Editorial Selecta (Barcelona), 1949
Competència (Fragment)
Del carrer de l'Argenteria es pot dir que perd lo brill cada vespre.
Entre vuit i nou los argenters surten de la rebotiga o, deixant lo diari de la tarda, s'aixequen del tamboret de darrera el taulell, on, bo i assentats, han fet les vendes cap a cap amb los compradors, se dirigeixen a la porta, apaguen los llums de fora, i tot seguit, sols o ajudats de la criada, apoien l'esquena en lo sòcol de l'aparador, acotant-se com aquell que fa una cortesia ridícula, empenyen i fan recular l'armatosta, amb gran fressa de les soguilles, bergansins i presentalles de plata que representen tosques fraccions de persona, com ulls, peus i mans, i tots se posen a giravoltar com si estessen cansats de fer lo serio durant lo dia, aguantant-se tiessos i immòbils per respecte als miradors i curiosos.
Una mà pràctica s'introdueix dins de l'aparador, abat en un no-res les tapadores dels estotjos, i tantes riqueses de pedreria brilladora queden a les fosques, i qui deu sapiguer si allí dins, aprofitant les escletxes, només que pel seu recreo, guspiregen aquell centelleig de colors que de dia robaren a la llum...
La criada trau la forqueta d'un recó i, prenent punteria exacta, li fa tombar ganxos i caure llebes; los plafons simètrics, amb tapisseries de paper d'or i vellut, se pleguen dislocats a dins de les botigues, i fan reflexionar en la humana mesquinesa los bastiments de fusta blanca amb trenyines que maten los ànguls, i els draps polvosos que ensenyen pel folro tota la supèrbia d'aquell luxo asiàtic-barceloní.
Se tanquen finalment les portes; una llum morteïna queda vetllant les alhages; i els argenters, amb l'ànimo tranquil i l'apetit despert, s'assenten a taula, prenen la sopeta de farigola, amaneixen l'enciam, i seguidament van sortint altres viandes, segons los cabals de cadascú o la gana que fomenten, que això ja no entro a explicar-ho per referir-se a les sagrades interioritats de la vida de família, que ningú deu tenir atreviment per a publicar-les.
Carta al senyor alcalde (Fragment)
Ja que l'època present és tan democràtica... vinguen los procediments democràtics; vinguen noves barriades en lo cor de la ciutat, amb habitacions modestes i senzilles, a fi de que els menestrals i obrers que viuen en aqueixos carrerons, que a tan llastimer compadiment mouen als filàntropos benignes —i negociants al mateix temps —, tinguen aire, sol i carrers amples, aixís com los desitgen tan generosos benefactors; però no es prenga com a falsa excusa la reforma i serveixi per a allunyar-los i traure'ls de sos niuets deixant lo lloc a altres classes que encara que molt dignes i més acomodades, no per això han de tenir la privativa de gosar més aires i més sol que la menestraleria.
Lograt aqueix empenyo, a terra los carrerons, que ahir un company de redacció, per acabar-los de difamar, los suposa encobridors de maldats, enquibiment de lladres i de furts i d'accions lletges, lo mateix que si parlés de la plaça de Catalunya o de qualsevol carrer de l'Ensanxe!
A terra de seguida eixos carrers malvats, amb tants obradors d'argenters, i aquestos apilotaments d'estotgistes i polidores, amb eixes fornals d'obreria de plata, de calzes, salpassers, canadelles, bergansins i presentalles! Avall los artífices esmaltadors de metalls rics, muntadors de pedres fines, gravadors, llapidaires, bijutiers, finistes, culleraires, negociants d'argent i d'escumilles, torners de gerros i canelobres i custòdies! Avall, tota eixa belitralla industriosa! Que Barcelona vol esclatar com una taronja que s'obre en grills i necessita que el sol la toqui, el vent l'auregi i els colors sanitosos li sien retornats... Avall la pobreria que no pot pagar crescuts lloguers de casa! O amunt, si per cas, dret a la Muntanya Pelada, a les Hortes de Sant Bertran o al cap del diable, a treballar per pocs diners! I amunt o avall d'una vegada si us plau, a recobrar la salut que us manca i a canviar d'aires i de dificultats en altres llocs més espaiosos!
I vosaltres, botiguers de galindaines, perxers d'elàstics i lligacames, cadiraires, barbers, menestrals, ebenistes i herbolaris, ànsia, feu quatre petons als parroquians, que no els veureu mai més, i a vivir, que entra el rumbo i 1'abundància, i campeu's-e-la com pugueu, que no sou de la conxorxa, ni la broma es fa per vosaltres, ni la ganància, que prou tràfec us vindrà per sospirar i doldre el bé perdut.
Pompeyo Gener (Fragment)
Mr. Litté, que era dels únics que podia parlar llealment de tu als col·legues, li deia mon brave!...
Víctor Hugo, que el tractava d'hidalgo, havia dit que era un mancebo réveur comme un Zingari; beau et gaillard tel qu'un Calife de Cordoue.
També jo alguna vegada, quan nos vèiem a la taula del Cafè Nou, li havia preguntat si tenia el camell a la porta. Excusi el lector la meva osadia ; cadascú, segons lo rango, pot dir la seva. Potser mai més en la vida podré tenir lo goig de que l'opinió de Víctor Hugo i un ditxo meu recaiguin amb certa avinença sobre el mateix subjecte.
Lo primer cop que el vaig veure va ésser en lo saló àrabe del Cafè Nou, i el vaig pendre per un nét del Rei Chico de Granada que venia allí a il·lusionar-se oblidant la immensa desditxa del seu avi. Realment, tenia tipo d'heretge, si bé harmonitzat en totes ses parts. Los ulls, negres amb aquella negror intensa que sembla que penetri molt endins del cap; les celles, també negres, i les pestanyes, i les primeres sedoses provatures de barba; les restants faccions, morenes; de modo que en resultava, del total, una cara de nit.