Ajuntament (Sant Antoni de Vilamajor), 1994
El castanyer gros
És un arbre de ma terra
per poca gent conegut,
clavat enmig de la serra
en un racó espès i brut,
té al davant, a la carena,
Palestrins, dret i sorrut,
l'Àliga sobre l'esquena,
per llit, la Baga d'en Cuc
on el torrent li fa ofrena
de l'aigua que allí recull,
a dalt, la Calma serena
i la majestat del Sui.
És un arbre centenari
potser té més de tres-cents anys
el tronc, com un santuari,
sembla bastit per estranys,
a la soca foradada
set homes hi poden entrar
i en la fosca nit gelada
és refugi del senglar,
ses branques pugen altives
volen assolir el cel blau,
com si fossin torres vives
o els pals d'una bella nau.
És un arbre que, en silenci,
hom s'atura a contemplar,
no hi ha ningú que no pensi
el que ens podria contar,
la vida, afanys i suors
de gent noble i menestral,
de gent de bosc, de pastors
i de bandits de camí ral.
Ell si que coneix la història
de la Pàtria en tot moment,
que ha viscut dies de glòria
i també de sofriment.
És un arbre que, amb fermesa,
s'ha enfrontat al temporal
és símbol de fortalesa,
i com el poble, immortal,
que malgrat les envestides
ningú mai ha enderrocat,
i en un esforç sense mides
cultura i seny ha servat.
Cal que prenguem per model
l'empenta d'aquest gegant,
hem de treballar amb anhel
no ens aturem, endavant!
In memoriam
Dalt de la Serra de Pàndols
hem bastit un monument
on lluitàrem els dos bàndols
amb molt aferrissament.
Fou una cota famosa
en els annals de la guerra,
regada amb sang generosa
enmig d'una gran desferra.
Les bombes queien a tones,
i, aguantant estoicament
soldats, que vol dir persones,
a sota d'aquell infern
des de l'alba a la foscor,
coberts de foc i metralla;
i els silencis de la por
en nits plenes de basarda.
Als cinquanta anys de distància
nosaltres volem preguntar,
quina absurda circumstància
va fer a tanta gent matar?
Per què sorgiren els odis?
Per què cridaren les lleves
desfent joventut i somnis?
I, què se'n treu de les guerres?
A través del monument
i en memòria dels difunts,
els biberons supervivents
com una sola veu, tots junts,
fem clam la nostra proclama,
el nostre desig, ben clar,
que s'estén com una flama:
"Que mai més torni a passar!"
La Força
A Vilamajor, a Sant Pere,
s'alça dret el campanar,
mirant de cara al Montnegre,
com si volgués veure el mar,
o la Perxa del l'Astor
dintre del terme de Gualba,
on Cap d'Estopes fou mort
assassinat per sa guàrdia.
Fou la torre d'homenatge
de l'antic castell comtal,
la Força, i el seu veïnatge
marquen el seu historial;
els assalts de la morisca,
la resistència tenaç,
les lluites a mort o vida
del poble valent i audaç.
Afanys, somnis i misteris
de cavallers medievals,
odi, traïcions, captiveris
i de catalans com cal.
Tenen més de deu centúries
les nobles pedres silents,
testimonis impassibles
del passat i del present.
Campanes té, ja fa segles
que, orgullosa, fa sonar,
segueix servint al seu poble
res la pot enderrocar,
ha tocat sempre les hores,
a foc, alertant a la gent,
a morts, amb un gran respecte,
i ha tocat a sometent.
Que les dotze campanades
d'aquesta nit de Nadal,
ressonin per les contrades
pregonant de nou la Pau.