Edicions Proa (Barcelona), 2019
Dilluns, 9 de gener (fragment)
Aquest matí he passat un parell d'hores vora la mar, mirant-la i escoltant-la. Les onades rodaven enjogassadament, ràpides i fragmentades, caragolant l'escuma cap a dintre seu i estenent-la quan trencaven, exhibint el capriciós brocat que es diluïa en uns instants. L'aigua era blava i blanca i brillava sota els raigs del sol amb una lluïssor de platí. Si observaves amb continuïtat el joc de les ones, t'adonaves que varia constantment, que no hi ha dues ones iguals ni dos esclats d'escuma repetits, i tampoc no és mai igual el seu so. La mar respira, remuga, canta, brama, calla, però sempre d'una manera diferent, com són diferents les veus harmonitzades i els passatges corals d'una cantata. Aquest matí, sentia i veia alhora la cantata de la mar («com si fos una música que es veu»), i, amb els ulls tancats, veia els sons més a prop, i si els obria, em fugien cap a l'aigua.
Mirant-la i escoltant-la lentament, tan a prop d'ella, aquí, a la platja deserta inacabable dels Eucaliptus, la mar semblava un ésser viu, i feia llàstima i por la seva irremeiable, immensa soledat.
Divendres, 17 de març
Hem arribat als Eucaliptus amb la tarda molt avançada, però hem tingut temps d'anar a la platja a veure la posta de sol, brillant i daurada avui, sobre el Montsià, i uns minuts més tard, simfònicament vermella i grisa, ja amb el sol amagat rere la carena.
Dilluns, 3 de juliol (fragment)
En una altra etapa de la meva vida, de vel·leïtats un punt esnobs, m'hauria agradat hostatjar-me en aquest hotel, d'un luxe una mica tronat; ara, prefereixo el nostre modest però còmode i alegre hotel l'Aüt, d'Erill la Vall, on es menja bé, es dorm amb comoditat i només cal obrir la finestra de l'habitació per veure l'església romànica de Santa Eulàlia, amb el seu campanar esvelt i els seus porxos on nien les orenetes, i el petit cementiri florit, amb les tombes a terra, marcades per creus de ferro o de pedra i cobertes d'herba, roses i margarides. La mort hi sembla una cosa familiar, tranquil·la, íntima, sense l'horror de la pèrdua absoluta i la putrefacció. En aquests cementiris d'església, els morts no s'allunyen dels vius, no són expulsats dels pobles, sinó que n'ocupen el centre; els parents i els amics passen cada dia per davant del seu repòs, els acompanyen, i els morts acompanyen els vius i els seus patiments.
Dimarts, 4 de juliol
Avui ja hem dinat a casa. Aquest matí encara hem tingut temps d'acomiadar-nos amb calma dels llocs on hem passat un parell de dies tan bons. Hem tornat a entrar a l'església de Santa Eulàlia i ens hem assegut davant de la reproducció del grup escultòric que hi ha damunt de l'altar, en el lloc on se suposa que estava situat originalment. Són unes figures de fusta que tenen aires egipcis i picassians, severes, sòlides, esquemàtiques, amb escassos trets naturalistes. I molt poc artístiques, en el sentit modern del terme. Com diu Joan Fuster a El descrèdit de la realitat, aquests artesans romànics esculpien o pintaven el que creien, no el que veien, amb finalitats alhora pràctiques i simbòliques, d'adoctrinament i d'expressió d'unes conviccions íntimes i generals. Però el que compta més és la bellesa terriblement humana d'unes figures que sembla que visquin mortes, amb els seus ulls tancats i les seves positures rígides i dolorides; figures de fusta que encara no han perdut del tot el record de l'arbre viu, torturat per les glaçades de l'hivern.
Aquest és un professor de l'època heroica de la casa de quan impartíem les classes al convent del Roser i bregàvem amb els escassos recursos disponibles i amb les traves que ens posaven sempre que podien les forces més retrògrades de la ciutat. Els carques leridanos no podien sofrir el que aquella universitat incipient començava significar per a la ciutat, amb una colla de professors joves i apassionats que no separàvem el saber, el poc o molt que sabíem, de la vida i de la llibertat. A finals dels anys setanta, hi havia molta feina per fer, moltes esperances i encara bastants perills. A les parets de l'edifici del Roser, de tant en tant hi apareixien les pintades feixistes: «¡Profesores rojos, fuera!» «¡Vendremos a por vosotros!», etc. No en fèiem cas. Treballàvem a gust, les hores que convingués, i ens trobàvem prenent un cafè o una cervesa en el petit bar, l'Especial, que hi havia tocant a la universitat. Alumnes i professors hi convivíem amistosament, i per a la majoria de nantros, les jerarquies no tenien gaire sentit, ni a l'aula ni fora de l'aula. El que comptava era fer les coses bé, i d'una altra manera; de vegades no sabíem de quina, però sí que sabíem com no s'havien de fer.
Molts vespres, quan s'acabaven les classes, les converses o les discussions pendents continuaven en un sopar improvisat, i després en algun bar fins a les quatre o les cinc del matí. O continuàvem només per pures ganes de diversió. No era estrany, acabada la nit, tenir el temps just d'anar a l'hotel a dutxar-te i a canviar-te de roba, per arribar puntual a la primera classe del matí. Tot això era formalment censurable, és clar, i les censures, fins i tot per part d'algun col·lega, no faltaven. ¿I què?, dèiem la majoria, segurs i convençuts del que estàvem fent. Ara tot allò, si no fos perquè ja és impensable, resultaria intolerable a la poc humanista universitat actual. I em sembla que ja quasi ningú no se'n recorda; llevat potser dels que quedem en actiu, vull dir encara creant coses, d'aquell vell claustre del Roser.