Obra catalana [Pijoan]

Editorial Selecta - 1963 - Barcelona

Autor: Josep Pijoan i Soteras
Indret: La Figuera (Aiguafreda)

Acolliment

Si mai passeu davant de la masia
que obre el portal a vora del camí,
entreu-hi a reposar com jo aquell dia,
quan, fatigat de marxa,
vaig reposar allí:
—Si fóssiu servidor per ajudar-me
(em deia una padrina
amb un cistell al cap);
soleta jo no puc descarregar-me;
els homes són per fora,
no em pot ajudar cap—
Obro a la llum la porta esbalandrada,
i un dintre veig allí que m'enamora;
aquella quietud d'entrada neta,
de casa sols torbada
pels xiscles que fa entrant una oreneta.
Ajudo la padrina,
que em dóna del cistell el fruit millor;
un raig de sol de terra l'il·lumina
daurant-li l'arrugada morenor.
Beneeixo la dona i la masia,
i el bon acolliment que m'han donat,
aquell cistell de fruit
i el fruiterar que el cria,
i reprenc el camí asserenat.

Autor: Josep Pijoan i Soteras
Indret: La Figuera (Aiguafreda)

Ofrena de mestratge a la cançó popular

En les costes del Montseny,
el cim d'enervada calma,
jo hi pugí per reposar
al faig d'ombra solitària.

De lluny sento un bon pastor
que al vent deia una tonada;
la cançó que altri ha dictat,
ell la deia trossejada.

Un per un recullo els mots
el bell escamp de posades,
i portat de compassió,
la refeia altra vegada.

—No hi vingueu, savis del món,
no us pareu aquí a escoltar-la,
que regeix la llei del cor
els misteris de la parla.

Podreu collir mots estranys,
podreu prendre dites rares,
pro mai tindreu sens amor
eixes veus que ragen clares—.

Autor: Josep Pijoan i Soteras
Indret: Interior de l'església (Esterri d'Àneu)

Fou al ple de l'hivern que vaig pujar a la Seu, tan bon punt com vaig tenir esment que s'havien vist unes pintures darrera l'altar de la capella de Sant Miquel. Des de Ponts fins a Organyà, la diligència havia lluitat contra un temporal de neu que glaçava les mules i els qui anàvem dins. Però la vista d'aquell absis, ple de figures esperitades, em donà una passió de joia tan encesa, que no la pogueren glaçar ni el fred ni el vent que xiulaven per les arcades del claustre.

A Esterri, vaig arribar-hi un dia de primavera, amb gran sol. Les feixes dels horts que volten l'església de Santa Maria, estaven curulles d'arbres florits. A dintre, darrera d'un altar que les amagava, hi havia les figures dels vidents i dels serafins amb ales ullades. Meravellosa visió, que ningú no havia vist per tants de segles! Quants n'hem fruït des d'aquell dia! Quants més en fruiran encara, en el temps a venir!

Quan vaig enfilar-me per primera vegada a Sant Pere del Burgal, l'església era una establa sense teulada. Les bèsties s'acorriolaven per aixoplugar-se sota l'absis, que tenia encara les parets i les voltes pintades. Trepitjant el fang dels fems i apartant el bestiar, vaig apropar-me a aquelles nobles figures dels apòstols, asseguts, com si, amb santa paciència, esperessin el dia de llur rehabilitació. Estaon, Mur, Taüll, Boí, Ginestarre, pobles de quatre cases, sense dret a nom en el mapa, són avui famosos per haver-se revelat llurs absis amb pintures.

D'ençà d'aquells dies, les imatges de les nostres parets romàniques m'han acompanyat, gairebé perseguit, com espectres, en les més remotes parts del món. Tenen cares astorades que obsessionen; fan gestos violents que desconcerten; mouen els membres, sobretot les mans, com si estiguessin desllorigats. Molt sovint m'he preguntat quina és la causa de la fascinació que produeixen aquestes pintures romàniques nostres i quin és el lloc que els correspon en el patrimoni artístic de la humanitat.

Autor: Josep Pijoan i Soteras
Indret: Menjador de la casa museu de Joan Maragall (Sant Gervasi-Galvany) (Barcelona)

En Maragall es llevava tard, quan la casa feia ja hores que marxava. Esmorzava sol, amb un bocí de pa i mantega i xocolata i després de llegir el diari sortia amb el seu barretet una mica de gairell, sovint cap a la muntanya, a saludar el primer ametller florit, la ginesta, la seva enamorada, a veure el mar de lluny i el Pirineu nevat per sobre les carenes que tanquen el Vallès. Altres dies baixava a Barcelona, i passava dues o tres hores a l'Ateneu fullejant revistes i llibres nous. En Maragall estava molt més informat del que passava pel món del que la gent es creu i del que ell mateix volia fer-nos creure.

Tornant a casa dinava amb la muller i les noies grans i després pujava al seu estudi del segon pis, des d'on es veia tota la serra de Sant Pere Màrtir. Allí escrivia fins a 1'hora del te. Quan no estava carregat d'emoció, per coses originals, traduïa Goethe, Homer o Novalis. Les impressions que rebia al matí a la muntanya les apuntava en un llibret que duia sempre a la butxaca. A la tarda, vivint de nou aquelles emocions, de vegades se li allargaven en versos, o convertien en un article de prosa. Sovint un vers despariat per falta de força creadora es convertia en un article per al "Brusi", on la gent trobava quelcom més que paraules escrites. Ell sortia tot agitat d'aquelles hores de creació. A les cinc el cridaven perquè baixés a prendre el te, però si tardava a venir ja compreníem tots que no era cosa de destorbar-lo. A la fi baixava amb els ulls extraviats, la cara esbarrellada i més vermellor a les galtes del que convenia.

Quin refrescant el te, aleshores! Tota la gran taula plena, de grans i de petits. La seva família cada any més nombrosa s'augmentava amb cunyades i nebots que venien en aquella hora. Era quan el senyor Roura i jo solíem arribar-hi com excrescències o berrugues de la família. De vegades érem més de vint a la taula. Les germanes d'en Maragall, que venien a dies fixos, dimarts, dijous i diumenges, portaven llaminadures de Barcelona; les encasades, tortells i ensaïmades. Així uns dies teníem el te magre amb torrades i altres dies més gent a taula i a més a més dolçúries.

En acabant el te, en Maragall, si no que anés a portar un article al "Brusi", tocava el piano: Mozart, Beethoven i fins s'arriscava amb Wagner. Els altres anaven continuant les converses, però sovint tothom parava i acudia a escoltar-lo. El sopar era ja tard, a quarts de deu, i no quedaven a la taula més que la muller i les noies. En acabat, si hi havia el senyor Roura, en Maragall jugava al billar que tenia a les golfes, o llegia, o es barallava amb mi perquè jo sovint el contradeia.

Autor: Josep Pijoan i Soteras
Indret: Tomba de Joan Maragall (Sant Gervasi - La Bonanova) (Barcelona)

Doncs, acostumats a l'espècie d'equilibri inestable de salut en què vivia en Maragall, no ens va estranyar que es trobés fatigat; ell mateix feia temps que preveia una altra crisi. Més tard va escriure'm que es trobava malalt al llit, però tampoc no en vaig fer gaire cas; li vaig contestar recomanant-li que així que estigués bo vingués a Roma, on em trobava jo altra vegada. Quan em van arribar les notícies que estava desdonat dels metges, ja era mort. I així, mogut pel dolor, vaig escriure aquests versos:

Mestre, a on sou?, en quina magna estada
se us han endut?
¿Esteu ja junt amb l'altra gent passada,
o ens espereu en l'alta solitud?
Fan ara aquí unes nits de lluna plena,
la lluna del gener,
veuríeu amb el fred i la mullena,
la blanca boira que puja del terrer.
Busquem perduts la vostra sombra cara.
Dar-vos l'últim adéu!
Sentir potser, per l'últim cop encara
com vós marxant, encara ens responeu.

 

Al cap d'un mes vaig anar a Barcelona i amb en Francesc Nebot vàrem dibuixar el seu sepulcre per al cementiri de Sant Gervasi. Està voltat pels tres costats d'un mur poc alt, el cel obert i ben esbalandrada la vista del mar. Tanca un espai quadrat amb un banc de marbre i tot decorat amb motllures clàssiques però de la manera com foren interpretades als primers segles per la gent cristiana. Cap símbol, ni estàtua, ni guarniment, sinó una creu i les paraules Joan Maragall i els  seus.

Allí està enterrat. Però sovint em compareix com si fos viu i em sembla que el vegi i el senti materialment:

Lluny del país, per estranya contrada,
per aquests mars per on he navegat,
era en un port, recordo la gentada,
negres i blancs s'havien barrejat.
A cops de maça rompia una tortuga
un negre vell,
tot ple de sang rentava la petxuga
en l'aigua negra i bruta d'un cubell.
Altres cantaven.
Uns altres carregaven
un barco gran de fustes i taulons...
Uns altres es pegaven
i al mig d'un rotllo un negre amb convulsions.
Feia calor, temíem un oratge,
pro no havia plogut;
estava trist, fugia de la platja
buscant per la ciutat la quietud.
Pujava jo un carrer de cases baixes,
tapades pels grans arbres de desmai.
De tant en tant s'alçava una palmera,
amb un petit flotó a dalt l'espai.
Sentia com si algú, al meu darrera,
com si volgués posar-se'm al costat.
Em vaig girar per descobrir qui era
i éreu vós, éreu vós, mestre estimat.
—Encara tu per aquí, en aquest paratge,
tan lluny—vau dir—de nostra gran ciutat,
¿no estàs cansat del teu tan llarg viatge,
no et dolen tants de passos que has donat?
— I jo us respongué:
— El món, senyor, és gran i ple de vida,
per tot us el trobeu el mateix formiguer,
sovint jo me la sento a dins
la divina embranzida
que ens porta a tots aquí a fer i desfer.
Quantes n'he fet, de bones i dolentes,
qui les declararà?
Quantes n'he fetes d'ànimes contentes
i quantes n'he hagut de trepitjar!
Quants n'he bastit,
de ponts, palaus i cases,
quantes de torres, encluses i canals,
rius que eren forts ara van entre rases,
camps que eren secs són verds i pastorals!—
—Pro mai abraçaràs tota la terra,
ni mai podràs salvar a tot el món,
ets com Arnau i tanta gent que s'erra,
perdent-se a si mateix volent salvar el món.
Recordes d'aquell dia, a dalt la serra,
pujant pel caminet en costa suau,
que el prat era tot verd i resplendia
i ens va semblar que tot allí es fonia,
i vèiem Déu en un esquinç del blau?—
—I tant si me'n recordo ! — responia —,
pro els temps són canviats.
Hi ha un dolor que no hi era o no el sabia,
quan vós i jo vivíem 'germanats.
Me n'haig d'anar, que em crida la sirena
del barco a baix del port...—
—Vés-te'n, vés-te'n, fill meu, no tinguis pena,
segueix sempre els designis del teu cor.—

Encara el vaig sentir quan travessava
l'estret de mar per entre els farallons,
el far a dalt la roca enlluernava,
pro vaig sentir un gran crit allà en el fons.