Vianant que t'atures a llegir
i em fas do de la teva companyia,
benvingut a la llum d'aquesta vall
que ens acull a tots dos i ens agermana.
Per breu que sigui el temps que compartim
tindrà la ressonància i el misteri
d'una llarga conversa si en sabem
preservar la memòria i fer-ne
reducte de claror i de llibertat
que ens ajudin a créixer i a comprendre.
Tot està dit, però per tu i per mi
sempre hi haurà un espai de privilegi
que ens permetrà, potser secretament,
de retrobar l'escalf de les paraules
i l'encís del silenci, el dels instants
en què la intimitat i el sentiment
ens han unit en un mateix paisatge.

Germà de mort

a Màrius Torres

Et pensaré molt lluny, germà de mort,
perquè pel tornaveu del teu silenci
se m'emplenin els versos d'enyorança;
et pensaré molt lluny per no oblidar-te,
per créixer a la teva ombra i compartir-te
secretament amb aquell jo tendríssim
que es perfà, consirós, en les paraules
i vell i tot encara estimo amb fúria.
Ara que el teu record és com un àmbit
remotíssim de llum meravellada,
et pensaré molt lluny perquè em pervingui
la teva serenor. Tardes i tardes
de quietud, m'apropen a aquell càlid
reducte de claror que tu sabies
mestrejar com ningú, i et faig partícip
de somnis i projectes i esperances.
Germà de mort, la lúcida tristesa
que brillava als teus ulls, ara reposa
feixugament als meus, Tot se m'allunya
i el present es fugaç, com un miratge.
Només la teva veu i el teu misteri
són certs en mi, potser perquè em batega
més lentament que mai la sang, i em sento,
germà de mort, tan cansadament pròxim
a tu, que tot el cos se'm transfigura.

A Maria-Mercè Marçal

Potser t'has allunyat per mantenir

viva com mai la presència des d'una

balma absoluta dels anys, o potser

som nosaltres, perduts entre foteses,

que hem desertat l'espai que compartíem.

Qui ens ho pot dir? La solitud és una

llenca de temps desmesurada i tràgica

que mai no dóna convincents respostes

i els sentiments ja no tenen l'encesa

fragilitat de quan tu els dibuixaves.

Sabem, és clar, que ja res no serà

com quan tu hi eres, i aquest buit, fal·laç

de massa cert, és l'espai on ressonen

desitjos i projectes i esperances

que assagen vanament de confegir

una ombra o un acord que et representi,

mentre dellà el mirall el fosc embruix

de la teva mirada ens acompanya.

9.8.98

Rodolins amb molts paranys per celebrar bé els deu anys

Als aiguamolls de l'Empordà
els flamencs parlen català.
Un ànec mut fa un llarg discurs
i un de coll verd repeteix curs.
Repica fort el martinet
i amb el xatrac fan un duet.
El cames llargues, caparrut,
replica encès a l'ànec mut,
i déu n'hi do el sarau que hi ha
als aiguamolls de l'Empordà.

Als aiguamolls de l'Empordà
tots els ocells són de secà.
La fotja renya el tallarol
i el xarrasclet fa un gran udol;
bitó, torlit i esplugabous,
mig barallats, munten tres xous,
un cabusset fuig esverat
d'aquell concert desconcertat,
i tot són crits, ponent enllà,
pels aiguamolls de l'Empordà.

Els aiguamolls de l'Empordà
tenen deu anys de bon comptar,
i ara els ocells, grans i petits,
tots ho celebren amb confits.
La Guita explica la lliçó
amb un posat de professor,
aprofitant la doctoral
ombra d'en Jordi Sargatal,
i tot és goig i viure clar
als aiguamolls de l'Empordà.

Les olors

De llevant a ponent, tots els deixants
són rastres de perfum que tonifiquen,
i un cop de vent mescla el fonoll marí
amb la menta de bosc, el fenc madur
amb la suau fragància de les roses.
Compacta com un vi, la solitud
se'ns pobla dels records que els anys mantenen
en un racó exquisit de la memòria.
I així creixem, hereus d'un culte antic
que gronxola l'aroma i el misteri
en un sol gest ritual i solemne.

Les ciutats

Algú potser, anys a venir, dirà
un per un tots els noms de les ciutats
i en cada nom s'hi sentirà el batec
d'una sola i magnífica cadència,
perquè no hi ha molts cors, sinó un de sol
i el seu ritme el compassen les onades.
Algú potser es perdrà per uns carrers
desconeguts, i de sobte, amb sorpresa,
una rialla, un gest, unes paraules
que no entendrà li amoixaran el cor
i es sentirà davant de casa seva.

Cap de Favàritx

Aquí s'acaba el món, o tal vegada

comença i el llenguatge de les pedres

és un recer misteriós i lúcid

per repensar la vida i estimar-la.

Aquí s'atura el temps i només resta

l'interrogant del mar, la desmesura

que empetiteix el gest, o bé l'exalta.

Llum i més llum en una orgia d'ecos,

mar i més mar per esculpir a les roques

rostres, senyals, enigmes i preguntes,

sempre distants i sempre comprensibles.

L'u i el divers s'esbalcen i es confonen

pels farallons dels anys, mentre una noia

de pits nus i de cuixes esveltíssimes

vinguda no sé d'on, s'apropa, lenta,

brandant amb la mà estesa algun missatge.

Menorca

Encercla l'illa amb dits de vent i espera

que els déus, benignes, vulguin apropar-te-la.

Mai no l'has vista, però en tens memòria

com d'un desig que incita i crea un àmbit

propici al somni i a la melangia.

Encercla l'illa i la podràs recórrer,

tancant els ulls, des d'aquest teu silenci

sense malmetre'n la claror ni el ritme.

Lúcidament absort, pensa Menorca

sempre al límit del temps, com una fita

que recupera l'orient més càlid

i el converteix en llum meravellada,

en sorra, en mar, en pedra i en misteri.

Aquest és el tresor que cap pregunta

no posa al descobert, però que vibra

rere el secret ardent de la mirada

com un espai de fondes ressonàncies.

Pensa Menorca i digues en veu baixa

noms a l'atzar de pobles i de cales

fins que se't transfiguri el gest i sentis

que la sang et batega a ritme d'illa.

Si pogués, passejaria lentament 

per la vall d’Incles, i de tant en tant 

m’asseuria en un marge i deixaria 

que la remor de l’aigua i la del vent 

em penetressin fins a sadollar-me. 

Més tard, desfent el camí, colliria grandalles, 

i sortiria de la vall com qui 

surt d’un indret sagrat i porta als ulls 

la lluïssor de la pau recobrada.

Com si de sobte el temps alentís el seu curs,
ara la pedra estableix una nova 
cadència dels mots.
                Perdura en el silenci
aquell so greu de plenitud,
de vida compassada només amb el vaivé
de sols i pluges.
                Onsevulla que els anys
em portin, acompanya’m,
record d’aquest instant, i fes-me fort.

Els records no són mai un mirall net 

sentiments i memòria l’enlloren 

i el temps, astut, i qualla les imatges. 

Recordo l’Arinsal que vaig conèixer 

fa vint anys: quatre cases mal comptades 

i el preservo dins meu, no per tornar-hi, 

tossut i engelosit, com en un somni, 

sinó perquè em ressoni en les paraules  

que escric per l’Arinsal que he retrobat. 

Així l’amor és de debò creixença.