Columna Edicions - 2003 - Barcelona
Davant seu, a més, al fons de la vila emmurallada, s'aixecava un turó cònic, gairebé punxegut, coronat per una formidable construcció de pedra de la qual sobresortien tres edificacions: en un extrem, l'església de la canònica de Sant Vicenç, esvelta i oferint al nouvingut la imatge gairebé impúdica de l'absis central i d'una de les absidioles laterals, així com del cimbori polièdric que cobria una cúpula invisible des de l'exterior; a l'altre extrem, l'elevada torre mestra, de planta circular i més de quinze canes d'altura, des de la qual el guaita segurament ja havia donat avís de l'arribada de forasters pel camí de Calaf, i entre l'església i la torre, una gran estructura de formes poc definides en la qual costava destriar el palau del comte de les dependències dels canonges.
Al cap d'una estona, els senyors de Montcada entraven a Cardona pel portal de Sant Miquel i recorrien el carrer Major de la localitat, on alguns teixidors, sabaters i giponers tenien exposat el gènere acolorit que pretenien vendre, endolcint el discurs amb afalacs i llagoteries, a qualsevol que exhibís una gota d'interès. A la plaça del Mercat, a tocar de la flamant església de Sant Miquel, enmig d'una petita multitud de curiosos, el mostassà, l'encarregat de fer complir la normativa de pesos i mesures, comprovava el correcte funcionament de la balança d'una dona que venia carn i que, si s'havia de jutjar per l'actitud desafiant d'un home que hi havia al seu costat, acabava de ser denunciada.
Les campanes de la imponent església de Santa Maria, que presidia la vila emmurallada de Montblanc, repicaven l'hora prima en el mateix moment en què la somera que cavalcava Guillemó del Bordell, que ara es feia dir Poncet de Figueres, superava el llom del pont de pedra que salvava el pas del riu Francolí, on la rosada de trenc d'alba regalimava sobre els canyissars, davant mateix de l'hospital de Santa Magdalena. Anava acompanyat de lassin, un petit sarraí que s'havia entestat a seguir-li els passos en aquella empresa, que, es mirés com es mirés, era del tot imprudent.
El vell guardià de Sant Francesc de Montblanc restà un instant pensarós, es desendreçà amb els dits índex i polze alguns cabells blancs de la barba i es disposà, tot seguit, a explicar a aquell foraster tot el que sabia del framenor valencià per qui li demanava. Li recava com- plaure'l, però, d'altra banda, sabia que no tenia alternativa. Parlà, doncs, amb ronseria, recreant-se volgudament en el perfil de cada so i delint-se davant l'exasperació mundanal de l'apressat visitant. Fra Joan, relatà, havia marxat feia cosa d'un mes i mig. De fet només havia romàs en el convent unes quantes setmanes, durant les quals s'havia lliurat exclusiva- ment a la vida mística i contemplativa amb abnegació i devoció, com si tingués un greu pecat per expiar. El seu capteniment sorrut, però, havia alimentat durant uns dies les enraonies dels més joves, alguns dels quals asseguraven que l'havien vist, de nit, cercant la companyia de les àvoles fembres que rondaven prop de la muralla. També hi havia qui, anant més enllà i demostrant una capacitat imaginativa gens inusual entre els murs de Sant Francesc —la vida cenobítica acostumava a incentivar aquesta mena d'expansions mentals—, atribuïa a unes suposades pràctiques nigromàntiques de fra Joan la presència nocturna d'espectres ombrívols i terrorífics que recorrien el claustre del convent. Al capdavall, però, el valencià no s'havia relacionat gairebé amb ningú, i ningú, per tant, no li havia demanat cap a on anava el dia que deixà la casa. —Tanmateix —prosseguí el vell menoret, fitant els ulls de l'interlocu- tor, després d'una llarga excursió temàtica al voltant de la vida erràtica i exemplar de sant Francesc—, quatre o cinc dies més tard sabérem que havia travessat el coll de Lilla i havia passat per Valls... Com deveu saber si viatgeu sovint, els camins són plens de germans del nostre orde...
En aquell moment, a la plaça Sant Joan de Lleida, la llarga justificació del frare dominic continuava, donant resposta als qui teòricament s'oposaven al nou rei amb l'argument que havia estroncat la tradicional successió per línia masculina del Casal de Barcelona:
— ... I algú de vosaltres, des del fons de sa ignorància de llec, dirà –i estrafeia la dicció, afectant-la en excés–: "Sí, però aquest ve de dona". I jo li respondré: ¿no era per part de mare que a Jesucrist li venia la successió de David? ¿I no fou també per part de mare que el primer rei d'Aragó i comte de Barcelona, fill de dona Peronella, tingué dret a accedir al tron?! -el frare tornava a aixecar la veu-. I encara diré més: tant per part de mare com de pare aquest nostre rei Ferran tot ell és aragonès i valencià! No oblideu que fou concebut al regne de València per son pare, el rei don Joan de Castella, i que nasqué a Tamarit de Llitera, on fou nodrit! Ni oblideu tampoc que el seu avi Enric bé es mostrà català i aragonès quan foragità el cruel don Pedro, que havia destruït Aragó! I encara hi ha qui gosa qüestionar que aquest home devot, model de pietat i de decència, sigui digne de la proclamació que al castell hospitaler de Casp ens va inspirar, a mi i als altres jutges elegits pels Parlaments, la Providència Divina!
Ningú, per descomptat, no s'atreviria mai a contradir designis tan elevats, si més no davant l'home que en proclamava la condició.
Arribada la fi de la llarga peroració –que s'havia estès fins prop de dues hores-, la majoria dels concurrents, encara trasbalsats per la tremenda exposició del dominic valencià, començaren a dispersar-se. En aquell precís moment, al campanar de l'església de Sant Joan repicava l'hora sexta, que assenyalava el migdia.
— Millor un rei estranger que no pas cap –anaven dient alguns.
— Però per justícia la Corona correspon a Jaume d'Urgell –replicaven d'altres.
— Si el comte hagués estat més decidit des d'un primer moment... -es lamentaven els de més enllà, sense per això mostrar-se gaire compungits.
La dispersió fou absoluta. Uns en direcció al Mercadal, uns altres cap a Sant Antoni i d'altres, encara, cap als carrerons i passatges que voltaven la plaça. La multitud, disposada a desplegar de nou el tràfec quotidià i rutinari de la ciutat de Segre, s'escampava com una taca d¡oli. A la plaça només quedaven alguns prohoms de la Paeria, els quals -amb Antoni de Montsuar, senyor de Torregrossa, al capdavant– regraciaven el dominic per l'excel·lent sermó que havia ofert. Els llauradors tornaven als seus hort o a les parades que tenien al mercat; els menestrals i els artesans, disposats a aprofitar el traüt de gent més o menys ociosa que badava aquell dia pels carrers, corrien a obrir botigues i obradors; alguns batxillers, als quals feia mandra enfilar la costa del Romeu fins a l'Estudi General, decidien saltar-se les classes de la tarda i restaven, vagarosos, al pati del Joc de la Pilota; els captaires esguerrats s'adreçaven al Portal de Pont per mostrar llurs deformitats i pidolar un xic d'almoina als qui entraven o sortien de la ciutat; tothom, en fi, recuperava l'activitat que li era pròpia.
El capvespre, acompanyat d'una fresca tardoral francament benigna, començava a ensenyorir-se de tot. Des del punt més alt de la torre de guaita del Castell Formós, a la Suda, un sentinella s'abandonava a la contemplació, reposada fins a l'ensopiment, de la ciutat de Balaguer i els seus encontorns. Si tancava els ulls, era capaç de reproduir mentalment, amb fidelitat absoluta, el paisatge que, al llarg de tantes hores cada dia, es mantenia estàtic al seu davant, com si es tractés del retaule d'un altar. A un costat s'estenia el pla d'Almatà, amb algunes cases pels volts de l'església conventual de les clarisses. Davant seu, en direcció a llevant, el Segre, com una serp, baixava assossegat per sota del majestuós pont de pedra, fortificat en tots dos extrems, que naixia al portal de Sant Miquel i moria als peus del convent de Sant Domènec, a prop del qual hi havia l'elegant Casal de la Comtessa, amb el seu hort de xiprers. A l'altra banda, a migjorn, les cases de la ciutat, com en el ventre d'un formiguer, s'amuntegaven al voltant de l'immens forat que constituïa la gran plaça porxada del Mercadal, on aquell dia, dimecres, havia celebrat mercat l'aljama dels jueus.