Ajuntament de Tàrrega - 2008 - Tàrrega
El parc
Al patrici Josep Armengol
Abans: espai alegre en l'escampat
com gira-sol obert al sol i a l'aire,
verneda espessa en ufanós esclat,
mà d'ombra que eixugava el front cansat.
Llavors sembrada amb pluja de futura
ha germinat amorosida,
ara l'envolta un jou de llum
on cada casa viu, somnia.
Pots ésser rosa o bé clavell
de joventut i vida
damunt els tors turgent
de nostra vila.
Estic content,
però m'agradaria
veure't, jardí frondós
que tots acolliria.
Les flors serien
la veu de benvinguda
per als forasters que arriben.
Sota aquest cel tranquil,
guarda i estima,
conserva viva en el gresol la flama
d'amor i unió que té per símbol
la veu de la sardana.
La Plaça de Sant Roc (fragment)
Els porxos son replà d'espera,
ombra de pau, brot d'olivera,
si arriba el vianant sens aixopluc,
la llar de cada casa honesta
—la mà humil sempre contesta
obrint la seva porta al primer truc—.
Abans hi havia una capella
i un rusc de cases, la més vella
guardava els somnis de quan era infant;
ara no hi són, però la vida
segueix com sempre amorosida
guarda en el seu cor,
el nom del sant...
La plaça de sant Roc.
Els portals
Guimerà és un poble sorprenent i pintoresc; no cal guia, es pot seguir pel carrer que es vulgui i, amb una mirada atenta, es troben angles verament bonics, portes, pòrtics, voltes, finestres i balconades... Ah!, si hom per atzar s'ensopega amb un bon home d'edat, aquest us invitarà a visitar el seu celler, al qual s'hi arriba per un túnel o foradada que va baixant fins a nivell de carretera, i on s'hi troben tots els estris que fan referència al vi, amb aquella magnífica bota mil·lenària; les teranyines hi són a l'ample, cal vigilar per la integritat de la testa. En sortir, us invitarà a un beure de vi de no gaire grau, però fi de gust.
Una de les coses que també sorprenen són els portals, que, en poc espai, n'hi ha per a triar a la recerca del més bonic i desigual... graó que puja, graó que baixa, llindar de fusta, de pedra, amb volta o rectangle i fins algun mal garbat; si bé les portes queden sempre ajustades, com per guardar millor la intimitat de cada casa, en obrir-se hom pot contrastar la varietat i disposició de les entrades i com l'espai queda tan ben aprofitat.
Hom hi pot admirar finestres i portals molt nobles en execució que no lliguen amb la resta de la construcció, senzilla i de poca imaginació arquitectònica; de segur que els portals i finestres són restes aprofitades dels castells enrunats de Guimerà o Ciutadilla, com també del monestir de Vallsanta.
Per al foraster, Guimerà és sempre una autèntica troballa.
El vell portal
Ah! vell portal, tendre de llums i d'ombres,
obert a la blandesa del repòs,
dónes entrada als somnis que s'apropen
res no et sorprèn, ni quan la passa llarga,
vestida d'ombres, pel carrer s'esmuny,
o quan el forrellat la porta tanca,
atent sempre a la veu de l'últim truc.
L'avi fanal amorosit escalfa
la freda solitud de l'alta nit,
és amic teu i la tenebra espanta
perquè no sigui el son vesc de neguit.
Hores teniu i aneu trenant paraules
perquè sigui lleuger el pas del temps,
la fosca es muda i espero que l'alba
deixondi el matiner cant dels ocells.
Ah! vell portal, descalç, però endevines
que és flonja la bellesa de la nit;
no obstant el son sigui una melodia,
tu saps que el jorn és força i dóna vida,
i obres de casa els ulls cada matí.
Rocafort
Amb un caminar lent i trencat, ens acostem al poble. Aquest sembla voler escrutar la nostra manera i formes de ser, tal vegada en creure que som una mica tafaners de les seves intimitats; es refà, en conèixer la bona intenció, i ens obre la casa, per la porta gran de la solana, deixant-nos en la part més noble i vistosa, que és la plaça de l'església.
Benvinguts, ens diu, segur que trobarem els carrers acollidors i nets, tot ben endreçat i de gent amiga; ho dic així, perquè moltes vegades, si hom no arriba a encetar una conversa, pel que sigui, ens donen la seva amistat amb un llenguatge de pitxers en flor, oferint-nos seients acollidors i una font neta, que es com el càntir d'aigua fresca que el pagès té sempre a l'entrada.
I em deixo dur per l'amic Joan, que em diu: «Vine, ara veuràs aquell detall del poble que tinc dissenyat a la carpeta on guardo els dibuixos»; el segueixo per un carrer estret que ens aboca a una placeta assolellada on s'hi poden veure dos blocs sorprenents de pedra que formen part d'edificació amb cases i magatzems; insòlita, la composició, magnífic exponent on la imaginació i la fantasia són una autèntica realitat, cal veure-ho... passen els minuts, i el silenci mesura la nostra avidesa.
Somriu l'amic, d'aquella manera oberta, tan seva, que és un parlar sense formular-se, que si es realitzés, diria: «Ja ho saps, ara, que aquests pobles de la vall del Corb tenen sorpreses agradables, racons de casa que zelosament guarden i ensenyen als amics».
La nit camina
En roca forta i mig penjat s'enrama,
com niu, aquest poblet de Rocafort,
saps com es guarda el vi
—fusta de roure vella—
i en cada cup fermenta el most.
La llum en braços del capvespre
descansa els ulls del meu desig
o visc l'amor en el recer de casa;
el nostre most no és fugitiu.
El pensament descansa en l'ombra muda,
et miro i no dic res,
la nit invita a dir poques paraules;
amb un somriure generós i honest
—que vol donar-se nu—
tanquem la llum de nostra estança
per viure el goig d'aquesta vida junts,
sentim l'aroma de la fruita
que a la foscor embruixa,
sentim també com bull el most,
després... la nit camina
al ritme acompassat de cada cor.
En roca forta i mig penjat s'enrama,
com niu, aquest poblet de Rocafort.