Il·lustració Catalana (Barcelona), 0
La fira del Mallol
Sabent que la vila del Mallol està situada en un puig ja es comprèn que sos carrers son quelcom més que desnivellats, tant que en alguns indrets fins n'hi ha trossos que són veritables escales. No voldria dir una cosa per altra, però de memòria em sembla que no hi ha tan sols dues cases de costat en tota la vila que estiguin a cordill, però això sí, són molt pintoresques; les unes són blanques, altres groguenques i altres d'un color torrat, amb grans porxades o balconades de fusta a sopluig d'unes amplíssimes barbacanes, estenedors de tota mena de viandes que necessiten la calor del sol per assecar-se. Al Mallol, com en totes parts, se coneixen les cases de les noies casadores pels testos de clavellines i olles d'aufàbrega que hi sol haver en los catxapits de les finestres o en la lleixa de fusta que al davant dels finestrals se posa a l'objecte de les flors o per estendre-hi la roba molla. Lo conjunt del poble és agradable fins a cert punt; los pintors que hi van mai se'n tornen sense dur-se'n alguna impressió en la cartera o en la capsa, i segons a quin gènero es dediquen no s'acontenten amb això sol, sinó que hi repeteixen les visites.
Al capdamunt de la vila hi ha la iglésia, més avallet baixant cap a l'esquerra hi ha el firal, un xic més avall la plaça, algun carrer transversal de poca amplada... i res més.
Lo puig del Mallol està completament voltat d'una planura inverossímil de tan plana. Si la mà de l'home l'hagués aplanada, ben segur que no l'hauria pas anivellada tan perfectament, i a fe que no és pas petita, perquè des del Peu del Grau fins a l'Hostal de la Corda té ben bé tres hores de llargada i des de Sant Privat fins a Les Preses té el que menos una hora d'amplada; tot pla com la mà. Això és degut, segons conta la tradició i corrobora la formació del terreno, a la presència d'un antic estany o llac que cobria tota aquesta planúria i que fou dessecat segons uns pels moros, segons altres pels monjos de Sant Benet de Bages, i segons altres a conseqüència d'algun terremoto que va profunditzar lo llit de Fluvià al peu de Cudella. Qui té raó no ho sé ni m'hi vull trencar lo cap. També diuen, i tampoc sé si és veritat, que al cap de la vall del Mallol hi ha una casa en què anys enrere hi havia encara una anella o argolla que servia per amarrar-hi les barques. Jo no l'he pas vista mai.
Lo cert és que cada any lo dia 6 de desembre hi ha fira al Mallol i que, si fa una bona diada, los firetaires no s'hi entenen perquè la vila és petita i la concurrència numerosa. És lo que en aquest país se'n diu un girabardot de gent i de bestiar que sort que no dura gaire o sinó n'hi hauria per fer girar lo cervell.
Les mercaderies d'aquesta fira són quasi exclusivament los porcs, los torrons i posem-hi el calendari nou de l'any que ve.
De gent de lluny no n'hi va, però lo que és dels voltants no crec que hi haja una masia que no hi tinga almenys un representant. Qui per vendre, qui per comprar, qui per enterar-se dels preus corrents o solament per pescar-hi un bon àpat, una hora o altra del dia tothom s'hi deixa veure.
Los hostals del Mallol, si fa o no fa, són tallats pel mateix patró de tots los altres hostals de la rodalia. A l'entrar a la porta, trobeu com per tot arreu l'estable a un costat, a l'altre una porta petita que dóna ingrés a lo que en diuen la botiga, un xic més enllà l'escala que per la dreta o per l'esquerra o pel fondo porta a una gran sala del primer pis guarnida de taules llargues que arriben de cap a cap de la peça, portes que van a les poques cambres que hi ha a la casa, i una o dues portes més que ensems donen claror a la sala i pas per anar al porxo o eixida coberta, proveït també d'una llarga taula on, com en les sobredites, se menja en lo dia de la fira i en les tardes dels diumenges s'hi fa la manilla i el truc, s'hi menja i s'hi beu en amor i companyia lo guanyat o perdut a la manilla la gent reposada i al truc los més fressosos; al fondo de la sala hi ha la cuina que, com de casa de pagès, és gran, escassa de llum i fumada.
En los moments de que parlem l'entrada de l'hostal es gairebé intransitable per la multitud de gent que hi menja lo que compra a la botiga que, per dies de tribol com lo de la fira, és incapaç per son objecte. Los que mengen a l'entrada són la gent que gasta poc; sentats sobre sacs de gra o d'un bast o d'un munt de sarrions o de la caixa de la grana del bestiar, espelliquen amb los dits, damunt d'una llesca de pa que els fa de plat, un tall de botifarra o de bacallà amb crespell i la culleradeta d'allioli, guardant a terra i entre cames, perquè ningú els hi trenqui, un roquill de vi que de tant en tant porten als llavis per obrir pas al dinar sec i estimulant que no passa com se vulla.
A la sala ja és altra cosa, allí es menja bé i amb relativa comoditat, però no tranquil·lament, perquè en dies aixís i en hostals com aquells res basta per tan extraordinari concurs. La primera teulada de comensals tot ho troba net i polit, los que hi van tard ho troben com s'escau, no per culpa de la mestressa ni del servei, sinó perquè és impossible tenir-ho tot a punt de solfa.