valencia»

«Pren la meua adreça, i escriu-me.»

Ai aquella nit d'Alacant.

Ai aquell amic de Xixona.

Ai aquest país que s'ajunta,

tan dispers com estava abans.

Ai aquella mà de ferrer,

aquella mà de l'amistat.

Com oblidar les mans del poble,

suoses, amb callositats,

mans grans com fulles de morera,

mans de fusells i d'estendards.

Esperaria en un cantó

la moto que el duria al poble.

Li palpitava el llum del front,

li repercutia en els ulls,

li repercutia en el cor.

Fou un dia dels més feliços

que mai he viscut a Alacant.

Gilet

Al bancalet de la porta de casa,

sempre guitant a l'airet de l'aurora,

distret, fumant, com déu de l'odissea,

cel·laves tu la pàtria terrosa,

cel·laves tu les àmfores ocultes,

oïes tu una remor de vi.

D'enllà, d'enllà vindria l'escomesa,

carros de pols i les eigues lleugeres!

Hi ha un llantier que t'ho revelaria

tot, si tinguesses algun dubte, encara,

al Museu de Sagunt, i Jacme Bru,

que és cronista local i bon amic,

et deixaria que l'estudiasses,

fent-se el distret, perquè és discret i es fa

càrrec de tot, i tu comprovaries

que, a més a més del «mens sana» i allò

que li segueix del «corpore», hi ha el

«nihil novum sub sole», que també

és un avís o radical sentència

en la llengua del Laci, llengua culta,

que diuen morta, però es mostra activa

al llantier que et suggeria, caut...

Una grogor d'autumne anticipat,

o de paper antic de periòdic,

o de paper mastegat de vegades,

ha davallat des del castell altíssim,

entre una olor de flors de tarongers,

virginitats encara inconcebibles,

amb dòcils mans i molt benigna sina.

Mire les gents que hi ha a la glorieta.

Veig aquest vell que ha mirat tantes coses,

tant ha cregut i descregut després.

Mire, enllà, dalt, esdentats, els marlets.

El capaltard és d'un vell or solemne.

He vist el circ, el que queda del circ.

Veig, el castell, la darrera esperança.

Sagunt

Sagunt, les pedres del color del pa

o bé color de galta del gerani

oh ple del dia o al crepuscle atònit,

passat bramant que s'esdevé domèstic,

benignitats cultes de glorieta,

i el mar, el mar perseverant, i els horts

com altra mar, aroma combatuda

com rossinyol, com xiprer de calvari,

com biga i corc, com present de collita,

altes les voltes de l'himne que puja

com un encens concitant les minetes,

Sagunt adust, de polida memòria,

de murs pintats i capitells que duren

com una mar salvada del Diluvi

amb tots els llums dels ofegats encesos

i aquells fangs braus salvats de l'enderroc,

pedres de murs, muralles esdentades

i portes grans com fulles de dacsars

que s'obren com pàgines de la Bíblia

que s'han d'obrir, no amb saliva, amb oli,

reis i retrets, i la casa grandíssima,

ferros ventruts on va viure Sertori.

Encara crema la foguera irada

i arriben versos de Prudenci, clars,

cantant la sang, més sang encara, sang,

entre el cruixir feroç dels esquelets

com un ponent arravatant les vinyes,

com un segell, com una monarquia,

com un retorn, com principi dels temps.

Ara us diré l'agonia de l'àngel

que ha davallat des del cel a la terra,

en una mà una palma castíssima,

i aquelles veus d'indiscutit origen,

vers aquest llit on la Verge es moria.

Maria té veu de fusta corcada

des de la mort del seu Fill a la creu.

Davalla d'or l'àngel de la magrana.

S'espesseix la nit a les terrasses.

Vares de nards i vares de coets

i els brolladors dels horts en llargues vares

i, cel endins, vares de les palmeres.

Pugen les veus que sostenen les voltes,

pugen les veus que sostindran el poble.

Cauran les nits, totes d'estanys, d'anells,

cercles furtius, previngudes paraules.

S'eixamplaran carcasses d'opulència.

Secretament perduraran les veus

de vidres mòlts, de castíssimes coses,

amb les arrels enterrades a l'aigua,

l'aigua només, aquestes veus que enramen

el manuscrit, l'alfabet esdentat.

La Maedéu, voltada de guitarres,

se'n puja al cel, i l'àngel l'orienta.

Retrona el món d'antiga artilleria.

El vell retor s'eixuga el front suós

amb el mateix mocador de la Festa.

Dama d'Elx

L'enigma, encara. Inescrutable sempre,

Una altivesa. Del terrós origen

Perduren signes. El misteri sobta.

Els ulls d'ametlla, les pupil·les fines.

Les arracades. Dignitat, fredor.

I això no obstant ... Secrets d'una litúrgia,

D'un ritual, d'un ordre previngut,

D'un manament que espera el compliment.

No de les ones Afrodita; sí,

De la profunda terra. Mires, veus.

Senyals vermells com d'un rouge ancestral.

Mires, la veus. T'atrau, sempre, l'enigma,

Allò que mai no podràs aclarir.

Sempre somriu, distanciada, càlida.

La lloca

Molta és l'anomenada de la Lloca,

car davall de les branques d'aquest arbre,

com si fos un temple, ple de marbre,

la gent s'hi congregà amb fe no poca.

I delibera allí, a la seua soca,

com si fos el Mur de les lamentacions,

diu els precs i fa les confessions,

i després, amb amor, l'arbre toca.

Car allí es pot forjar qualsevol cosa,

una boda, o una revolució.

S'hi pot trobar el crèdit o l'esposa,

s'hi pot fer tertúlia, declaració

i es pot sortir alegre i sense nosa.

Vet aquí de la Lloca el gran ressò.

Davant la capella del miracle

Al poble de Sant Antoni

et pot sortir Sant Vicent.

A la Torreta de Canals

s'hi parla d'un miracle

que s'ha de fer o s'espera.

Serà cosa de paraules ocultes

o potser la profecia

que ha fet Sant Vicent Ferrer.

S'hi parla de Sant Vicent al bar

o passejant pel carrer,

per una dona prenyada

o per algun avortament.

Ens surt sempre al camí

Sant Vicent Ferrer.

En evocar els papes Borja,

el gran papa Calixt

que a Canals va néixer,

o el que va néixer a Xàtiva

el gran Alexandre sisé.

A la porta d'aquesta humil capella

s'escoltaren les paraules del Sant,

ací fa colla i s'aplega

pels carrers, l'alegria de Canals.

Raimon

Matinera la veu del carrer blanc,

aquella que d'un acabament,

que d'una pols, que d'unes teranyines

creixia, amb pols i teranyines dintre,

[...]

i es preguntà per la pedra i el vent,

els elements de la futura pàtria,

les eines calcigades d'un passat,

tot un passat en el vent i la pedra.

[...]

Va despertar, semblant una ocellada,

un alfabet de ferro castigat.

Ell féu cançó i esperança diària,

vidre estellat i aigua que corre fèrtil.

Duia la gola, publicat, l'horror,

la teranyina dels dies funestos,

la sang en qualls, espant i desmesura,

carbonitzats els ocells de la pena.

El cor amant, principalment amant,

i el talent trist i senzill del soldat,

del combatent per una causa unànime.

Veia passar els rius de llibertar

que demanava, febril, pel seu poble,

l'assenyalat País Valencià.

[...]

I tots els pobles de la terra amarga

es troben bé dintre la seua veu,

aquesta veu que va nàixer a Xàtiva

i, adolescent, duia l'ala cremada,

els ulls ratllats pel matiner espant,

record d'un foc en un muntó de cendra.

Des de la veu de Raimon retrobaven

frescor de fonts, alegria d'amants.

La seua veu recorre tot el món

com un fosc bram de cansament i còlera.

Car ella ens fou fonamental origen

i vigorosa possibilitat.

Va despertar monestirs oblidats,

va despertar la voluntat d'un poble.

i despertà, a l'oxidada cova,

un alfabet de ferro castigat.

L'Alcora

Creixen els plats tots florits d'anagrames.

D'argila flors, unes flors llargarudes.

Astre central, zodíac d'alegries,

concelebrant el menjar de diari.

El nom solar, la vaixella establerta,

el plat famós, la tassa lluminosa,

encens el jorn i rodolen els sostres.

Dia de plats, l'escudella a la pica!

Llucena

Tens, a les nits, extenses claredats,

alegres fonts i rodolen els dies

d'oli al teu eix de grans portes de pedra.

Canten els pins i canten els ocells

de retrobar el cast amor antic,

de treballar àrduament la terra,

de penetrar, profundes, les arrels,

fins arribar a la raó suprema.

Vistabella

Balcó, balcó o finestra solar!

Volen els temps, les imatges es corquen,

però segueix, voluntari, el matí

cantant cançons d'amor per als que esperen.

Oh nits d'estels i lluna assegurada,

el dia té les fronteres perdudes

i passen rius, cabelleres de pins,

i ve un ocell amb la pau en el bec.

Els pelegrins de les Useres

i

Els pelegrins de les Useres creuen,

apostolat forestal de la pluja,

amb gran silenci, les senderes. Van,

amb lletanies, com enduts per un

fosc manament, requeriment d'uns pètals,

pel Maestrat, arrossegant silenci,

silenci sols de pols estupefacta

vers Sant Joan de Penyagolosa.

Algun gresol perdut els orienta.

Saben on van i saben el que fan.

Convocaran els tambors enterrats,

tots els tambors, tots els gresols insomnes.

Creuen els fulls, els quaderns de la pluja.

Acompliment que els ve des del pou dels segles,

de clau al pany de la corcada porta.

Sona perduda la campana. Pugen

i després baixen. Els garrofers sonen

damunt les pedres: bruscament rodola

un pedruscall que arribarà al barranc,

com crani eixut d'un papa Luna incògnit.

Pelegrinant tota la fosca vida

el poble va i cerca unes arrels,

la irada arrel que és ja definitiva.

Amb gest de pa convida llum i estels

i prossegueix el seu pelegrinatge,

vestit de dol i malvestit de pèls.

Sap qui serà el seu pa i companatge.

Mai no desmaia i encara segueix

creuant el temps i travessant l'oratge.

Els pelegrins de dacsa i de forment,

els pelegrins serien de la pau

i del gerani que impensat floreix.

Un manament els lliga amb pany i clau.

I és manament d'una pols perdurable,

i la pols és més forta que el metall.

Com dotze apòstols, camins i contrades

creuen molt dignes, amb el cor gentil

ocult el baf del llit i dels estables.

Per la unitat serien pelegrins,

cercant tan sols un rosegó de pa,

per la unitat invicta del país,

per la unitat del País Valencià!

ii

Canten un cant que indestriat apunta

i el canten molt perquè el país l'escolte,

l'ànim en pau, la rosa assegurada.

Puja més alt que les voltes més altes

i diu així, si ho enteníem bé:

HIMNE             Parlem per aquest poble que no parla.

Plorem per aquest poble que no plora.

Truquem a les portes a qui mai no truca.

Demanem l'almoina per qui mai la demana.

Sols portem silenci. Silenci només.

Regireu, si us plau, les nostres butxaques.

Però portem més que ferro d'espases.

No implorem ajut de qui se'l mereix.

Per la sang augusta del Nostre Senyor

que cessen les penes, que cesse l'horror!

Xodos

Des d'on em ve fins al calze del cant

el nom que té les voreres llunyanes?

Des d'on em ve el riu de curs alegre,

des d'on em ve la lliçó del treball?

Canten la falç i el martell al migdia,

canten els anys com cantaven els segles!

Albocàsser

Tot ha de ser com fou una vegada

en temps passats de permanent vigència.

Oferiràs el ram o l'agrupada

saó feliç d'un País que es recobra,

i diràs mots, responsabilitats.

Vénen cavalls i entre la pols escoltes

el pas segur de l'any d'autonomia!

Veus amb orgull les barres de l'escut!

Benassal

Ací sonà, entre barrancs i fonts,

ací sonà la veu d'agrupament.

I davallà alegre com pastor,

va repartir eucarístic els mots,

i va eixugar els patiments del poble.

Ha de tornar, com un glop de banderes,

el jorn més clar, el tomello, la festa.

S'alegraran les cendres venerables.

Catí

Amb un sarment escrius uns mots a terra,

entre la pols soferta del martiri.

Floreix el pa, un berenar de pedres.

Garba de blat, oh dia secular.

Medieval, oh llarga cabellera.

Oh dies cuits com les lloses del temple.

Oh festa gran i ferida d'una ala.

Dirà tothom evangelis de marges.

Vilafranca del Maestrat

Franc el teu gest, el teu calaix obert,

el teu passat fou destrossat, malmés.

Ha de tornar la balba mà al teu front!

Han de tornar les mans de la collita!

Han de tornar els amors a les eres,

sempre eixamplant, voluminós, el dia,

sempre eixamplant, dilatant les fronteres.

A claredat, a batalles encara!

Un vell (Peníscola)

Érem al castell de Peníscola

i albiràvem clares teulades,

els balcons fugissers, i alegres,

i les façanes de colors,

de color verd, de color rosa,

de totes les colors del món.

Clara alegria de Peníscola

i l'aigua breu, com de puntetes

aquell migdia popular.

Vàrem recórrer els indrets

que resten de la fortalesa,

però tornàvem a mirar

l'alegria de les façanes

populars, com de davantals,

els hàbils solcs de les teulades,

on les teules, arrenglerades,

cantaven com els teuladins.

Com no recordar aquell vell?

«Aquesta és tota una altra terra...»

Hi havia flors, flors sense nom,

però petulants, gracioses,

com amb un ventre de tres mesos.

«Aquesta és tota una altra terra...»

Monòver de sol i fang

ai de mi

que ara t'estic enyorant

Que ara t'estic enyorant

ai de mi

Monòver de sol i fang

Totes les lletres enceses

totes les vocals cremants

Banderes de pols piteres

bancal de porta de casa

bancal

Banderes de pols piteres

marges de blat i combat

Les vinyes van pels carrers

cridant

Ai de mi

que ara t'estava enyorant

Marges de pedra picada

que no paren de pujar