Drassana (València), 2020
En aquell agost de 1984 Lolo i jo vam ser inseparables. Vam parlar molt. De futbol i de xiques, però sobretot de palles i de calcetins. El seu rècord en un dia n'eren set, el meu quatre. Eixes tres palles de distancia m'enardien fins al punt de fer-me flaquejar en les meues conviccions. Lolo era grosset i potser un poc fanfarró, però la seua addicció onanista resultava inqüestionable. Li déiem
el Manchao. Al braç esquerre tenia una piga repulsiva amb forma de pera que semblava un velcro pelut de posar i llevar. Quan jugàvem a Curro Jiménez en la plaça Redona ell era l'Algarrobo i jo el Gitano. Es menjava els entrepans d'embotit com anys després es fumaria el paper de plata, sense mesura. Cada dia, a això de les nou i mitja del matí, quedàvem en la Llonja, davall del caganer que il·lumina el sentit escatològic i global de la democràcia. Un sol voraç ho fonia tot. Inclús les gàrgoles de pedra pareixien suar. La canícula era implacable. València ens pertanyia.
La platja era immensa. Des del Port fins als xaletets de la Patacona, un escenari semisalvatge plagat de dunes, matolls i restes de fruita i verdura vessades per les séquíes nodria l'eco del todo vale. No era la badia urbana habitual. Estava fora del temps, del turisme, dels plans urbanístics. La seua potencialitat radicava en el caos asimètric i lluminós. No hi havia una platja així en tota Europa. Sense el passeig marítim, encara per construir, l'arenal sostenia la fe dels nostres enemics. La resta era imprudència i temeritat. A la mínima, Charly esgrimia la navaixa com a clau i tresor. La faca, amb el mànec de galtes nacrades, li l'havia regalada son pare. Exhibir-la li atorgava galons en l'eixam adolescent de la ciutat subterrània. Conquerir un tros de platja l'obligava a mesurar-se amb altres com ell. Les seues motivacions eren pur instint animal. També ell era presoner. La seua tradició consistia a assenyalar un territori i custodiar-lo. Si ho aconseguia, a poqueta nit fanfarronejava en el saló del bar Coral davant dels seus. "Nos han comido los güevos en tirereta", deia amb orgull. Bé sé jo que no sempre fou així.
El curs 84-85 va ser el meu darrer en els Escolapis del carrer Carnissers, on vaig fer l'EGB. Els primers dies de classe em creuava amb Charly i els seus nous camarades en els jardins de Parcent. Protegit per la marabunta col·legial accelerava el pas per a posar-me fora de perill. Era una sensació anòmala, no sabia si Charly em considerava amic o enemic. La indiferència que mostrava era feridora, però també balsàmica. Només en una ocasió va moure el cap a manera de salutació. Aquell migdia, núvol i sobtadament tardorenc, la commoció sacsejava les converses per la mort a Pozoblanco del torero Paquirri. Després vaig deixar de vore'l. I el mateix va passar amb els cosins. Lolo el Manchao i el Turco s'evaporaren. La rutina escolar els obligà a travessar el riu. Els seus avis, potser temorosos de l'influx malèfic del barri, els matricularen en una acadèmia que hi havia pel carrer Sagunt. Canviaren de vora, però no de pell.
Setembre agonitzava i en el parc deshidratat de Parcent Charly i el seu nou ramat ocupaven el buit d'un palau maleït, el que acollí a José Bonaparte en agost de 1812. Sobre l'abandó d'eixe casalot sorgiren entitats culturals, garatges, la primera seu de l'ONCE a la ciutat. Enfront dels jardins hi havia una fàbrica de gel. La memòria de la fàbrica de gel em suggestionava: al·ludia a un món que es fonia. Ara només romania una porta de pedra i un parterre esguitat de xeringues, bosses de pegament i restes de paper de plata. Des d'eixe cementeri de mosquits, Charly planejava les seues malifetes: atracaments amb navaixa als pijos de l'Eixample, xicotets furts en les botigues de Nuevo Centro i algun que altre tiró.
En acabar les classes en juny em posaren a treballar una altra vegada en la botiga del carrer del Trench. "Aixina faràs alguna cosa de profit", m'alliçonà mon pare. Amb el iaio a Navaixes, el treball va ser menys agradable i divertit que l'estiu anterior. Per les vesprades estudiava anglés en una acadèmia que hi havia per Misser Mascó, a l'altra banda del riu. Eren trajectes en contra de les meues inèrcies. Travessava pel pont del Real davall del sopor i imaginava com seria viure sense l'alé del Mercat Central a tothora. En tornar a casa m'agradava fixar-me en el Micalet des de la terrassa de La Pérgola. Emergia com un far, el far d'un món antic que portava implícit en la seua melodia l'arrogància de la tradició. En eixe moment percebia la tradició com un múscul que ens protegia, però també com una condemna. Travessar el riu m'obligava a revisar el contingut dels meus deliris. El somni de l'estiu anterior seguia viu. A penes passava un fil d'aigua, però jo imaginava que el Túria era navegable. En els jardins albirava fogueres amb sardines fumejants i pescadors de canya acomodats sobre les baranes. A l'altura del Temple, les gavarres feien sonar les seues botzines d'aire comprimit mentres els vidres de les finestres de Sant Pius V es convertien en espills fluvials.
En passar pels carrers de Sant Bult m'aguaitava a les tasques. León, Xúquer, La Brasileña, Tío Enrique, Gestalguinos, Rosalía, Pipi, Casa Ángel, Amadeo, Las Nubes, Racó de Miguel, Cómic, Nudos, La Cabaña, Félix Sancho, El Balcó, Dark, Rincón Latino, México Lindo, el Mesón del Conde, el Gremi de Forners, Comidas Eliseo, el bar Pana, la fascinant whiskeria de Governador Vell. En alguns portals hi havia taulells amb la llegenda Hasta aquí llegó el agua, 14/10/1957. Aquells descobriments agitaven ressorts molt íntims. A falta de versos m'exercitava en allò més elemental: obrir els ulls, acumular sensacions, parar atenció. Hi havia una distància enorme entre les paraules que pretenien encotillar la realitat i el vigor extrem que desprenia el seu reflex. En eixa distància volia passar la meua vida. Una eufòria dels cantons i els terrats em comminava a l'apunt, a la resolució del jeroglífic, a l'estranya creença segons la qual només jo veia certes coses.
En aquell impàs del batxillerat vaig deixar el tràfec nutritiu del Mercat Central i els seus voltants pel vaivé enèrgic de l'Estació del Nord quan encara era blanca. Vaig canviar la vida decimonònica de les novel·les de Blasco Ibáñez per la mística ferroviària dels bars barats i els carrers neutres però bulliciosos que naixien entre les vies del tren i Sant Vicent. Van ser anys de trànsit. Tots ho són. La droga campava per tot arreu. Hi havia antres infernals en el carrer Pelai i el dinamisme de l'estació esdevingué un tribut suïcida que anticipava la ciutat sense bars amb solera en què a poc a poc es convertí València. La banda sonora era "El Vinilo", de Betty Troupe. "Son seres extraños, vienen de otro mundo", murmurava Flora Illueca.
Ma germana Rocío va pintar un quadro premonitori de tot allò, l'estació convertida en un port pesquer. La seua obsessió per la mar la definia. Un vaixell atracava a les vies. Les vies sostenien la bromera dels dies clars. Les gavines cenyien la marea. Moltes gavines, gavines blaves que llavors ni tan sols existien. Tot era mar, mar i gavines: el futur immediat. En el carrer Gibraltar un mur de color grana coronat de cristalls exercia de penyal i metàfora. A vegades creia que el nomenclàtor de la ciutat amagava missatges xifrats, i que rescatar el seu sentit ocult era la meua missió en la vida.
Cal contar l'anècdota de la plaça Sant Lluís Bertran, en el barri de la Seu. No hi havia ningú a València. Aparcàrem les bicis i ens gitàrem al sol en la plaça, al costat de la font del sant, davant de l'Almodí, llavors Museu Paleontològic. De sobte aparegueren dos dones majors, estrangeres. No semblaven turistes. En aquella època no hi havia turistes a València. Desconec què feien aquelles dones en eixos carrers i en eixe moment. Una d'elles va traure dos bitllets de 100 pessetes i me'ls va deixar sobre el pit davant la meua incredulitat i la dels altres. No vaig reaccionar. "Per què a mi?", vaig preguntar. Llavors, Charly, que tot ho sabia, que per a tot tenia respostes, va dir: "Porque pareces el más gitano de todos, por eso".
Què vam fer amb els diners? Jo vaig intentar tornar-los per alguna cosa semblant a l'orgull ferit. Charly no em deixà. Compràrem un exemplar de la revista Lib i baixàrem al llit del riu amb posats clandestins. Susana Estrada, Jenny Llada, Agatha Lys, Norma Duval. Aquells mites eròtics.
El riu encara es percebia com a frontera i barrera, més que com a eix de simetria i espai verd i lúdic. Era una altra ciutat. Baixar al riu era esport de risc. Llevat dels camps de futbol, tot era brossa i desolació. A mi no em deixaven baixar excepte per a entrenar, però baixava. Els rumors evidenciaven a tothora que en el riu passaven coses que era millor no saber. Faltava molt poc per a que començaren les obres del jardí i el projecte del Vetges-tu.
Mos pares es conegueren al mercat central. Venedor i clienta, un vodevil del segle XX, un poema de Vicent Andrés Estellés. Hi ha un eco festiu que no aconseguisc endevinar en el seu festeig. Els dos eren seriosos, responsables, de poques paraules. Començaren a festejar en la primavera de 1960, davall la poderosa ombra de la Cotorra del Mercat, els carrers banyats de l'alba i el xiuxiueig elèctric dels tramvies. El Mercat Central era un poble dins de la ciutat, un lloc fora de perill on tots es coneixien. A ells, en qualsevol cas, costa d'imaginar-los. L'extraversió es un gènere que no sabien cultivar. Entenc que mon pare buscara redempció en la bellesa atípica de ma mare, però no sé què va vore ella en aquell jove turmentat i tímid que, aparentment, només sabia dessalar abadejo i preparar sardines. No vull acarnissar-me, constate allò evident.
Contra el que puga paréixer, el matrimoni de mos pares funcionava bé. Eren dos sers taciturns redimits pel treball, la família i certa prosperitat econòmica. Compraren un pis, un cotxe, l'apartament de Calp. Renovaren la botiga i la parada del Mercat. El salmó de Noruega donà pas al caviar rus, a l'iranià, a les noves conserves gurmet que començaven a proliferar després d'anys de fam i faves comptades. Saberen pujar-se, a base de molt de treball i tenacitat, a l'ona del progrés material. Organitzaren una llar confortable i criaren fills sans en un escenari en el qual traure massa el cap implicava que te'l tallaren. El lema del seu hipotètic escut d'armes no hauria generat dubtes: "SENTIR, VORE I CALLAR". I baix, en minúscules, la frase preferida de ma mare quan intentava justificar la seva manera de procedir sempre recta i honesta: "Al bo per a que t'honre, al roïn per a que no et deshonre".
A diari solcava la seva ciutat en vespa per a estar al seu costat. Des del carrer dels Drets a la mar travessava els diferents eixamples, els barris del port, els carrers que li atorgaven al Cabanyal el blasó de ser la frontera marítima d'una ciutat fluvial i escindida. Al principi, quan l'estiu encara acoloria els plecs dels darrers dies de setembre, anàvem al passeig acabat d'inaugurar. Jo espentava la cadira de rodes i ella es deixava dur amb una sorprenent calma que sempre em paregué admirable. Algunes vesprades paràvem a prendre una infusió. La platja es buidava i el ball de les ones en la vora anticipava l'acomiadament. Ella s'assentava enfront de la mar i jo de cara al xalet de Blasco Ibáñez, l'ídol del meu iaio Pepe. Ens miràvem sense a penes parlar. Hi havia entre els dos un pudor insalvable, un amor pur i net incapaç de sostindre's amb paraules. Estava tranquil·la, serena, narcotitzada. Sabia que apurava els seus últims dies.
En morir ma mare, l'aterratge en la soledat extrema no va ser gens fàcil. Em costava molt dormir i la casa em queia damunt. Encara vivia en el pis familiar de l'edifici Sant Martí, en el carrer dels Drets, exactament dalt de l'extinta discoteca Sami. En 1994 Sami era només el rètol i la cendra d'un agost que em dictava a cau d'orella una novel·la que jo no encertava a transcriure. El seu
factòtum, el polifacètic Jesús Saiz, ja regnava a l'altra banda de les muralles, en els locals ben ventilats de l'Eixample.
A poqueta nit, la plaça Redona es convertia en un càmping a l'aire lliure. S'omplia de rodamóns i borratxos que dormien entre les parades, resguardats pel sostre metàl·lic que sostenia l'embruix del vell Clot. Des de la meua habitació se sentia el murmuri de les bregues, els insults, els cristalls trencats, el plany desesperat d'aquella xiqueta convertida en fantasma. Viure allí se'm va fer insuportable. De matinada agarrava la vespa i me n'anava a pel periòdic acabat d'eixir de les rotatives. Era un ritual de supervivència. Per a aplegar a la paradeta de Ventura en la Glorieta assajava mil camins i cap era igual. Coneguí llavors una ciutat diferent, teixida amb els fils de la nocturnitat anòmala dels dies laborables, el soliloqui dels bevedors solitaris en la barra del Trina de la Gran Via Ramón y Cajal, i el cansament tan sensual de les bingueres que en eixir de la faena buscaven un refugi amable on apurar l'última copa abans de tornar a casa. Només a l'alba conciliava la son. A mitjans de juny, fart d'aquella dinàmica, vaig mudar-me al pis dels meus avis en el carrer Teixidors.
Conserve també les fotos del projecte de fi de carrera de Rocío. Un muntatge en la fàbrica abandonada de la Cross, enfront del cementeri del Grau. Memòria industrial, es deia. La idea era potent: un grup d'estudiants vestits de negre, amb màscares, simulant balls tribals en el cor de la fàbrica enderrocada. En les fotos el sostre de fusta pareix la tribuna d'un estadi abandonat. El text suggeria la transformació del paisatge i les seues conseqüències. La desolació fabril al costat de les vies del tren i la brossa que pujava per les bigues corroïdes dels tinglats contrastava amb el dinamisme portuari que s'obria pas cap a les platges del sud. Supurava, com una ferida oberta, la València caòtica dels anys 80 i la tensió d'un món vençut que exhalava el seu últim alé. El que Rocío no podia saber és que aquell paisatge que tant l'estimulava acabaria convertint-se, pocs anys després, en el testimoni pobre d'un monstre grandiloqüent i faraònic, la Ciutat de les Arts i de les Ciències de Calatrava.
La terrassa del bar La Barraca, on ara hi ha el Café del Mar, en la plaça Lope de Vega. Parle del primitiu, no de l'actual. L'amo es deia Alfonso. Al costat hi havia un quiosc de premsa i al costat del quiosc una pescateria. Enfront del bar hi havia la botiga de joguets que tant m'hipnotitzava a finals dels anys 70. Juguetes Martínez. L'aparador per excel·lència de la meua infància. Se me n'anaven les hores.
Hauré de contar com em vaig estalviar la mili primer i la prestació social substitutòria després.
I constatar la data exacta del tancament de la posada del carrer Assaonadors, on ara es troba l'edifici de la Universitat. Cal confirmar també la data definitiva d'eixe enderroc. El seu nom era Posada Las Coronas, però tots li deien La Fonda ("en el carrer de la fonda", "al costat de la fonda", "enfront de la fonda"). Vaig visitar-la amb el meu avi, que va voler mostrar-me on havia viscut a la seua arribada a la ciutat. Eren habitacions molt modestes.
Cal confirmar, igualment, el tancament de la Platería El Sol, tan emblemàtica, en el cantó de Sabateria dels Xiquets amb Tapineria. Aquelles portes verdes, tan impactants, amb el rètol en lletres daurades, vestigi únic d'una època.
És important parlar amb Rafa Lahuerta del forn de sos pares, sobretot amb sa mare. Però sense donar-li massa bola. Lahuerta se'n va per les branques amb facilitat. No utilitzar, en cap cas, l'anècdota de la seua família: "Els últims de la guia telefònica". L'ha repetida tantes voltes que ja em cansa. En tot cas, cal constatar el que em va contar el iaio. Era a eixe forn del carrer Assaonadors on la meua família portava les carabasses (segons sembla només nosaltres) i les cassoles d'arròs (molt més habitual). La família de Lahuerta va ser una de les moltes que se'n va anar a l'altra banda del riu en els anys 70. Lògic. Vivien en una casa que queia a trossos. Amb rates, goteres i estances interiors tapiades. De xiquet, i fins a 1984, jo jugava a entrar en eixe casalot abandonat. Després es va convertir en un cau de ionquis i magatzem de la falla Corretgeria-Bany dels Pavesos. Quan li ho vaig contar al mateix Lahuerta percebia la seua emoció. Era sa casa, la casa on havia nascut, però ell a penes tenia records. Sempre em demanava una reconstrucció espacial, una espècie de plànol que li permetera ubicar-se, com si el meu testimoni l'ajudara a comprendre una cosa que necessitava fer pròpia d'una manera més tangible. Estrany personatge, Lahuerta, un dels individus més rars que he conegut i això que la llista és llarga.
Fins als 17 anys havia jugat en uns quants equips que tenien la seu en el vell llit del Túria: Deportes Júcar en el tros de Montolivet, i Deportes Arnau, on ara disparen els castells en Falles. En 1985 vaig fitxar pel CD Serranos, que també jugava en el riu, davall les Torres. Amb l'inici de la temporada 88-89 em van proposar anar al Burjassot, però l'accident de Rocío em va sumir en la perplexitat i hi vaig renunciar. Fins a aquell moment m'atreia competir. Era aguerrit, comprenia el joc. Era una altra persona, cal reconéixer-ho. Socialitzava amb facilitat i m'agradava molt entrenar. Deixar de jugar a futbol va ser la meua primera renúncia. Després m'hi vaig convertir en un especialista.
Quan la zona entrà en decadència, Sant Bult començà a comportar-se com un barri pesquer als peu d'un riu sense aigua. Eixa paradoxa despertava la nostàlgia del Túria pel seu ecosistema aniquilat. L'ensomni venia acompanyat per un tam-tam intraduïble que m'obligava a pensar en la meua germana i la seua xarxa de platges imaginàries. Per a advertir eixe eco era necessari desviar-se en vespa pel carrer Poeta Liern, accelerar en Músic José Iturbi i deixar-se acaronar per la brisa en la plaça del Temple. En eixe enyor fluvial que en realitat ningú trobava a faltar s'amagava la particularitat d'un barri que celebrava les seues festes com si d'un xicotet poble es tractara. Calia estar allí el dia de la processó del sant. Mentres les clavariesses recorrien els carrerons, un conclave de tafurs i farlopers de primera hora es reunien a les portes dels bars per a assistir al prodigi. La processó era en juny Les vesprades s'allargaven, la pólvora feia tremolar els cantons i els beats ploraven d'emoció fins que les aparences col·lapsaven les ruïnes i el fantasma del Túria s'aguaitava entre els terrats en fer-se de nit.
Per a mi, la crisi ha tingut un caràcter costumista, urbà, ambigu. Alguna nit baixava a sopar a Ca Revolta i parava l'orella a les converses alienes. Tot se'n venia avall sense la meua espenteta. A vegades em sentia malament. No sé per què em sentia malament. Cada mes donava uns pocs diners per a alleujar la meua mala consciència. Cap dia 3 no faltava a la manifestació de les víctimes
de l'accident del Metro en la plaça de la Mare de Déu. Era una injustícia massa propera i flagrant. Ho feia tot amb esperit cristià i gregari, per a fer-me perdonar els meus pecats d'anacoreta solitari i feliç. També jo vivia atrapat en el deliri de la culpa i el perdo.
Alguns diumenges de vesprada anava a missa a escoltar l'homilia. M'encantava assentar-me davall l'enorme campana cega de l'església del meu antic col·legi, en el carrer Carnissers. Tot i la meua condició d'ateu, m'omplia de mística. Escoltava el retor. Ho feia amb talant crític. Sempre volia alçar la mà. "Perdone senyor per què em fa sentir culpable?" Mai no ho vaig fer. Per respecte, per covardia, per a no escandalitzar. No escandalitzar, això va ser el que em van ensenyar mos pares. El client sempre té raó. La submissió, el servilisme, la gratitud exagerada. Sentir, vore i callar. Al bo per a que t'honre i al roïn per a que no et deshonre.
Eixa València de rendistes i professionals acomodats volgué ser París en algun moment d'eufòria hortolana, però es va quedar en apèndix del barri de Salamanca de Madrid. Allò més paradoxal és que va nàixer com a rèplica al de Barcelona, però va encallar en les fronteres del vell femer on la ciutat expulsava el seu detritus. Hui la plaça més principal de la zona porta l'il·lustre nom de Cánovas del Castillo i és l'epicentre de certa moguda. En eixa Gran Via sorgix la part menys noble de l'Eixample, que també té el seu interés, encara que d'una manera menys colorista i lluminosa. Carrers de Ciscar, Borriana, Salamanca, Comte d'Altea, Joaquín Costa, Almirall Cadarso, Reina Na Germana, Mestre Gozalbo, Taquígraf Martí.
L'Eixample que seduix és el que es prodiga al voltant del Mercat de Colom, amb els seus pinacles, les seues balustrades, les seues façanes eloqüents, els seus patriotes de polsereta. Per desgràcia per a ells i per als qui els patim, la seua pàtria ens tracta com a simple sucursal. Eixa admirable obstinació per ofrenar noves glòries a Espanya els convertix en borumballa inflamada de melancolia. Solen acabar els seus dies en casals de falla. En el seu interior reviuen el mite contradictori del Palleter. La paradoxa és una i gran, però no molt lliure. La seua pròpia espanyolitat tan perifèrica i silenciada els condemna a l'ostracisme.
De tant en tant un rei, un príncep o un papa ens visita. Llavors la jovenalla rojigualda s'aguaita als balcons per a airejar consignes que mouen a la ironia. Podrien haver alçat un país, un länder, una confederació, un lobby capaç de fregar alguna classe de poder en la cort, però han optat per l'orgull colonial i la retòrica inflamada de conceptes buits. Atrapats en el deliri de la xarrameca, abusen d'adjectius pletòrics i grandiloqüents. "España, coño, España". Però Espanya què? "España, coño, España!". Bé, molt bé, desenvolupa el concepte, vull escoltar-te. "¡A hostias te lo voy a desarrollar, a hostias!". És l'argot de les cadenes, projecta llàgrimes de cocodril. Teatre del roïn. Els qui els patim a l'altra banda de la ciutat perquè no tenim l'impuls, la intel·ligència o el caràcter suficient per a fer-los front, els veiem passar a mitja vesprada camí del refugi amable d'eixos carrers on la ciutat algun dia es va sentir capaç de mostrar-se al món amb la màscara de la mediterraneïtat il·lustrada i hedonista. Els seus nets inspiren poca tendresa. Tenen ja el timbre de veu que agermana tots els pijos del planeta. Ja no hi ha Eixamples amb arrels capaços de sostindre noves identitats, nous relats, noves mirades sobre la vida. Només queda un Eixample universal. La mediocritat uniformitza els costums. Globalitat d'ansiolítics, li diuen. Lluix camises de marca i un lleu moviment de meleneta a l'última moda.
3/3/2015
Sent la mascletà de l'Ajuntament de fons. La sents tu també, si escoltes açò que grave. Però no olores la pólvora. Jo tampoc. Puc recordar-la. Des de xiquet, en la plaça Lope de Vega, en eixir els nóvios de les bodes de l'església de Santa Caterina. Arròs i pólvora. En Falles, en les festes del miracle dels xiquets de Sant Vicent, en el Mestalla de la meua infància, en totes les festivitats. La pólvora, l'olor de pólvora. Presagiava la felicitat, però jo solia romandre fora del seu influx. La pólvora era l'intent i la vocació de convocar-la, com si la felicitat també fora una imposició del calendari. En realitat, la felicitat sempre estava en una altra banda: en la troballa sobtada, en la sorpresa, en la no predisposició a sentir-la, en les vespres.