Editorial Selecta (Barcelona), 1962
Blau i grana
Oh, ciutat meva que la vida em prens
—i ets més meva i menys meva cada dia—
avui, amb blau sofert i amb grana intens
estàs pintant tot l'aire d'alegria.
S'obren les portes de l'estadi immens,
fet a l'amplada que el teu cor volia,
i el que és fill teu, i el que no ho és, sorprens
amb l'aplom de la teva senyoria.
Avui de roig de sang i blau de mar
vesteixes l'arrogància muscular
que excita i embriaga i abraona;
i avui això que és glòria i febre i crit,
només té un sol amor i un sol sentit
i una sola paraula: BARCELONA!
Romanç de Santa Llúcia
Perquè avui és Santa Llúcia
dia de l'any gloriós,
pels volts de la Plaça Nova
rondava amb la meva amor.
—Anem tots dos a la fira,
amiga, anem-hi de jorn,
que una mica de muntanya
alegri nostra tristor.
Comprarem grapats de molsa
i una enramada d'arboç,
una blanca molinera
una ovella i un pastor.
Ho posarem al migdia
dins del nostre menjador,
i abans de seure a taula
ens ho mirarem tots dos;
que una mica de muntanya
ens faci el menjar més dolç!
Perquè avui és Santa Llúcia
dia de l'any gloriós,
tals paraules m'acudien
quan he vist la meva amor.
La florista de la Rambla
Els pardals i els tramvies que l'enugen
li han donat gràcia i moviment al cos,
té el dit sagnant de les amors que fugen,
i els braços tendres de cenyir les flors
Oh, ciutat meva que la vida em prens
— i ets més meva i menys meva cada dia —
avui, amb blau sofert i amb grana intens
estàs pintant tot l'aire d'alegria.
S'obren les portes de l'estadi immens,
fet a l'amplada que el teu cor volia,
i el que és fill teu, i el que no ho és, sorprens
amb l'aplom de la teva senyoria.
Avui de roig de sang i blau de mar
vesteixes l'arrogància muscular
que excita i embriaga i abraona;
i avui això que és glòria i febre i crit,
només té un sol amor i un sol sentit
i una sola paraula: BARCELONA!
Cant I
Aire d'aquesta nit!
¿Quina sentida de rosa
hi ha en l'aire gelat que es posa
sobre el pols esfereït?
Ai, aire d'aquesta nit!
Dins la teva covardia
i en la gira del teu llit,
home nafrat de cada dia,
tremola el mot que el llavi no diria;
hi ha una estrella que anuncia dins
l'aire d'aquesta nit! Una estrella!...
Perquè l'escletxa que el cor veu,
i absoluta meravella
de la bellesa de la creu,
sols pot dir-la una estrella!
Tu i jo i els altres follament,
direm les coses quotidianes
del nervi i de la dent,
direm el nostre pensament
que vola baix, i que té ganes
de senyoria i nodriment...
Però l'estrella solament
tremoladissa i impalpable,
pot anunciar el neguit d'un naixement,
entre el bou i la mula d'un estable.
Que les trompetes i els timbals
i el llavi roig de gelosia,
cantin la glòria de l'or fals
i el collaret de pedreria.
Però el qui cerca l'oli pur
que el lliurarà de tot conjur,
mentre la infàmia es descabdella,
que aixequi el front totes les nits,
i es fregui els ulls adolorits,
i tingui fe per esperar l'estrella!
Chora (fragment)
Jo sento com una gran alegria,
perquè en el meu camí no hi son abrulls;
com m'és plaent la pròdiga masia!
Tinc or i porpra al baterell dels ulls.
Sento la terra! I veig totes les coses
tan dintre meu, i tot tan viu, tan clar,
que jo penso el mateix que les aloses,
i com el bou i l'ase del quinta.
I miro el cel: que és alt, quin blau desert!
I miro aquesta pau del meu camí;
no n'hi ha pas cap al món de tan obert,
que tingui tant perfum de romaní!
Sento la sang que em puja de la terra
i va pujant fins a enardir-me el cor;
oh terra, que nostra carnal desferra
recolliràs a l'hora de la mort!
Oh terra, tu has de fer-nos companyia
amb ton contacte tebi, humit i dolç;
fins que siguem el que fórem un dia:
una mica de cendres i de pols!
I en tant havia jo acabat de dir,
tremolava del pit fins al pregon,
i una altra veu mes clara vaig sentir,
com si vingués d'un altre món.
I em diu: —Aquesta gràcia de la terra
no creguis que amb la mort hagi acabat
ni resti sols amb la carnal desferra,
que és pervinguda a la immortalitat!
En el repòs de l'altra vida,
cada sant portarà en els ulls lluents
la gràcia i la claror de la florida
del camp que trepitjava entre els vivents.
Cada verge tindrà un color a la cara,
que el sol, segons els punts, és més sobtat,
i a una la fa bruna, a l'altra clara,
segons la terra que Déu li hagi dat.
Les vídues que duran les mans plegades,
tu veuràs com els fan distinta olor
del blat que van pastar, de les fornades
que els pobres recollien al sarró.
I tu, que ets fill d'una nissaga forta,
ja pots córrer i rodar per tot el món,
que de la terra ta mirada porta
l'empremta que no es borra ni difon.
I els pobles que t'escoltin les cantades,
veuran flotar dins l'aire transparent
el repòs de les hores passades
vora la flama del tió roent.
I tu també a la pau de l'altra vida
portaràs el color del teu quintà,
els jocs amb ta germana preferida,
l'ull de la mare que us va vigilar;
i la dansa amb les noies lleugeres,
i la pua d'amor a les nits,
i tot aquell perfum de cabelleres
que eternament ha de quedar-te als dits!—
I el mussol, amb els aires cançoners
d'aquell que sempre sembla que descansi
i s'ha tornat feixuc i ranci
de tant dormir amagat als olivers,
però que sap una llargària
dels ossos i l'aroma del passat,
i remuga en el blau de Montserrat
la seva vida fosca i sedentària;
no perquè el llop en tingui una sorpresa,
ni perquè el llop se n'hagi de servir,
sinó amb el to de qui per ell s'ho resa,
el mussol lentament comença a dir:
"¿Veus la muntanya, allà on el gep s'ensota
i a la vora mateix de l'estimball?
¿No hi endevines com un gran cavall,
i allà no hi veus la pota?
¿No et sembla com si estés encabritat,
com si li fessin nosa mos i brida?
Doncs, guaita'l bé, que és el Cavall Bernat,
i escolta, que la història et ve a la mida. [...]
Però entre aquestes bèsties, pasturava
un cavallàs, que era el Cavall Bernat,
i renillant esperitat
era d'ànima prava;
perquè volia rompre aquest castell
a cops de ferradura,
i no hi havia penya dura
contra la seva guitza de martell.
Fins que un dia fou tan avalotat,
que El-qui-desferma-el-vent, a i cops de vara,
el deixà estabornit i estenallat
en el mateix indret on tu el veus ara.
I escolta, llop: si et creus que aquests turons
són els patíbuls de la teva gana;
que aquí no hi ha unes lleis i unes raons,
i que la pedra no és qui mana,
per molt que t'encarcaris de ronyons,
t'hi esclafaran com una corcollana.
Que no és sols el cavall; altres gegants
aquí volien esbullar les troques,
i aquests cingles per ells no eren prou grans;
i El-qui-desferma-el-vent alçà les mans
i va deixar-los convertits en roques.