Editorial Selecta - 1950 - Barcelona
Petit consell a l'escultor que faci el monument a Milà a Vilafranca
Jo m'atreviria de recomanar a l'escultor que fes l'estàtua de Milà i Fontanals a Vilafranca, que no tendís, per un mal estès esperit de fer noble i d'idealisme, a dissimular com era de gras, de blanament gras el nostre erudit... - Aquest greix de Milà, té certa significació que li es glòria.
En un moment determinat han contribuït a elaborar el nostre renaixement dues menes d'homes: els «excursionistes», que eren magres, í els sedentaris -que eren grassos, molt grassos, grassos a vessar... -Aquestes dues distintes menes d'homes feren dues menes distintes de feina intel·lectual; així hi hagué arqueologia d'excursionista i arqueologia de sedentari, poesia d'excursionista i poesia de sedentari, història natural d'excursionista i història natural de sedentari... -En conjunt, val a dir-ho, la labor dels últims va ser millor...
En Milà, excelsa. I de tal natura, que els nostres magres no l'haurien mai arribada a realitzar. El greix de Milà és, doncs, de professional, de savi. Va elaborar-se plegat amb la seva obra que ens admira. És la seva compensació i la seva raó. És amb aquella cosa tan íntimament junta, que qualsevol intent de disfressar-lo, equivaldria a una veritable mutilació.
BALMES. — Arribo tard a parlar de Balmes; però no em sap greu, perquè el que jo volia dir ja ha estat dit, amb autoritat mil voltes més gran. Ha estat dit pel senyor Menéndez i Pelayo, en aquest judici, que em sembla definitiu: «El millor en Balmes és el polemista».
La gent és avesada a veure i a elogiar en el gran sacerdot de Vic, l'home de la raó, el dialèctic i el crític que forja i examina arguments, imaginant-lo com en posició prou serena per a conèixer fredament llur pes i vàlua... No. La fortitud de Balmes consistí en ésser home de passió, l'advocat ardent d'una causa. Admirar-lo per la seva dialèctica és com admirar d'un guerrer l'esgrima. I no l'impuls magnífic del cor al servei del qual l'esgrima és posada. «El millor en Balmes és el polemista» repetirem amb el senyor Menéndez i Pelayo. La significació profunda de l'obra balmesiana la inscriu més aviat en el reialme de la Voluntat que no pas en el reialme de la Representació.
Això explica que, sent la seva part més vigorosa la controvèrsia, la part més forta sia la referent a la història de la filosofia. Havem llegit ara, amb ocasió del centenari, alguns excel·lents articles on s'ha elogiat el Balmes filosòfic, el Balmes publicista, el Balmes polític, el Balmes catalanitzant; ningú no s'ha recordat d'ell com a historiador de les idees filosòfiques. Fou massa definida, massa accentuada la seva individualitat, per a una tasca així. Calen a l'historiador de les idees filosòfiques la impersonalitat, l'equanimitat; potser que li convingui àdhuc una certa dosi d'escepticisme... ¿Com demanaríem escepticisme en aquella ànima encesa de Fe i de Passió? Concebeu un Pascal fent història de la Filosofia? I Balmes (deixant a part, per impossible, tota comparació literària) és un Pascal que pren el Sentit Comú, amb el mateix gest dramàtic, amb la mateixa finalitat, amb què Pascal prenia l'Absurd...
El bany dels cavalls
El bany dels cavalls és una de les més belles visions acolorides de viure antic, de viure etern, perdudes entre el desfilar ràpid dels espectacles contemporanis, sovint massa cinematogràficament grisos...
Jo he vist — tots vosaltres ho podeu veure cada dia, a la Barceloneta, en diversos altres indrets de la nostra platja—, això: uns homes joves, nus, muntant cavalls nus, jugant, en la plenitud assolellada de la tarda, amb les ones i amb la boja escuma de les ones...
Què fan els nostres poetes? ¿Què fan els nostres pintors? ¿Per ventura no han tingut ocasió mai de contemplar la formosor aquesta? ¿Si l'han contemplada, no ha sabut inspirar-los res?
Ai! Els nostres poetes, els nostres pintors són —o seran d'ençà del correu de demà vespre —, a muntanya. I allí premediten — o premeditaran demà passat mateix — servir-nos per a l'hivern pròxim una reedició de velles vulgaritats sobre la muntanya.
Curiós: El nostre art acostuma a passar sense terme mig, de la muntanya al guarda-roba. És panteista o pintoresc; poques vegades —malgrat de la mediterrània tradició—, antropomòrfic... És art de paisatge — en el sentit més naturalista de la paraula —, o bé art del vestir, inspirant-se en l'home vestit — (un pagès és tan hom vestit, tan guarda-roba, com un senyor feudal)— mai, gairebé, en l'home nu.
I, no obstant, l'home nu —sobretot així, sobre un cavall nu, i dins el mar, i sota el cel, és decididament una bella cosa...
Sobre l'emili vilanova
Somriu l'estàtua al lleuger oreig primaveral; i és aquest tan suau, tan alegre, tan bondadós, tan barceloní, que un hom es posa a creure que la pedra arribaria a inflamar-se en calentor vital, només que abans hagués estat presa la precaució de tancar-hi a dins el cor mateix de Vilanova...
Curiós, curiós: aquest home cordial va ser ensems — rara au entre nosaltres! — un home de lletres perfecte... — Ja sabeu que el Glosador és fidel al mètode d'una personal revisió constant davant prestigis que li arriben fets. Ja sabeu que no té l'adhesió massa fàcil... Però en el cas de Vilanova no sap sinó cantar molt fort en el cor general d'elogis. Cantant així, vol dir a la cara de tothom que té l'Emili Vilanova per un ver artista — tal com sona —, en la significació més refinada, més estricta del mot: —un ver artista!...
El sentit de la prosa i dels paràgrafs de la prosa com a cosa orgànica i movent sota la ploma de l'escriptor, pocs l'han tingut a casa nostra en el grau en què l'ha tingut aquest bon humorista popular.— I és que l'Emili Vilanova, sense dir-ho, sense saber-ho, assolí un clar concepte de l'art com a activitat lliure i pura de tota altra activitat d'ànima: va ser en el seu fons un devot de «l'art per l'art», tant com pugui ser-ho el parnassià més rebec. Ell, sentimental, no tacà de sentimentalisme la seva literatura. Per evitar-ho, hagué recurs a tots els pudors, més també a totes les coqueteries de l'escriptor més experimentat i hàbil... Amb quina deliciosa gràcia se surt d'afer! No sempre Dickens, Daudet, arriben a tanta. Sovint una descarada tendror inunda les pàgines d'aquests. les ablaneix, les descompon, les fa, per al pur art, inaprofitables. Vilanova, com Bret Harte, no abandona mai una certa tènue». Si no ens ofereix el cinisme elegant d'aquest, es manté en una posició de meticulosa bonhomia, també elegant. — Quan he dit que hi havia en ell un home de lletres perfecte!
Ja veieu que no em dol de treure a compte noms ben elevats. L'Emili Vilanova no n'és indigne... — I el Glosador, en fer-ho, es rabeja en una ocasió — no en surten massa! — que pot seguir sense penediment els impulsos de la seva pròpia naturalesa que el porten imperiosament a l'elogi. El Glosador sent, com el que més senti, la voluptat de la veneració...