Centre d’Estudis Falsetans/ Museu i comarca (Falset), 1993
Escornalbou (fragments)
Al gran patrici català n'Eduard Toda
Camí del cel s'enlaira altiva i orgullosa,
els núvols l'emmantellen i besen dolçament,
el sol daura sa testa, quan surt, dansant en l'ona,
i té a sos peus les planes del Camp de Tarragona,
i té a sos peus la raça de catalana gent.
Princesa entre les altres, de nostra Catalunya,
esguarda a ses amigues Montseny i Montserrat;
al Canigó somriu-li, que cap amunt, s'allunya...
i el Pirineu li sembla que d'ella s'ha prendat.
Muntanya catalana, joiell de nostra terra,
la mar et diu les glòries d'ahir i les de demà;
¡com hauràs vist ses aigües bullentes en la guerra,
qui sap si rere d'elles hi has vist molt més enllà!
Quan escalava amb joia ta cima encastellada,
ses pedres me parlaven del nostre bell passat,
i em deien condolides. —¡Prou heu cantat les altres!
¿Per què encara els poetes a mi no m'han cantat? [...]
D'Escornalbou ¡oh Pàtria! muntat en ses altúries,
en nom dels que alletares, jo et faig el jurament,
que viuràs sana i forta, que seràs rica i plena
mentres ta raça canti, mentres viurà ta gent.
El Canigó t'ofrena ses flors i aigües gemades,
el Montserrat és reina de tots els teus fidels,
el Pirineu eixampla sos braços per guardar-te,
Escornalbou te signa la volta dels estels.
Escornalbou, Agost de 1919.
Si alguna vegada anéssiu a Benissanet i trobéssiu pels carrers amples i solellats, clars de cases emblanquinades, d'aquella vila amb reminiscències aràbigues, un home jove qui s'hi passeja lassament amb les mans a les butxaques i els ulls endormiscats, li podeu dir:
—Senyor Bladé; estigui bo.
Ell us contestarà amb una veu nassal i esponjada:
—Adéu-siau.
I sense fer massa cas de vosaltres anirà seguint com si anés a la processó, la seva passejada, amb les butxaques plenes de mans i els ulls plens de son.
En aquells moments, reposa, dorm, refà les energies gastades en el feixuc treball de no fer res, que és la més pesada de totes les tasques i la que més li prova i li agrada.
Artur Bladé, va fent via amb l'esquena dreta, viu de l'aire del cel i del foc de les idees que li recrema l'enteniment i les entranyes.
Si us digués el que sent, us faríeu un tip de plorar. Si us digués el que pensa us esborronaríeu.
És un noi que va sol per tot arreu. És un home en estat caòtic. Observareu en ell un sens fi de trontolls i trasbalsaments interiors que fan posar pell de gallina. El seu cervell, encara no ha trobat el lloc on instal·lar-se definitivament. El seu cor, sembla que sí. La seva bondat s'ha d'endevinar a la sola del pou de les seves idees, que fan fortor de sang i de pólvora. Aquesta bondat seva del fons, fa que la pólvora s'esbravi i que la sang no arribi al riu. [...]
I a Benissanet els hortolans van fent la seva vida dolça i planera i ell va passant com una ombra de núvol que s'ha de tornar aigua clara el dia que plogui. Va fent el seu camí, i té una mirada biaixada de compassió pels que s'ajupen i treballen; té un somriure agre i escèptic pels pares de família; esguarda amb una rialleta maliciosa els catòlics endiumenjats que van a missa, i no se'n refia gens; un cristià li fa llàstima perquè això no és cosa d'homes, i s'admira, es meravella de trobar un home bo. La bondat dels altres és el seu punt vulnerable. És l'únic miracle que admet: un home bo. Davant d'un home bo, s'estova, s'entendreix, perquè la bondat dels altres esgarrapa la sola del seu pou i descobreix l'home que vindrà.
Quan guaita el món i les coses del món. ho veu tot molt embullat i molt tèrbol. De vegades trobeu que té raó. De vegades penseu en el mal de cap.
És amic meu i és d'aquella mena d'amics que amb les seves teories contribueixen a afermar més i més les vostres creences. Aquests homes, el dia que es decanten a pensar com vosaltres, arriben a guanyar-vos en sinceritat i fortitud.
Un dia, tot parlant d'ell, em deia un amic:
—Si Bladé fos un talòs, fora una desgràcia; però essent intel·ligent com és, és una llàstima. La seva manera de pensar m'escruixeix, i quan discutim mai no ens podem entendre. Ho empaita tot d'una manera...
Aquell amic no sap que a Bladé, per a que tot vagi bé, no se li ha de parlar amb el cap, sinó amb el cor.
És l'home del pou, i la bondat és al fons, a la sola.
Cançó de comiat
Adéu, vila de Falset,
dins la vall tota ajaçada
com una dama qui dorm,
dels seus amors oblidada.
Quina son més dolça tens,
quina son més dolça i llarga.
Si et sabia despertar
la meva llàgrima amarga!...
Si et sabies despertar,
bé series tota una altra...
Vinc cantant un cant d'amor
i me'n torno, el plor en la galta.
Si et voldria com abans
m'entristeixes com ets ara,
jo et voldria amb claror als ulls,
no pas cluca la mirada.
Adéu, vila de Falset,
campanar, creu decantada,
carrer estret i costerut,
portal vell, roja taulada.
Terra de les set colors
meitat erm, meitat conrada,
àlber dret i xop gegant,
font d'argent, i barrancada.
Vinya magra del coster,
avellanar de la plana,
oliver verd clar verd fosc,
hort petit, poma, magrana.
Muntanya color d'aram,
color d'or, color de plata,
muntanya de llacorell
calumniada d'ingrata.
Adéu, vila de Falset
dins la vall, allargassada,
besada de tots els vents,
de pluja i sol amarada.
On és el celler flairós,
on tens el blat i la palla
i el rebost tot embaumat,
ple de tota presentalla,
i aquella llar tota amor
aquella església oblidada,
aquella ermita del cim,
sola, trista, derrocada.
Si et sabies deixondar
prou en fores tota una altra...
Vinc cantant la dolça amor
i me'n torno, el plor en la galta.
Jo et voldria com abans,
més que no pas com ets ara,
et voldria amb llum al ulls,
al llavi cant i rialla.
Et voldria com abans,
—al llavi cançó i rialla—,
quan dels ferros dels balcons
en sabies fer metralla.
Quan sabies mostrar el pit
a l'enemic qui et cerclava,
i et volia sota jou
com una donzella esclava.
Quan sabies la cançó
que als llavis tens apagada,
quan la fe, en el campanar
tenia la creu dreçada.
Si et voldria com abans,
em fas por com te veig ara,
jo et voldria amb foc als ulls,
no pas trista la mirada.
Adéu vila de Falset,
adéu, la vila estimada,
tan endins que et tinc del cor
i tu d'ell tan allunyada.
Jeu la vila arreplegada
a l'esquena d'un pujol,
en els solcs de les teulades
hi verdeja el borrissol;
quieta i arredossada
sota el flam del campanar,
té color de mel rosada
quan la venen de crestar.
El sol es l'ardenta brasa
dels primers dies de juny,
cau a doll dintre la plaça,
pels carrers estrets s'esmuny,
té un lliscar a les barbacanes
i s'aboca ais finestrals
encenent les amples golfes
i els rebostos endreçats
en un clot de llicorell.
Part d'amunt de les teulades
l'aire bull de tant calent,
í fa pampallugues grogues
si no es mou l'ocell del vent;
els nois juguen a la plaça,
galtes roges, ulls desperts,
la camisa a mitja sina,
peu descalç, cabell desfet,
es barallen, criden, canten,
treuen l'oci dels carrers,
són la joia d'aquells avís
abaltits al porxo vell,
que no tenen altra tasca
que menjar i portar el farcell
d'un munt d'anys a les espatlles
i a l'arruga de la pell,
i al morat de les genives
amb uns quants bocins de dents,
o el contar d'aquelles gestes
d'allunyats capteniments,
de bullangues corregudes,
de les guerres del seu temps,
de les dones que empaitaren,
de les cremes dels convents,
del trasbals d'Scala-Dei
i els que hi feren passament
amb les unces que els cartoixos
van donar a guarda als parents
i als amics de bona mena
que estimaven el Convent,
i ara tenen terra bona
a menar d'arrendament,
tenen terres conreuades,
que ara esperen la rialla
que vindrà dels fruiterars;
pomes, peres, avellanes,
nous, magranes, figues, glans,
les ametlles auriades
i els penjolls de raïms blancs,
salta els ventres de les gerres,
i els regals del vernissat
són desfets en brins de plata
reflectits al groc dels plats
i als perols de confitures
a les lleixes renglerats.
Als ampits de les finestres
els clavells són esclatats,
les alfàbregues florides
i els geranis apomats,
amb el groc d'un vol d'abelles
que no para el zumzejar;
rere les cortines blanques,
veus de dona, veus d'infant
asseguts al volt de taula
que és una mena d'altar
on s'hi dona l'escudella
cada dia per dinar,
amb la gràcia del vi negre
i la morenor del pa;
als portals de les entrades
hi ha mosques al recés,
ensumant l'olor que puja
del vi ranci dels cellers,
quatre botes que somien
i garriga, i bosc, i erm
tenen terra que no dóna
i que es mor de sentiment,
i les cases a la plaça
sense fruit ni parament,
als llindars, les portes cluques,
part de dins, l'espaí silent
perquè viuen fora vila
allunyats dels freds d'hivern,
oblidats dels que treballen
al rosec del sol i els vents,
de les neus, de les gelades,
i els dolors de tanta gent
escampada en les collades
dels penjats del llicorell.
El Crist de la solitud (fragment)
El crist de la Solitud
és un crist que fa basarda,
us corprèn si l'esguardeu
dalt la creu abalançada.
És un silenci eloqüent
qui l'ungeix í qui l'amara;
el silenci cau del cel
i dels cims de la serrada,
rodola pels comellars,
s'encomana a cada branca
i es fa pregon dins la vall
d'Scala-Dei amagada.
En la desolació
viu plantat a l'hort dels frares,
té la cabellera al vent
com un llengoteig de flames;
és un crist d'aire rebel,
és un crist fet per nosaltres,
és cançó, i és flam,
i és crist, diferent de tots els altres;
és un crist prioratí,
és un crist eixut i magre,
moll de sang, color de vi,
cuit pel sol i les ventades.
Dins el buit de la ruïna
del cenobi enderrocat,
flaira un baf de cendra vella
i la sang que la mullà.
En la gran quietud blava
sota l'ombra del Montsant,
penja dalt la creu dreçada
i és bandera, llança i clam.
Té per tota companyia
farigola i romaní,
l'hortolà qui canta i tresca
dintre l'hort del monestir
on ressona el cant d'aixada
amb un dring pausat i fi,
com una queixa profunda
de pecador penedit
que es cava la sepultura,
abrandat del sant neguit
de colgar la carn en terra
quan destorbi l'esperit.
El meu poble j jo
En homenatge a Pompeu Fabra
Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble j jo.
Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.
Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.
La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.
Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.
Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.
Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.
A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.
Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.
Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.
Girona
A poc a poc van pujant peus feixucs de canonge
aquest silenci dur de les escales de la nit,
i sentim com l'anguniós respir ens atansa
a tot l'immòbil temps de la ciutat.
Però la boca del mort ja és tancada al viàtic,
però els ulls del mort no reben més el somni
dels vells arbres serens, dels campanars, dels rius.
Ales membranoses esgarrifen i volen
i fan el llarg esglai de l'última foscor.