Proa (), 1975
L'eufòric
Bon punt arriba la primavera
tot jo em revifo sota l'oreig
i em vénen ganes d'anar al darrera
de la primera
noia que veig.
Miro les fulles, les orenetes,
miro les roses i el blau seré
i sovint provo de fer quartetes
com els poetes
de bona fe.
Sóc viu i ja en tinc prou!
Em sento fresc i nou
com si sortís de l'ou!
I el cel i el mar i el riu
i tota cosa em diu:
ets viu, ets viu, ets viu!
Germà que plora perquè no el deixa
la grapa cega del sofriment,
germà que clama sota la reixa,
germà que es queixa tan justament,
vull que em perdonin la benaurança
que avui em toca —demà no ho sé—,
vull que no perdin mai l'esperança,
que el mal es cansa
tant com el bé.
Sóc viu i ja en tinc prou!
Em sento fresc i nou
com si sortís de l'ou!
I el cel i el mar i el riu
i tota cosa em diu:
ets viu, ets viu, ets viu!
Com si sortís de l'ou...
sóc nou!
Com si caigués del niu...
sóc viu!
Nou sonet del Camp Nou
Atletes d'oficina, gladiadors de bar,
sedentari ramat d'hereus de Grècia i Roma,
laietans de no res propensos al tracoma,
tants com els grans d'arena o les ones del mar,
han bastit el nou temple del culte muscular
on oficien bípedes de ment insulsa i soma,
que supliquen a veure qui encoixeix o s'eslloma
i a fer la guitza a guitzes a l'enemic més car.
Avui que s'hi congrega l'església innumerable
—si no pels déus ungida, dopada pel diable—,
estiba bracejaire de carn racional,
proclamarem atònits: «Han arribat els dies
que en l'esperit del poble, ja quiti d'heretgies,
s'ha obrat el gran miracle de la fe universal!
EL SATIR DE TUSET
Jo, en Kimet del Putget,
amb trenta anys i cap pena,
un dijous a les set
vaig conèixer una nena
que en tenia disset,
al carrer de Tuset.
Vam entrar en un esnac
abraçats per l'esquena
i a la boca del Drac
ella reia a veu plena,
tot dient-me: «El meu flac
és el gin amb conyac».
Vam sortir de bracet
més calents que el dimoni,
i ella em deia baixet:
«Ja semblem matrimoni».
I em besava a pleret
pel carrer de Tuset.
Vam badar a la butic,
que per sort ja plegava:
«Mira, Kim, quin abric»
I li queia la bava.
I afegia: «Tu, ets ric?»
Jo vaig fer: «Sóc beatnik!»
Vaig ficar-la de pet
al cotxàs del meu sogre
que beu sempre a galet
de moneda li'n sobra!
mentre jo tiro al dret
pel carrer de Tuset!
Elefant
De la trompa grisa
canons acerats,
de les quatre poetes
pilars de palau,
militar bandera
de l'orella gran,
de la pell gruixuda
galtes d'advocat,
dels ullals de vori
torres de pedant.
Girafa
Tens el cap petit
perquè la distància
te l'ha empetitit.
Hipopòtam
Perquè dins l'aigua del riu
s'ha emmirallat l'hipopòtam,
alça el cap, fa una ganyota amb
la gran boca oberta i riu.
Paó
Màgica aurora
de ploma i ala
multicolora.
Sol de gran gala
d'un paradís
on l'ona és dolça,
la platja or llis,
vellut la molsa
i el cel postís.
Tigre Captiu
¿Les fuetades t'han ratllat la pell,
o potser l'ombra de la reixa?
Camell i Dromedari
¿És el dromedari
o el camell, senyora?
¿Quin, de l'un a l'altre,
té un gep o en té dos?
Non, non,
vine son!
Dorm petit, la mare et bressa,
cal que creixis ben de pressa;
fes-te fort
per la mort!
¿Seràs brau
o de pau?
¿Seràs carn d'escorxador
o màrtir nacional?
Tant se val!
Per un bou
tot és prou.
Ara els somnis, vedelló.
Non, non,
vine son!
Per Nadal
Moria per Nadal. El misteri el vencé.
Un Àngel sense lluc encara anunciava
una Naixença per a la Mort. Hi hagué
un malentès. La nit ja no fou blava
en el cel vertical i nostre del Pessebre.
Rei màgic, enfebrat, sempre fidel!
Fe inerta, vana febre
per la flama fugaç del seu Estel.
No foren tanmateix certs els presents?
Un somni per a tants, una mentida
daurada per a tots, ¿no val la veritat, no val la vida
amb sentits, sentiments i pensaments?
Viatjà per amor, bregà, fallí
i esperà, caut, la lenta aurora,
que assegura la tria del camí.
Però només de l'alba hagué penyora.
Fou blanc de tan ardent, i envellí sense usura,
balbucejant i maltraçut com un infant
que creix en passió més que un gegant,
fins a la mort, cap a la glòria obscura.
Diu que els orígens extrems
del Bompiani espanyol
es perden en un revolt
de la negra nit dels temps.
Mes quan la postguerra munta
sorgeix un senyor Gonçales
que a les bones o a les males
es fa càrrec de l'assumpte.
Pren el fil escorregut,
recull l'escampall dels trossos
i com es fa amb els vells ossos
prova de refer el mamut.
Crida experta gent d'estudis
i sens que ningú no ho noti
s'inicien els preludis
del fabulós poti-poti.
En Riquer de ment astuta
el bolígraf desembeina
i amb ell a tall de batuta
dirigeix els qui fan feina.
El catedrátic Valverde
i el postulant Vilanova
el segueixen en la prova
com qui tem trepitjar merda.
Incauts com dues colomes
i per tendres més ardits
també hi posen cap i dits
els doctors Moles i Comes.
Lleu i fina, mes no frívola,
competent de més a més
hi ha la reina dels fitxers,
Amèlia la Senyorívola.
En Pandolfi i en Patxeco
són les troballes recents,
el primer suau com un eco
i el segon que ja té dents.
També l'Albert de Craywinkel
bompianeja, servil.
Sofreixo de por que tinc que el
versaire hi perdi l'estil.
Més tard arriba en Beser
de la banda de Morella,
ros, actiu i rioler
i amb Alas a la cistella.
En Sanxes, dellà l'envà,
papa gris i confident,
sotja i ensuma el jovent
com un quisso casolà.
I l'Huguet, que no defuig
xafarderies ni intrigues,
si no encensa el nas d'en Puig
llepa el tortell d'en Rodrigues,
el nebot de faç colèrica
que renya, ronca i renilla
de por que l'oncle d'Amèrica
el giti de la plantilla.
Han llogat mossèn Conill,
panxut, ganut, curt de vista
perquè els salvi del perill
existenci —com?— alista.
Sapigueu que amb la falange
dels innúmers traductors
podríem traçar una franja
de Mèxic al Pla de l'Ós.
Com una figura a part,
ara, a les seves velleses,
s'embolica en tals empreses
el sarcàstic Pere Quart.
Ermità de l'oficina
és l'Arbó, que viu als llimbs
tot pensant renecs i crims,
bru com una salvatgina.
Tots s'afanyen les pessetes
de llurs míseres soldades
i tots somien carpetes
prenyades de galerades.
I als finals de mes es forma
una sinuosa fila
que davalla, serp deforme,
fins al cau del senyor Vila.
De cop per les brutes sales
es propaga una sospita:
¿serà certa la visita
del mític senyor Conçales?
Només de sentir el seu nom
cada gorja es torna estreta:
es com el pas d'un cometa
que fa tremolar tothom.
Des del Nebot al Manel
el personal es prepara
per a fer la gara-gara
a l'Arcàngel d'Israel.
Tot fuig! Però a quin destí?
Es un il·lús qui ho demani!
Així creix el Bompiani
dins l'espai que no té fi!
POT SER QUE NO TOTHOM MORI
SENSE VEURE EL DICCIONARI...
QUE NO SIGUÍ EL PURGATORI
D'UN OBTÚS MILIONARI
COM EL TEMPLE EXPIATORI
D'AQUELL ALTRE ESTRAFOLARI
Dins Dotze aiguaforts de Josep Granyer
Non, non,
vine son!
Dorm petit, la mare et bressa,
cal que creixis ben de pressa;
fes-te fort
per la mort!
¿Seràs brau
o de pau?
¿Seràs carn d'escorxador
o màrtir nacional?
Tant se val!
Per un bou
tot és prou.
Ara els somnis, vedelló.
Non, non,
vine son!
Auca del Bompiani
Diu que els orígens extrems
del Bompiani espanyol
es perden en un revolt
de la negra nit dels temps.
Mes quan la postguerra munta
sorgeix un senyor Gonçales
que a les bones o a les males
es fa càrrec de l'assumpte.
Pren el fil escorregut,
recull l'escampall dels trossos
i com es fa amb els vells ossos
prova de refer el mamut.
Crida experta gent d'estudis
i sens que ningú no ho noti
s'inicien els preludis
del fabulós poti-poti.
En Riquer de ment astuta
el bolígraf desembeina
i amb ell a tall de batuta
dirigeix els qui fan feina.
El catedrátic Valverde
i el postulant Vilanova
el segueixen en la prova
com qui tem trepitjar merda.
Incauts com dues colomes
i per tendres més ardits
també hi posen cap i dits
els doctors Moles i Comes.
Lleu i fina, mes no frívola,
competent de més a més
hi ha la reina dels fitxers,
Amèlia la Senyorívola.
En Pandolfi i en Patxeco
són les troballes recents,
el primer suau com un eco
i el segon que ja té dents.
També l'Albert de Craywinkel
bompianeja, servil.
Sofreixo de por que tinc que el
versaire hi perdi l'estil.
Més tard arriba en Beser
de la banda de Morella,
ros, actiu i rioler
i amb Alas a la cistella.
En Sanxes, dellà l'envà,
papa gris i confident,
sotja i ensuma el jovent
com un quisso casolà.
I l'Huguet, que no defuig
xafarderies ni intrigues,
si no encensa el nas d'en Puig
llepa el tortell d'en Rodrigues,
el nebot de faç colèrica
que renya, ronca i renilla
de por que l'oncle d'Amèrica
el giti de la plantilla.
Han llogat mossèn Conill,
panxut, ganut, curt de vista
perquè els salvi del perill
existenci —com?— alista.
Sapigueu que amb la falange
dels innúmers traductors
podríem traçar una franja
de Mèxic al Pla de l'Ós.
Com una figura a part,
ara, a les seves velleses,
s'embolica en tals empreses
el sarcàstic Pere Quart.
Ermità de l'oficina
és l'Arbó, que viu als llimbs
tot pensant renecs i crims,
bru com una salvatgina.
Tots s'afanyen les pessetes
de llurs míseres soldades
i tots somien carpetes
prenyades de galerades.
I als finals de mes es forma
una sinuosa fila
que davalla, serp deforme,
fins al cau del senyor Vila.
De cop per les brutes sales
es propaga una sospita:
¿serà certa la visita
del mític senyor Conçales?
Només de sentir el seu nom
cada gorja es torna estreta:
es com el pas d'un cometa
que fa tremolar tothom.
Des del Nebot al Manel
el personal es prepara
per a fer la gara-gara
a l'Arcàngel d'Israel.
Tot fuig! Però a quin destí?
Es un il·lús qui ho demani!
Així creix el Bompiani
dins l'espai que no té fi!
POT SER QUE NO TOTHOM MORI
SENSE VEURE EL DICCIONARI...
QUE NO SIGUÍ EL PURGATORI
D'UN OBTÚS MILIONARI
COM EL TEMPLE EXPIATORI
D'AQUELL ALTRE ESTRAFOLARI!
Confidències a Antonio Machado
Antonio, si veiessis aquests dies!
Temps ha, de lluny, vaig enyorar la pàtria
i la ciutat més nostra;
i ho feia a la manera catalana,
ortodox i castís
(«mes ai! tornau-me en terra,
que hi vull morir!»).
Melangiós oracle de Castella,
obstinat solitari de Cotlliure,
(¡oh soledad, mi sola compañía!),
encara en somnis terra meva.
Antonio, si tornessis gustaries
la amargura del tiempo envenenado.
Estrany poeta, Antonio,
sempre enyorós del que no tens i toques;
al capdavall jo també dic
-proporcions guardades-
morirse es lo mejor.
Que avui, de dins estant, oh germans espectrals,
enyoro foscament, sense remei,
tot el que he retrobat,
la presencia envilida de l'amor.
Soc el cretí del poble
-fora seny com Ausiàs-
que conta al vent
històries increïbles.
La terrible cordura del poeta.
El Codolar
L'aigua es bressa i té llunes.
A l'horitzó un vaixell
funàmbul. Roques brunes
i roges en castell;
deixies i runes.
Negres de sol i sal,
la muralla i la torre;
i al codolar i la sorra
deu bots, la proa endalt,
fan un fris radial.
Banyista solitària
(Cala Pola, 1920)
Seguda al tenderol
—fornícula sens gala—
deessa de la cala,
vestida de ressol,
et porta l'oratjol
—patètic besamans
tot just imaginable—
del món i del diable
i de la carn, jussans,
un bes innumerable.