Obra poètica completa I, 1938-1972 [Bartra]

Edicions 62 - 1985 - Barcelona

Autor: Agustí Bartra i Lleonart
Indret: El Tarrós (Tornabous)

Coral a Lluís Companys per a moltes veus

Descalç vas ascendint per ta mort d'alta espiga,
oh pare de llorer sempre d'esquena al mur
i de cara a una pàtria que a sa súplica et lliga!
El teu nom rima amb anys i ta sang amb futur.
Ja neixes de ta glòria, doll ardent del teu mite,
apitrada d'escuma sobre els esculls d'ahir,
veritat de la terra amb estrelles escrita,
espetec de bandera amb el somni a mig dir...[...]
Lluís de Catalunya, president d'ombra encesa
des del puig de la infàmia fins a l'eternitat:
a un cantó duus un aire de gesta i Marsellesa,
a l'altre marxa l'himne de la ira i del blat,
i, estesa a ton anhel, la pàtria no forjada,
amb mig rostre de pedra i mig rostre de cel,
i en ses entranyes l'eco d'una semença alada
que li somou l'espera de centúries de gel.
Tu volgueres ben plena la seva sina agrària
i que tingués als llavis rialles fluvials.
Però el temps la corona d'espines i alimària
i el mar no pot donar-li sa rapsòdia de pals.
Infesten sos camins els llops de la penúria.
Ens la fa més profunda el dolor dels adéus.
Amb sos sanglots a l'ombra, perduda la cantúria,
secretament ablama la torxa dels relleus.
Aquells que la lligaren a un ombrívol retaule
de guitarres de plom i furiosos braus,
no pogueren robar-li la invencible paraula
que travessa la història amb brums de frondes i aus,
la paraula immortal que als teus llavis fulgura,
invisible pilastra que, enmig de l'enderroc,
en la nit, el gran temple radiant prefigura.
Car, tant com la tenebra, es repeteix el foc!

Autor: Agustí Bartra i Lleonart
Indret: Tomba de Josep Carner (Montjuïc) (Barcelona)

A Josep Carner
en els seus setanta anys

¿Qui no escolta ta forja al cor de l'idioma,
i ta joia daurada d'esbatanats balcons,
i el teu brum d'oratjol al bell mig d'una coma,
Booz de les cançons
a qui el vers es rendeix com una Rut serena,
poeta tant de pàtria com del profund país
d'on s'alça, resplendent, la fada que s'ofrena
darrera el seu somrís?

Has cantat per a tots la rosa, el vent i l'arbre,
la noia de l'aurora amb el poal del sol,
l'eternitat que dorm en el perfecte marbre
i, més que el salt, el vol.
Tensa enjoves la forma, que menes com quadriga;
en el cant més civil, el verb no se't féu ronc;
ta quimera és la pluja que somia en l'espiga
i s'ajeu ran d'un tronc.

Per molt que se t'agenci la musa ciutadana,
adesiara etziba un repicar d'esclop;
quan s'entotsola, sembla una Verge ermitana
de faç color d'arrop
que, amb els ulls aixecats vers la roja teulada,
hom diria que escolta el refilar d'una au
o espia per l'escletxa el pas de l'estelada
o l'arc iris que cau.

No s'omple en fosca sitja el tomb de tes anyades
ni et vinclaran l'alerta palmes de jubileu,
car ets com aqüeducte d'aigües acarrerades
d'on tot un poble beu.
Com més sola en el temps, més recta és la columna.
Ja has deixat endarrere el trofeu estival.
Com carro de verema marxes portant Vertumne
i un dolç ponent a dalt.

Madona, llindar i flors, acàcia, oreneta,
totes les galanies que en tu troben mirall,
recularen davant de la llarga ombra estreta
del sabre i el sogall,
i el decàleg del plom sota un parrac de toga,
i les ares voltades d'or, llimac i verí,
i l'esteta mel·liflu que es corba i dialoga,
i el monstre en el jardí.

Algú et calla l'exili, l'estrangera talaia
des d'on files el somni dels molts que uneix la nit
i sotges el futur amb cor que no s'esglaia,
pur d'astres i zenit.
Guaita fester del foc que s'alça en alimària:
la gesta de l'espurna, propagada pel vent,
ageganta la vetlla que, dura i solitària,
acaba en solixent...

Autor: Agustí Bartra i Lleonart
Indret: Gran Price (Sant Antoni) (Barcelona)

Cartell als murs de la meva pàtria

 

Cavalco el bes balmat,

velocíssim genet sobre els eixams del cant,

torsimany de ma boca

entre el crit dels ocells del fred i la fulla perenne de la

mar,

jove de mel antiga i cremat de rosella.

Jo, redreçat hipocamp en les boires del meu segle,

orfe de la ginesta i la sacra olivera,

amb resplendor, d'avellanes al rostre

i espigues tatuades entorn de ma cintura,

no sóc pas el record sinó l'herència dreta de l'incendi,

el qui desenterra dels fems el rossinyol

i troba la difícil agulla en el paller

i el gla de l'esperança a l'ull de la sardana.

 

No sé si torno, pàtria, de malastrucs minvants

o m'empenyen la sang vernals creixents.

M'he fet un nom de font. Soc un vent i una espera

de cabdell a ta falda,

la formiga d'argent perduda al laberint dels teus cabells,

soc el so d'esquellinc que m'esquinçava, a Alins,

el meu son de soldat de sarnoses estrelles,

el qui eixí a l'exili per les altes portes d'avets,

aromat de resina i cec de neus,

i aviat va trobar el Dolor, als arenys, coronat de filferro,

que de nit li llegia una obra de llampecs i de rosada...

Et faig saber, encara que ja deus tenir-ne esment,

que els jornalers de l'alba ja són als camps novals

amb llurs eines brilloses i secretes,

que les verges somnien, altre cop, amb infants

de testes de pa d'or i ales de vi,

que es desperta la fada coberta de rellotges

i que entre les espigues i el martell de nou s'alçarà l'àgora.

Et faig saber, oh pàtria,

que fendeixo i travesso la nostàlgia i la fúria

amb trèmules parpelles de flor cega,

cercant el segador que dorm cobert d'ocells

i saltant de la fulla a la història...

Dona, oh pàtria, un dia de roses esfullades

a ma freda bandera

i treu de la foscúria el sol-falcó!

 

Blau enyorat, Catalunya en el cel,

embolcalla els records que duc com hostes de fum i sal

pètria

o com l'empremta fòssil d'un roig peu de gavina

impresa al cor,

tria'm ja el mur, la pàgina de terra

dreta

on vull deixar fermança,

amb messes a la boca i besos a les mans,

no de les amples cendres,

ni del colom foradat de la pau,

ni de les llunes calcàries dels morts,

ni dels anys bornis,

ni de la verda lletra a la picota,

ans de les llances que oculta el fullatge,

de l'aigua,

com una ala dins la gerra,

dels peus del poble, el pa, l'aurora, la semença. ..